Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009
Imatge
... del cànon per préstec i el Parlament €uropeu ... Els meus lectors (?) crec que recordaran aquest famós impost europeu que tenim que pagar les biblioteques per deixar-vos els llibres. Al llarg d’un any i mig vam arreplegar més de cent mil signatures de la “plataforma contra el préstec de pagament en les biblioteques”. Home nosaltres soles no!, tota la pell de bou, que tanta força no tenim al poble d’albaida. Bé, no demanàvem res més que l’exenció o derogació de l’aplicació de la Directiva 2006/115/CE. Sabeu que ens van respondre ? peu de foto : Montgó,Segària i Tossalet plens de boira com els llibres de les biblioteques. Foto feta el segon dia de nadal des del Collao "pour moi" ....”el efecto general de la remuneración es garantizar a los autores el pago por el tiempo, la habilidad y la creatividad que invierten en sus obras. Garantizar que los autores puedan continuar escribiendo libros a los que el público tiene libre acceso en las bibliotecas públicas contribuye
Imatge
...Cinc-cents anys després de què J. Gutenberg (1450) va capgirar el món amb una tecnologia puntera (la impremta: maquinària que permet moltes còpies per arribar a més gent i més lluny).....ara, una nova revolució tecnològica (e-books) facilita que encara més còpies arriben a més gent i molt més lluny i potser demà les generacions digitals aprofitaran les xarxes socials per fer recomanacions i traçar camins literaris.... però, ara com abans, CAL LLEGIR. Som culturalment hereus de la paraula escrita i ens pot canviar el suport (del paper a la pantalla) però no hauríem de deixar-nos perdre el plaer de llegir. L’oferta es diversifica i multiplica amb centenars de títols i l’aparició de noves plataformes digitals amb el somni, crec jo, d’augmentar el nombre de lectors. Tot són especulacions a quina velocitat creixerà aquest nou mercat del llibre digital. Actualment hi ha llibres digitals en formats diferents (epub,kindle,pdf,mobipocket,...) subjectes a empreses diferents, les quals miren d
Imatge
Camine entre fulles de plataner bord que sonen a crec-crec per l’albereda de la fira, regolfades pel vent tramuntanat que les han col·locat com si fos una catifa. Estem acabant aquesta tardor tant càlida amb un fred que pela i gela els c... mire el termòmetre que hi ha davant d’una farmaciola i marca menys 1 grau. -Recollons pandereta! Si que fa gelor. Alce la vista i veig tota la serra de la covalta, la d’agullent i atzeneta blanca com un mantell. Un home entrat en anys i amb cara de sapiència viscuda hem diu : -la neu està gelada i saps perquè? Hi ha un refrany que diu “la neu d’advent, gela molt fàcilment i glaça les dents”. Faig una cara d’estranyesa i sorpresa: Peu de foto : venta del Collao(La Vall de Laguar). Foto feta el dia 15/12/09 per Manel i Paco -advent? - si senyor home (és veu que el monyo canós i la barba blanca em fan major), durant l’advent,el temps litúrgic que dura quatre setmanes abans de nadal i inicia l’any eclesiàstic. Bé vaig al gra, quan tenim lluna min

