pilota de fulls de paper

Els festivals de música són un esdeveniment cultural i social molt característic d’aquests temps. I per què no dir-ho també, un negoci multimilionari per a promotors, artistes i públic. Al segle passat, muntar un festival de música era una cosa de bojos perquè tenia molts problemes organitzatius, d’infraestructura, desconfiança de les autoritats, etc. Era com tirar una moneda a l’aire: èxit o fracàs. Qui no recorda festivals com Newport Jazz, Folk Festival dels anys 50 o Monterey Pop Festival, Woodstock dels anys 60. A finals dels anys 60, es va crear la Federació Valenciana de Societats Musicals amb l’objectiu de promocionar i recolzar a les bandes de música. El Certamen Regional de Bandes civils de la Diputació de València és un encontre que enguany celebra l’edició núm. 46. El primer es va celebrar l’any 1975 on competiren 35 bandes.   L’any 1981 es va organitzar el I Certament Autonòmic de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana. Entre gener i febrer d’aquest any 2023,

El dimarts 7 era lluna plena i la discussió dels experts en la matèria a l’hora del café matiner en el bar era si va ser ahir sis, o hui set, o demà huit. Eixe debat em va fer recordar una anècdota que tenia guardada en el caixó dels tastets sense publicar: “ traverser la route la poule  o  cross road hend ”   “ Los niños hablan cuando mean las gallinas ” o “ no abras la boca hasta que meen las gallinas ” eren frases que es deien al segle passat contra els xiquets i les xiquetes que parlaven quan no els tocava. Dic al segle passat, perquè en els dits de la mà podem contar els xiquets/es que tinguen gallines i això li vaig preguntar a una usuària de la biblioteca : les gallines pixen? I per a la meua sorpresa em va contestar el següent : -No, Josep, perquè els seus conductes urinari i digestiu desemboquen en un únic orifici: la cloaca. Així, en lloc d'evacuar orina i merda per separat, les gallines i molts altres animals ho fan alhora. I la cloaca és la part final, eixamp

La fotografia és un art lligat al temps i el temps passa de pressa com el tren de la fotografia per la vella estació d’Albaida que capta un instant efímer. En els arxius municipals es guarden els documents gestionats per l’ajuntament i on es poden recuperar i recordar històries passades i recents. Entre meitat segle XIX i principis del XXI, ha evolucionat molt els treballs topogràfics i la manera de marcar els termes municipals i creació de mapes. Abans era a peu, de molló en molló; ara, l’Institut Cartogràfic Valencià té d’altres mitjans com via satèl·lit, ortofotos, visor cartogràfic, etc.   https://icv.gva.es/va/ En topografia, la fita o molló és un senyal distintiu de pedra o d'obra que, clavat en un terreny, indica la terminació d'una propietat immoble o d'un territori. A l’Arxiu d’Albaida tenim preservats expedients originals i d’altres que són còpies dels seus originals que parlen sobre mollons : -Acta per reconéixer la línia de terme i assenyalar els mollo

Arxiu Albaida : els antecedents al D.N.I. (document nacional d’identitat) Les cèdules personals eren un impost personal sobre la renda i l’inquilí, però encobert baix la disfressa de ser un document d’identificació personal i de policia. Realment la cèdula era el rebut del pagament (bianual) que s’havia fet. Un poc d’història o antecedents seus foren: les cèdules de composició (època colonial espanyola), els passaports, els passes (viatges de menys de 8 llegües), les cèdules de veïnat (1854) o les cèdules d’empadronament. Les cèdules personals es fixen com impost l’any 1874 fins l’any 1943. A l’Arxiu Municipal d’Albaida tenim conservats 82 expedients que van de 1878 a 1939. Les cèdules personals eren el mitjà per identificar a la persona. Les cèdules personals contenien entre altres dades les següents: un número correlatiu d’ordre que després s’utilitzava en els documents, nom i cognoms dels interessats (cap de família, dona, fills, gendres, nets i d’altres persones que viv

Aquesta setmana llegia la notícia que l’ajuntament d’Enguera subhastava els aprofitaments forestals dels monts públics del seu poble per tercera vegada per falta de postors/licitadors o interessats. És un mont amb plantes aromàtiques (pebrella, romer) i pasturatges (oví o caprí). No fa tant de temps, els pobles miraven cap a la muntanya perquè era un espai d’aprofitament que donava de menjar (cacera) i rendes (pasturatge, pedres i arenes, forns de cals, fusta, llenya); ara, estem de cul a ells i sols els aprofitem per a fer senderisme , cicloturisme o els mirem amb altres ulls quan s’encenen (focs) com aquest estiu passat. Arxiu Municipal Albaida : 1797, ordre o carta de l’Intendent General de Marina sobre els arbres. Tots els pobles han de marcar els pins, les nogueres, les freixes de sis polzades, els roures de 8 (a quatre pams de terra), les carrasques i sureres per a qui vullga tallar els arbres hauran de demanar permís. Estem en 1872. El plet (litigi) entre el veí de Pa

L’expulsió morisca fou un drama humà. Recuperar les històries de les persones   més menudes que es van quedar orfes i marginades per l’estupidesa de la rasa humana és una tasca farragosa i lenta. L’historiador i investigador ontinyentí Ignasi Gironés porta més de vint anys en eixa feina investigadora de traure a la llum l’abundat documentació d’eixos xiquets i xiquetes descendents dels antics pobladors de les nostres terres.   Ell parla d’holocaust (espoliar) perquè l’estat espanyol “rapta” els fills als seus pares expulsats de les seues terres. L’ordre d’expulsió dels moriscs anava unida a la retenció dels xiquets/es. Que havia passat amb els xiquets? Se’n havien anat? S’havien quedat? Quants? Qui els tenia? Que s’estava fent amb ells?  Un llistat de 2.420 “morisquets” (xiquetes i xiquets) trobats després d’expulsió i que no foren declarats. Morisquets arreplegats pels soldats que els compraven o mataven als seus pares. D’aquesta manera l’estat va pagar als soldats el botí d’una exp

Un vell amic, després de passar 2 anys difícils i foscos amb una malaltia complicada i operació inclosa, torna a tindre la vitalitat del treball i de l'estudi diari. Abans de caure malalt, estava en la preparació de la seus tesi doctoral sobre repoblació en els pobles del ducat de Gandia (els Borja). Universitat de València (expulsió morisca del segle XVII). A més, li va fer la promesa a sa mare de 95 anys, de col·laborar en la digitalització dels fons dels arxius parroquials i " en ello està ". Tirant mà de la "Font". Ell m'ha fet arribar una sèrie de documents i estudis d'investigacions que ha fet que recupere el cuquet de la història dels meus avantpassats.  Xuetes (jueus), moriscs (musulmans). Conversos, cristians nous i vells, morisquets (xiquets vius, 2.497 comptabilitzats). D’ací i d’allà, molts repobladors vingueren a aquestes terres despoblades, totalment, per l’expulsió morisca de l’any 1609 (el 22 de setembre es publica aquell edicte el qual q