La lectura del llibre m’havia obert els ulls sobre la filosofia de la vida perquè és senzilla. Llig que la natura és plenitud o mort i que els animals s’adapten millors a ella perquè no “es mengen el coco”; mentre que els éssers humans i el seu cap (cervell) no ajuden a acceptar les limitacions inherents a la vellesa “achaques de la vejez” (vellea) o procés d’envelliment (sapiens versus neandertal). Deixe la lectura i em pose a mirar una pel·lícula que té el mateix títol (arbres de la pau) que un llibre infantil que tenim a la biblioteca on una xiqueta africana planta llavors i arbres per evitar la desertització amb l’ajuda de les dones que eren les guardianes de la terra. Compromesa i amb paciència i constància ho aconsegueixen (wangari). Però resulta que la pel·lícula no té res a vore. Basat en un fet real, 4 dones molt diferents s’amaguen en un forat (quasi 3 mesos) per fugir d’un genocidi (la destrucció o persecució d'un grup humà percebut com a entitat nacional, ètni