Anar-se'n de pont

Imatge
Un pont més llarg del normal ha fet possible que anàrem a passar-lo al poble dels avis. Estaven esperant-mos amb els braços oberts i el foc encès. El motiu : feia massa setmanes que no havien vist els seus nets. Dels fills, bé val més no parlar. El dissabte no vam poder anar perquè teníem ja programades dues partides de pilota i un sopar organitzat i programat pel fill d’un amic que tenia ganes que ens ajuntarem a compartir la “coca de sal”. Gràcies per eixa iniciativa!, és una bona excusa per trencar la rutina diària i poder desconnectar del quefer i maldecaps durant unes hores d’esbarjo amb bona companyia. La meua modesta opinió i pensar em diu que tot no es “anar-se’n de pont” per mig d’una agència de viatges ací o a més enllà, sinó que aquests actes socials tant petits, com un sopar en casa amb els amics, uneix més l’amistat, la família i la posterior escurada (bé, diré la veritat: la va fer el rentaplats. Quin invent senyor i jo no el volia!) Les partides es van allargar més del
Imatge
Després d’una passejada vespertina pels camins de terra blanca amb el meu gos i aprofitant el bon oratge que està fent aquesta tardor , vaig notar que les cames, i sobretot, els genolls estaven cansats i començaven a queixar-se del sobreesforç que els havia demanat després de l’operació de menisc i estar quasi quatre mesos sense caminar. Tenia que canviar de plans i tornar a casa o descansar una estona. En eixe moment em quede bocabadat mirant darrere un mur de dos metres d’alçària i veure un cirer i entre les seues poques fulles que li quedaven una taronja (?)... peu de foto.helicòpter buscant senderistes al Barranc de l'Infern. Laguar-estiu 2009 - Què estrany, vaig pensar, m’acostaré a veure les meravelles de la ciència biològica i els empelts.Al acostar-me al bancal una oloreta d’olives recent espolsades m’indicà que els propietaris dels fruiters estaven prop. El meu gos lladrà, efectivament , el girar la revolta estaven una dona i un home “fent” olives. - enguany, l’alm

un foraster de vacances a Laguar..i 3

Imatge
.....Acabada la tasca , venia el iaio i ens déia que si no estàvem cansats al carrer curt estàven jugant a llargues i que els feia falta un punteret. Pilota de drap, a pujar i baixar, i igual que els caçadors i pescadors a veure que la tira més llarga: he mort dos perdius d’un tir, el llobarro pesava 5 quilos, ha fet una treta de dins del cabàs de llata a més de seixanta metres, amb l’esquerre vos guanye...al carrer del trinquet estan jugant els majors a perxa, una modalitat de llargues on hi ha un feridor (persona que treu), un ferro a la paret per dalt d’ell ha de passar la pilota i un dau on ha de botar. El campanar també estava ocupat jugant al frontó. De colp i repent sentíem el revolteig de les campanes: comença la festa.... El temps és innexorable i fa el seu camí...La democràcia avança en un estat autonòmic (?) com el nostre de monarquia constitucional i arriba la modernitat al poble.... aigua potable, llum a totes les cases, televisió, neveres, algún que altre telèfon, les te

Un foraster de vacances al poble dalt.2

Imatge
... De bon matí ,sentats en les cadires de boga, ajudàvem a fer els cartutxos cassolans (es podia caçar tot l’any) que després col·locàvem en la canana, lligàvem la sària al matxo o burra, agafàvem el cabàs de llata i tots a l’era a ajudar a la batuda. Mentrestant havíem granat amb la granera de palma aquell pis de casa lluit de porlan fi i havíem tirat amb la ruixadora dos ratgets d’aigua per no fer tanta pols en els carrers de terra. Quan arribàvem a migdia de sol, sense rellotge de mà,escoltàvem als majors: - mireu l’ombra de les coetes de migdia, és hora d’anar a dinar..el sol era el nostre rellotge i le fèiem cas....cap a casa...i posàvem la cassola de ferro colat al foc de la xemeneia amb quatre fessols i un parell de naps. Sense carn, totes les cases no podien permetre el luxe de matar un conill qualsevol dia de l’any. Mentre es covia el brou, anàvem a la tenda o taverna a fer-se una absenta amb aigua fresca de la botija.... - pareix-ho moros, quina

