Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014
Imatge
El temps passa que ni m'entere i em sap greu no escriure en el blog des de setembre; però han estat uns mesos "convulsos" en el treball i no he tingut temps de sobra per teclejar l'ordinador. Ara estic en la biblioteca i he pensat: per què no pose "tots els refregits del facebook junts" ací i al menys tinc el blog actiu? d'antuvi demane disculpes als meus quatre lectors per fer aquesta barrabassada (acció contrària a la llei de la raó = fer refregits) però això passa quan u està a divendres i pensant en acabar. Anem allà : 0.- mafalda: No hi ha manera de canviar, sempre estem queixant-mos. Vaig acabar esgotat de pelar ametlles i després de rentar-me, me'n vaig anar a fer-me un colpet de vi de giró al “bar dels güelos”. Estava desllomat, però tenia ganes de conversa mirant-se als ulls i no a la pantelleta. Sóc el més jove, estic a punt de fer 50, i m'ajunte a beure amb un home de 96 anys, un de 80 i un altre de 70. Entre rodà i rodà (al
Imatge
Hui toca parlar de cinema espanyol. Després de diverses lectures, he canviat els hàbits d'esbarjo i he vist un parell de pel·lícules. A casa, que l'economia no dóna per a més. La primera d'elles és : 1.- “ Kamikaze ” (2014) que va participar en la Secció Oficial del Festival de Màlaga Cine Espanyol .Dirigida per Álex Pina, “Kamikaze” és una comèdia coral en el repartiment de la qual apareixen Álex García, acompanyat d'Eduardo Blanco, Carmen Curandero, Verónica Echegui, Leticia Doldrà, Ivan Massagué i Héctor Alterio.La sinopsi de la pel·lícula “Kamikaze” és la següent: Slatan, un home corrent de Karadjistan. Mogut pel dolor, Slatan s'enfronta a una situació extrema: la missió suïcida de fer estallar un avió. Els seus plans es torcen quan el vol en què viatja de Moscou a Madrid és cancel·lat a causa d'una tempestat de neu i tots els passatgers són reallotjats en un hotel de muntanya. En tres dies, Slatan descobrirà de nou l'amor i el valor de l'amis
Imatge
És quasi migdia i estic acabant d'ordenar els llibres que al llarg del matí els socis de la biblioteca ens han tornat després de la seua lectura i préstec. Agafe l´últim i el guarde. Al costat hi ha un llibre de color blanciverd que em crida l'atenció. L'obric i el fulletge. Pàgina 37, “divorcios y bibliotecas”. L'autor del llibre està en una fira del llibre i davant té un lector amb diversos llibres d'ell, acabats de comprar. Encara amb el plàstic. L'autor que signa li pregunta si és que l'acaba de descobrir com escriptor. Sabeu que li respon el lector? - No, fa temps que el llig, però m'he divorciat i l'ex-esposa, s'ha endut tots els llibres. L'autor pensa, tindrem que estudiar aquest tema des del punt de vista de la importància dels divorços en la MULTIPLICACIÓ DE LES BIBLIOTEQUES. Potser la idea siga algo provocativa, deixe'm-la en pau, no siga ens acusen de tindre interesos materials per damunt de l'harmonia de la parella
Imatge
Stefan Zweig va ser un escriptor i activista social austríac molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle passat (s.XX) . Des de la seva mort el 1942 la seva obra esdevé menys coneguda per al públic en general. Zweig va escriure novel·les , històries curtes, i diverses biografies. Zweig desenvolupà un estil literari molt particular, al qual ajuntava una curada construcció psicològica ( Sigmund Freud i el psicoanàlisi) amb una brillant tècnica narrativa.  Veinticuatro horas de la vida de una mujer i Amok en Ed. Plaza & Janés, 1984. 1era. Edició. Les lectures sorgeixen, a vegades per sorpresa i espontàniament. Una amiga (va dic el nom, Almudena Francés, d'ofici narradora d'històries) parla en el seu blog d'una lectura ràpida, com el títol i em pica la curiositat. Consulte en l'opac de la xarxa de biblioteques i veig que en la biblioteca d'Albaida tenim un exemplar. Vaig a per ell i comence la seua lectura..... ...El sentiment d'una dona
