Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans som porucs de la mort i que la mateixa ens espanta molt. La vida és com una espiral i devem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta “ ostres, això em podria passar a mi ”. La persona que s’està morint sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i a resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que...