Un foraster de vacances al poble dalt.1

Imatge
Un vell amic i no per això vetust i major, m'ha fet un pessic en la galta i em desperta de la somnolència dels meus dolors físics i em diu que ja està bé i a posar-se les piles : -xe, recollons! que tres mesos ja són massa temps de fer-se el malcriat i de no fer cap escrit. Engega el cervellet i escriu .... li faig cas i vos amanide amb quatre línies que continuaré més endavant ..... Tinc una sensació estranya dins de mi. He fet el mateix recorregut de tots els agosts dels darrers 40 anys per a arribar al destí estiuenc. Però després d’una setmana i mitja els sentiments d’estima no els trobe i aprofitant un símil futboler : hem trobe en fora de joc. Els meus avantpassats sempre m’han dit qui no sembra no cull i aixó m’ha passat. Tot ve en relació a l'haver perdut, pràcticament tot, el contacte amb la gent del poble la resta de l’any. Estic en fora de joc de conrear la terra erma; estic en fora de joc dels temes quotidians; estic en fora de joc de les activitats diàries; estic e

El llit : el meu companyer d'estiu

Imatge
La meua dona està malcriant-me i a la vegada malacostumant-me perquè m'ha dut el berenar al llit on estic gitat i postrat des del dimarts. No tinc, per ara, problemes mentals i depressius per a estar en aquesta situació, sinó tot el contrari, m'han operat d'una trencadura del menisc extern del genoll esquerre i per això em trobe en aquest estat inactiu i passiu : tinc tota la cama embenada i no em puc menejar. De sobte, senc un tro sec i un cruixit fort, no és el meu genoll, és al carrer on acaba de produir-se una descàrrega elèctrica (llamp) acompanyada del seu fenòmen acústic (tro). Alce la vista i mire per la finestra que tinc ben a prop del meu companyer de viatge. Cauen les primeres gotes d'aigua en forma de graníssol, les quals colpejen amb un soroll inconfusible al cristall de la finestra. La granissolada dura ben poquet i es converteix en pluja intensa i forta, l'aigua s'esgola per la teulada que tinc enfront i ompli de colp i repent el carrer convertin

N'estic orgullós...

Imatge
No tinc son, he tingut un dia molt llarg : pel tennis amb la filla, pilota amb els dos fills per la vesprada, metges i urgències a mitjanit, maldecaps i dolors al genoll i tinc una orquestra de fons que no em deixa dormir : l'oreja, sakira, luz, estopa, ...estem celebrant Sant Joan a Albaida. Estic ja a casa, tots dormen...és un dir perquè el ball i la marxa entra per la finestra....agafe un llibre que acabe de començar de Murakami l'autor de "Tòquio Blues" titulat "Kafka a la platja" de l'editorial Empúries...llig tres pàgines i perc el fil. Torne a iniciar el pàrraf, ara el meu cap se'n va a recordar tot el viscut al llarg del dia amb la família. Sí , n'estic orgullós...de la meua família : de la dona i els fills ; malgrat que la salut no ens acompanya i estem en urgències . Com tots, tenim moments crítics, però això ens fa unir-mos més en moments difícils i fer més gran l'estima i amor que ens tenim. La vida sense la família propet es fa
Imatge
Els majors diuen que tota pedra fa paret, i aquest llibre publicat per M. Roser Cabrera deu i do quina paret més gran fa. Sí, estic parlant d’ “Escolta, Laia....: la vida rural a la Marina” publicat aquesta hivern del 2009 per l’IECMA. Com la mateixa autora ens diu en la solapa del llibre ... Laia és la meua neta, una criatura que, com totes les de la seua generació, ha observat des del bressol paraules com: ordinador, plasma, mòbil, càmera digital, dvd, pda, centre comercial.... “ i com dic jo , els xiquets/es del segle XXI no naixen amb un pa baix del braç sinó amb internet i el mp2,3,4,etc. Per aquesta raó, pense que els nens d’aquest mil•leni els sonarà a “xinès” o com un conte molt llunyà en l’espai i el temps la vida que apareix en el llibre. S’intenta en el llibre donar-li una funció divulgadora d’uns costums i del seu vocabulari per a què la història oral quede plasmada en el temps. Amb forma de diàleg entre neta i iaia, tenim un fil narrador de 17 relats (llavador, emblanqui