Imatge
En aquesta rondalla (adaptada per mi a la meua terreta, puix l'original parla d'un raïm) queda ben explicada la necessitat de no tocar res a ningú, malgrat siga una cirera o un xanglot ( grans de raïm units per unes tiges al tall, que pengen del sarment) de raïm, només un/a . Comencem :        Un pare va sortir amb els seus xiquets a passejar pel camp. Caminant, caminant, van arribar a uns bancals de cireres amb cireres que feien denteta. "El més gran dels xiquets, sense reflexionar allò que feia, agafa una cirera i la cull. Era rogenca negrosa. El seu pare disgustat li diu: -Que has fet ara, Jaumet? Que no ho saps que no són nostres? -Tant se val els nostres com els d'un altre. Per una cirera! I de més a més, tinc set!       Has fet una cosa mal feta, vaja -va dir reptant-lo. Caminem una mica més ens asseurem en un pedrís i us faré veure perquè tots ho comprengueu, el mal que ha fet en Jaumet collint una cirera del bancal d'un altre. Us contaré una ronda
Imatge
El fer-vos veure aquests escrits meus sobre la lectura que faig en el meu temps d'esbarjo té una explicació molt simple: intentar posar el meu granet d'arena en escampar l'entusiasme per llegir i que a algú li entre el cuquet d'agafar un llibre, qualsevol, igual tinc que siga en paper que electrònic. Llegiu i prou. Per què sempre en valencià? Pretenc, posar també el meu granet d'arena, en una llengua minoritària, la qual serveix per a parlar i escriure en qualsevol lloc i de qualsevol tema. I com algú deia (no recorde qui era) .... que no ens maten la ment, que no ens maten la ment repeteix una vegada i altra, mentre es frega les mans... No u, dos. Què us sembla? Sí, dos llibres vos vaig a recomanar aquesta vegada. Són llibres que m'han regalat en aquest darrer mes i he llegit amb ganes i fam de lectura. Malauradament, són llibres que no trobareu a la biblioteca d'Albaida, entre altres raons, perquè no tenim pressupost per a comprar-los. Però, co
Imatge
dos llibres i un recordatori : multiculturalitat, memòria, escola pública i en valencià, el primer és una novel·la de personatges on les vides dels quals s’entrellacen amb moments clau de la Història, des del final del segle XIX fins als nostres dies, i que recrea el dia a dia de ciutats tan emblemàtiques com Sant Petersburg, París o Jerusalem. “ Dispara, jo ja sóc mort ” de Julia Navarro (La Rosa dels Vents) on ens torna a sorprendre als lectors amb una història d'amistat i traïció amb el conflicte entre Israel i Palestina com a teló de fons. És una història d’històries, u na novel·la que amaga moltes novel·les i que, des de l’enigmàtic títol, fins a l’inesperat final, proporciona més d’una sorpresa i emocions a flor de pell. La t raducció és de Jordi Puig Martínez . “ Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant ”. Amb aquesta frase implacable i contundent comença una història protagonitzada pel jueu Samuel Zucker, que al final del segl
Imatge
ara resulta que sóc foraster als dos pobles. Però si parles com ells, no notes “ el dejo ” que tens, què dius? d’on has tret eixa paraula? no potser, no m’aclareix, entre al bar a fer-me el bombó dels matins i demane unes llesques de pa torrat en oli i sal. Llesques? diràs rodanxes. Què feu hui? aneu a ramullar?, m’han dit que ja teniu podats els fruitals. No, ací primer esporguem i després anem a arreplegar la brosta i cremar la ramutxa, què no te’n recordes? bé, me’n vaig que a la biblioteca tenen que alçar un tabic de brics? de cartons de llet i de suc? Josep, estàs fent major. Què no home, què no! de rajoles del 7 per a fer una sala on es puguen fer activitats sense destorbar als que vénen a estudiar o llegir i després quan tanque tinc que anar a enfaixar-me. Què ara portes faixa? recollons pandereta, que no m’enteneu res : que tenim partida de pilota al trinquet i tinc que arreglar-me(enrotllar-me) les mans per a jugar al raspall. Què jugueu en l’eina de les dents? no, dona, n
