pilota de fulls de paper

Acabem la partida de pilota abans que comence “l’espectacle de l’any…” 4, rojos - 10, blaus.   Per cert, els mosquits no ens han tingut cap por i ens han inflat a picades: al nas, a l’orella, al culet, al dit i al turmell…ai, ai, ai, si els veieu, vigileu!! Despengem les pilotes encalades als balcons i teulades i després ens hem anat al bar dels jubilats a fer colla. Tant guanyadors, perdedors com els dos veterans marxadors. En eixos moments la sang encara bull per les venes, tots juguen per guanyar i el que perd està de @mala solfa”.  Un campionat d’estiu al poble on estem veient els bons resultats del “nostre mestre” de l’escola de pilota: el debut d’un xicó de només 13 anys que pinta bones maneres, dos jóvens de present que ja despunten en primeres partides d’escala i corda pels trinquets de la C.V. i Trobe que arribaran a ser professionals, veterans jugadors tornant a gaudir de la pilota al carrer i d’altres que busquen retrobar la il·lusió de jugar a pilota.  Aq...

Cap de setmana amb als meus costums rutinaris (lectura, passejada i partida de pilota per la tele) alterats un poquet per l'assistència a un acte social diferent. Presentació d'un poemari.  Ahir, en el Museu del Tèxtil d'Ontinyent, Lluís "un xic jove" i amic de la família des de ben menut, va comparèixer en un acte públic per mostrar-mos (i vendre-mos) el seu primer llibre autopublicat per ell mateix. "Les muntanyes que ara veus o les ciutats on pronunciar el teu nom". L'acte va estar ben bonic amb la companyia de Rubén "músic de carrer" (la seua veu i la seua guitarra com introducció), Jordi "tot terreny" (filosofia, teatre, dolçaina, muntanya i passejador de gossos) i Joaquim (un gust el seu descobriment d'aquest mariner de la Baixa - comarca-). Un llibre de poemes sense pautes fonètiques ni rimes consonants, però molt rítmic i ple de paraules amb molt de sentiments (emocions que us faran pensar). Un llibre, on sense buscar-...

  La mà esquerre d'un dels millors pilotaris de Laguar, de tots els temps, que jo recorde, acaronen una pilota de vaqueta d'uns 30 grams de pes que potser l'artesà la fera fa més de 60 anys. La té guardada a sa casa, el fill d'un llaurador que ara tindria 110 anys i que jo de menut el sentia cantar quan llaurava els bancals del meu iaio; i, sobretot, quan estava en l'era amb el seu matxo negre i el trull batent els cereals per separar-los de la palla. Ell a soles i a capella cantava cançons de batre. La feina de batre era molt dura i pesà baix el ple sol de l'estiu. El cant de batre va lligat a les feines agrícoles i era trasmés per via oral. El cant s'emprava per a fer entretinguda la feina i per "arrear" a l'animal i marcar el ritme de trot.  Potser a algú us sone " Encara no són onze i el sol ja pica, que serà en ser les dotze farà calitja..." (Al Tall). No soc cap expert de la matèria, però crec que el cant de batre és una petjada...

Els dos darrers anys han estat atípics en el que respecta a les meues vacances. Bé, cal dir "nova normalitat". Aquesta nova normalitat ha fet que descobrisca sendes novelles, nous paisatges i,sobretot, he descobert humanitat. MOLTA.  -Xe Josep, prova les bresquilles del meu bancal. -Bibliotecari, pren un parell de tomaques. -Ves en conte, la senda està mig perduda per trobar l'arcà. També he tingut moments tristos i de melangia perquè el degoteig de defuncions de familiars, amics i coneguts és continu i quan estàs passejant, tu i el gos, el fan caure unes llàgrimes quan els recordes o tens enyorança i nostalgia de temps passats. En eixos moments em venia al cap la frase d'un filòsof que deia ""els éssers humans som ombres, quan morim desapareixem".  Però de colp i volta, el gos alça el cap i es queda mirant-me. Jo no tinc una cua com ell; tampoc se menejar les orelles, però tinc la sensació que el gos sap llegir la meua cara (faccions). Em mira fixament...

Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta r à bia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “ bon dia ” , el meu cap estava lluny, amb els records de l ’ amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d ’ una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l ’ olivera de la pla ç a. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l ’ era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m ’ abrigara m é s.   El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el val è ncia o el “ madrit ” guanyava la lliga. Res m ’ ha espavilat.   Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posteri...

Diumenge de ventolera, corbs, formigues, pedres i pilota. Pot ser que no som una “terra ventolera” (terra on toquen molt els vents) com puga ser Morella (Castelló), però la veritat es que portem una “ratxada” de dies (doble significat: successió seguida de fets i bufada de vent sobtada i forta) que destorba prou per fer alguna coseta pel carrer o bancal. Al bancal : el revolteig de dos “corbs” (pardal negre amb un bon pic) per dalt del cap, primer em va fer recordar el que ens deia la gent major “és un pardal desagradable i de mal auguri” (superstició); però, després, quan els vaig sentir cantar “carn!carn!carn!” el pensament fou positiu: ha canviat la lluna i estem en època de “zel”   (amb “z”: interès ardent; i no “c”: el lloc que tenim dalt dels nostres caps i sol ser de color blau, quan no està ennuvolat). L'aparellament sol implicar algun tipus d'exhibició de festeig, normalment per part del mascle. La majoria d'exhibicions són senzilles: una mena de cant. Això...