la fama i l'esport

Imatge
Hui vull parlar de pilota valenciana, el nostre esport autòcton, i la fama, es a dir, el ser conegut o famós per la tele, revistes de cor, premsa esportiva,etc. Només parlaré de la modalitat del raspall. Tot naix per l’anècdota que m’ha passat en aquest cap de setmana “d’actes oficials” : una boda civil i una comunió units al darrer capítol, fet per la tele, de la “famosa” sèrie de Canal9 l’alqueria blanca . En aquests dos actes , sense menjar-se-ho ni beure-se-ho, he tingut el plaer, el gust i l’alegria de poder parlar, tocar, fotografiar a dos esportistes “famosos” (?) del raspall i campions: Waldo i Leandro. Waldo , és un pilotari, rest de la modalitat de raspall de pilota valenciana. Ha sigut membre de la Selecció Valenciana de Pilota i és una de les figures a batre actualment puix ha estat campió individual sis vegades : 2000, 2002, 2004, 2005, 2007, 2008 i per equips tres : 1999, 2003, 2004. Leandro ha estat campió per clubs per Aielo de Malferit.
Imatge
Ho reconec, sóc responsable, en part, d’aquesta lectura embogada en quatre vesprades i durant l’horari laboral. Per les vesprades la gent que visita la biblioteca, aquest mes de juny, es tranquil•la i em permet l’esbarjo de lectura. A casa estic llegint “Històries del paradís” de Xavi Sierra en l’editorial Bromera (també interessant). M’han arribat una vintena de llibres com a novetat per a l’estiu i fullejant-los he vist el titulat “Quiet” de Màrius Serra publicat en l’editorial Empúries. És un llibre que sense menjar-ho ni beure està aquests dies relacionat amb la comarca perquè s’ha presentat tant a L’Olleria com a “Ca les Senyoretes “ a Otos (perdoneu-me la següent publicitat encoberta de les nits temàtiques de l’admirat Joan Olivares : El dissabte 20 de juny tornen les Nits Temàtiques i ho fan amb un sopar a la fresca a la terrassa de l’hotel i amb l’actuació de Pep Soler Grup.Les places són limitades i cal fer la reserva a través dels telèfons 962358032 i 620588724 o del cor

música i lletra

Imatge
l'amic i músic Pep Soler "Cató" m'ha animat a escriure un text una vegada escoltada la música per a uns exercicis musicals.... Nit fosca i tèrbola, nit d’hivern. Plovineja sobre els nostres cossos mig nuets. Agafats de la mà caminem sobre el fang apegalós. Davant de nosaltres hi ha ombres una, dues,....no pots acabar de contar-les, no saps qui són, - Pense : també volen fer el mateix viatge que nosaltres!. Tot és un silenci, sols sents el sospir i bategar de cors de les ombres capdavanteres. Tenim esgarrifor, però volem seguir endavant. Hem pres la decisió ! ho necessitem! El murmuri de les ombres i una petita claror que es visiona darrere d’un escarpat rocallós ens dóna a entendre que hem arribat a la sortida del nostre viatge. Sentim l’olor marí de l’aigua salada i d’una mar arrissada. A parat de ploure, la lluna trenca els núvols i sorgeix per il·luminar la nostra aventura. Tenim els cossos banyats per la pluja, l’emoció dels sentiments ens fa córrer per

post-comunió i ....

Imatge
NO se les sensacions després d'un part natural, però el dia després d'aquest acte lúdic-religiós són difícils de qualificar. Jo he estat en els parts dels meus fills al costat de la meua dona : són hores llargues, de dolor físic-marejos i lipotímies incloses- i psíquic-tensió, nervis i adrenalina acumulada-, d'emocions fortes : plorar i riure, de familiars fent detalls i felicitant-te, de moltes fotos, de menjar poc i malament, d'anar a pressa i corrent per tenir-ho tot a punt, de pintar i arreglar l'habitació del nounat, ...puix la comunió pareix el mateix. Un simple acte religiós de combregar i prendre el cos del nostre senyor s'ha convertit, des de fa temps (societat de consum) en una celebració rodejada de despeses incontrolades i males de digerir, ara i sempre, amb crisi o sense : vestits (primer i segon), regals (mostrar-los), perruqueries, viatges, convits, coets, flors, invitacions, fotos,etc. Al final si tot o quasi tot acaba bé: alegries i relaxame