Imatge
la frase comentada, arran d’una fotografia dels anys 60, va portar mocador 13 mesos   fa que hui parle del dol . El dol és l'expressió mitjanament formalitzada de respondre a la mort, és a dir, la mostra externa dels sentiments de pena i dolor davant la defunció d'un ser volgut. En els països occidentals, això inclou els enterraments, les   esqueles i roba de dol, entre altres. El costum de portar roba negra sense adorns en senyal de dol es remunta almenys a l'Imperi Romà, quan la toga pulla feta de llana de color fosc es vestia durant els períodes de dol. Durant l'Edat Mitja i el Renaixement, les robes pròpies del dol es portaven per pèrdues personals i generals:   un exemple, després de la matança d’hugonots (dia de San Bartolomé) a França, la regina Isabel I d'Anglaterra i la seua cort va vestir de dol rigorós per a rebre a l'ambaixador francès. El color del dol més rigorós entre les reines europees medievals era el blanc en lloc del negre. Era costum
Imatge
entre roques planta ornamental els boscos han tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la història natural, social i econòmica del nostre país, des dels temps antics fins ara. Tenim que seguir conscienciant a la gent de la importància dels ecosistemes. La sèrie documental “el bosc protector” que emiteix la 2 està fent-ho i aquest matí parlaven dels “ tetraclinis articulata ”(?). Sí jo també m’ho he preguntat perquè, la veritat siga dita, no hi havia sentit mai eixa parauleta, però les imatges, per a un neòfit en el tema com jo, em semblaven a una mescla de xiprer i savina. Aleshores m’ha entrat el cuquet d’escorcollar entre llibres i he trobat la següent informació : bonsai pinyes i llavors forest o bosc Tetraclinis és un gènere d'arbres endèmic de l'oest de la regió mediterrània de fulla perenne dins la família del xiprer (cupressàcia). És oriünd del nord-oest d'Àfrica i les Muntanyes Atles del Marroc, Algèria i Tunísia també e
Imatge
estava llegint un article sobre les inscripcions epigràfiques ( inscripcions fetes sobre materials durs: pedres, ossos, metalls,etc.) i l’ús de la braquigrafia, es a dir, les paraules no escrites senceres, quan llig la inscripció “ VI idus aprilis ” i he pensat parlar-vos, un poquet sobre el calendari romà i la manera de contar els dies del mes (inventaren un sistema força enrevessat). Recordeu que un any és el període de temps que tarda la Terra a fer una revolució al voltant del Sol El primitiu calendari romà tenia 10 mesos i l’any començava el mes de març (MARTIUS, déu Mart). Després per adequar el calendari lunar amb el solar van afegir 2 mesos més (el calendari solar grec comptava 365 dies i mig, mentre el llatí comptava 368 dies i tres quarts d'un altre); els quals els posaren al final : IANUARIUS (el déu de les 2 cares i portes) i FEBRUARIUS (el déu de la purificació). Això va passar l’any 153 abans de Crist (a.C.) quan l’elecció dels cònsols es va traslladar al 1 d
Imatge
Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans som porucs de la mort i que la mateixa ens espanta molt. La vida és com una espiral i devem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta “ ostres, això em podria passar a mi ”. La persona que s’està morint sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i a resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que