pa i mona

Imatge
Si us abelleix, vos ofereix una oferta pasqüera amb retard però d’allò més dolça i gustosa per xusclar-se els dits : Pel matí, a trenc d’alba, fer llenya i encendre el forn per a pastar. Mentre agafe temperatura peguem una passejada pels camins del voltant a uns huit-cent metres d’altitud mirant la neu de la serra Aitana i fent un manoll d’espàrrecs per fer un remenat amb alls tendres i favetes per esmorçar. Acompanyat d’un gotet d’absenta. Rent, sal, aigua calenta, farina i a pastar el pa.. Per a dinar un arrosset caldòs de perdiu (no caçada amb les mans però poc a faltat) i descans al racó del foc perquè està nevant i fa fred. Per la vesprada toca les mones (El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors): ous, raspadura de llima, taronja sucada, sucre, sal, farina, rent i a pastar i fényer en un llibrell heretat dels besavis. A la post i a esperar que la pasta es faça bona (per cert la past

Música celestial

Imatge
Diuen que la primavera la sang la fa bullir i per això apareixen les alergies, els constipats. Però no és eixe el meu tema d'escriptura sinó .... jo volia parlar d'una audició de música a la qual vaig assistir fa un parell de setmanes, però la bogeria sanitària-vital m'ha marcat unes quantes setmanes sense temps d'esbarjo ni res. Aquesta audició , personalment, va ser interessant per als pares que van assistir però per a mi portava sentiments barrejats de música i esport (no puc llevar-me del cap la pilota). Sí! tocaven dos clarinetistes com Jaume i Laura i un pianista com Guillem. Peces de Diabelli i populars com "Ja ve Sento i 3 hojitas madre". Tots tres, mira per on , formen l'equip benjamí de pilota del club d'albaida. Vegeu! pares i mares, no està barallat l'esport autòcton amb la música. Però com el temps passa inexhorablement, tinc un altre tema que vull comentar-vos. És un tema complicat: la mort, però des d'un punt de vista distint.

La séquia del Port

Imatge
És un diumenge qualsevol, fa bon oratge i abelleix dinar a la casa dels guardes o del clau, després fer una passejada per la senda verda (Roser-Covalta) i ensenyar a la gent l’alcavó de la sèquia del Port. La primera sorpresa és la nova autovia, el seu pont i el respecte per la conservació del nostre patrimoni. No té més importància : mil anys d’història plasmades en la foto de dalt. Sobren les paraules, però m’agrada que conegueu un poquet més la nostra història i pugueu estimar-la: A l’anomenada font Cabdal (en àrab , naixement) és on s’inicia aquest sistema d’irrigació d’aigua cavallera. Captada i canalitzada, probablement, durant l’època de colonització musulmana (segles VIII-IX) pels indicis metrològics i toponímics la podem considerar com una de les més antigues del territori valencià. És un braç d’aigua subterrània d’uns 5mil litres per minut (de mitjana) que rega més de 200 fanecades dels termes municipals d’Albaida, Atzeneta i El Palomar. Té uns 7 quilòmetres de recorregut a

On tirem : dames i cavallers? blaus o rojos

Imatge
Passa el temps i em percate....fa dies que no he escrit res, ni he llegit. - Què tinc? Per què estic en blanc? - aprofita el temps, recollons! Amb tanta il·lusió que havies començat! .Em diu el meu cervell. - No ho se: crec que és la manca de temps de lleure, em conteste. - alavinga!, si tens ajuda en tots els teus treballs d'oci i professionals? no fotis. Moltes preguntes i poques respostes. S'amontonen moltes sensacions dins del meu cap, però ni una ni mitja, ni cap tira endavant ( nocantaelcapellà). - Bufa o fa vent? No, està tronant i fent graníssol. Quina tardor i hivern que portem! Ximpleries de les que parlar sense cap ni peus fa que no vullga seguir. Com l'oratge : a mal temps, bona cara....no és possible. Tinc la moral "alcoiana" per les soles de les espardenyes de mitja cara. Se que aquest escrit no es cap tipus de reflexió perquè són paraules i frases inconexes, però és la burumballa que tinc en el meu cervell. Tinc un bon amic que em diria: -

On tinc les llàgrimes?

Imatge
Estic en una “sala de espera” d’un hospital, el temps passa més lentament i no ens criden. Són quasi les 8 de la nit, estic pensatiu i en altre lloc (absent crec que es diu) Està essent un dilluns tempestuòs d’agafa’l i no el deixes. De bon matí m’informen de la mort d’un amic, veí de casa, i a migdia veig la mort davant de mi (literalment, sense tabús). La meua companyera de treball a la biblioteca i l’arxiu, durant 5 anys, està morint-se, té metàstasi. Sa mare em crida i vaig a sa casa. Impressiona!, la veritat siga dita: calfreds, ronquits, plors, plegàries, metges, parxes de morfina...s’acaba la vida terrenal d’una xiqueta de 29 anys que ha sofert un càncer de pit. El dia anterior, diumenge, vaig anar a veure-la i encara em va conéixer, malgrat estar molt dèbil, no es queixa de dolor (mai ho havia fet). No puc quedar-me més, tinc que acompanyar als meus pares a Alacant al metge : la vida ha de continuar rodant..... ... he agafat una revista per a distraure’m. Per supost que parla

una de llibres

Imatge
Un usuari de la biblioteca em torna un llibre que jo li havia recomanat , el de Rafael Chirbes "Crematorio" de l'editorial Anagrama i publicat en l'any 2007 quan ell em fa un comentari i em diu: vols que te'n deixe un meu ? És un llibre amb molts de personatges, un vocabulari molt ample i com l'obra de Chirbes sense punts ni punts i a part. Açò era per nadal i ara l'he acabada de llegir. M'ha costat un poquet perquè s'ha unit el poc de temps que tinc per a mi junt a ser una obra molt espessa. Són narracions caòtiques, amb l'aparició de cents de personatges i l'ús de tècniques cubistes per les fragmentacions dels textos: com un collage. Les comparacions són odioses però si algú ha llegit a "Ulisses" de J.Joyce és una obra narrada com una reflexió interna.  Com vos acabe de dir no te punts , però si que hi ha diàlegs entre els personatges que es relacionen entre sí. No se, podríem catalogar-la com un monòleg interior con

Pintura i ràdio

Imatge
Fa olor a pintura, mescla de colors, poals, tapajuntes i gotelé. Sí, estic rodejat de pintors, la meua filla pren la comunió i al piset li toca una neteja profunda i una mà de pintura. Et fas una idea i després els pintors et giren la truita. Què si morat, blau intens, una blanca i l'altra... mils i mils de colors.....és vida. Els temps canvien i els mitjans de treball evolucionens, però hi ha certes costums que el pas del temps no les fa canviar. Hem refereix a la ràdio. Per als que treballem en llocs públics, és el meu cas en la biblioteca i l'arxiu, ens zona a "xinés", però per a la resta de mortals, quina falta els fa. Em demanen un aparell i busquen l'emissora : europa fm, los quarenta, onda zero, radioontinyent, radio nou, ... hi ha on poder triar. Les freqüències en FM són més sonores que les d'onda mitja on parlen més i  hi ha més debats. Me'n recorde de la ràdio que tenim heretada dels meus besavis, duta de Cuba, quan hi havia molta fa

Al Vent

Imatge
Ha estat, i encara segueixen, essent uns dies on el protagonisme està l'oratge. I no per ploure o fer xafogor, sinó pel fort vent que des del dijous ens afecta. Raxes molt fortes que han produït desgràcies humanes (sinó recorde mal més de 13 morts), en la naturalesa ( el foc de Finestrat, la Nucia i Polop a les faldes del Puigcampana, o el de la Serra Grossa, prop de Bixquert), en les obres dels humans (cases, pavellons, vaixells, murs, teulades i un llarg etcètera). Però jo no vull parlar del temps sinó d'un altre aniversari ( i van....tots els dies recordem alguna coseta, veritat?) que celebrem a les nostres terres ( bé, crec que més  els valencians del nord que nosaltres, els del sud. Què tenim que fer!). Sí , el títol , és una pista : 50 anys de cançons. Al gener de 1959, la revista "Germinabit" que publicava la Unió Escolania de Montserrat publica un article de l'advocat Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara". Sí!, en temp

El quefer diari

Imatge
Una amiga em va comentar que parlara de Sant Antoni puix aquest cap de setmana s'han pegat foc a moltes fogueres al voltant de la festa de Sant Antoni del Porquet (17 de gener). Però parlaré d'altres coses, sense que s'ofenga, com que aquesta festa tan arrelada en els pobles valencians em porta al cap records de la meua infantesa a la Vall de Laguar. Recorde que allí es feia (encara hui la fa l'ajuntament a la plaça, amb els permisos corresponents de la conselleria) la matança del porc on tota la família (majors, adults, joventut) posa de la seua part:  pelar i bullir la ceba, preparar la pasta de les botifarres i penjar-les, netejar els budells, menejar la sang, coure la carn, fer els cuixots tapats de sal,i un llarg etéctera. Sentats en les cadires de boga (eren baixetes) al racó de la ximeneia i veient com bullia la caldera o, fora, a la serena, amb eixos dies de lluna plena on l'única llum eren les nits estrelades i anàvem a dormir amb el cresol en

Buffff...!

Imatge
No és pel fred que estem passant sinó pel bufit de respirar tranquil una situació familiar que no pots ni saps com controlar. Veureu : quan t'envien a un quiròfan a extirpar-te una "peça" del cos els pèls s'escurfen i la ment comença a treballar més del normal (no cal jugar en la nintendo DS al brain games). El tema de lo desconegut i la mort són complicats d'explicar i el nostre cervell cabileja a tota hora. Quan estàs en una sala d'U.C.I. esperant, el temps es valora, i les preguntes sense resposta són continues; i com no, els records passen continuament per la ment. Però crec que més amarg és la llarga espera des de que t'ho diuen fins que el criden. La sanitat valenciana,i és una opinió personal meua, té bons professionals, però l'administració i la burocràcia és molt lenta, poc compassiva amb els malalts/pacients i apissonadora per als familiars. No ho dic per dir-ho, sinó que per sort o desgràcia estic tocant molt d'hospitals (púb

de Laguar a Xaló pel camí de Murla, passant per Ondara

Imatge
La veritat és que feia temps que no vivia un dia tan intens com aquest dissabte passat. Com deien "...vaya, vaya aquí no hay playa..." Los Refrescos, allà per l'any 1989, però GLOBALITZACIÓ (?) i CRISI (?) a ttutti pleni. Pel matí ( a les 9) vaig agafar la furgoneta amb la família (tres generacions anàvem dins) i a passar una matinal de pilota valenciana al poble veí de Murla : tallers, esmorçar, partides, amics/gues, cultura i esport valencià per tot arreu : el parlar, el menjar, la forma de vestir, el casino i les travesses, els jocs infantils,.... front això vaig fer un buïdet per a acompanyar a la dona a Xaló a comprar mistela i demés per a uns amics morqueros i .... mogolló de gent. Ens fan aparcar dins d'un bancal d'ametlers i pagar  1,50 €, hi havien més de 80 cotxes, però es que més avant hi havien quatre bancals més... jeje després diuen que la terra no deixa i que el preu de l'ametla sempre està a 1€. Però, les sorpreses continuen : hi h