pilota de fulls de paper

  Un agost en la terreta des d'un altra visió. Per raons de salut ocular, és un estiu on la llapissera, el paper i la lectura estan guardats en el rebost. Toca fer passajades matineres i no molt llargues. Aleshores us convide a jugar amb mi a un senzill joc fotogràfic.  ENDEVINAR ELS TOPÒNIMS.  Tant per a guarers com per a senderistes que coneguen i estimen el nostre paisatge muntanyenc i patrimoni agrícola. I perquè no, per aquelles persones que no el coneguen i s'animen a vindre i gaudir d'ell. 15 fotos, 15 noms per encisar-vos a descobrir-lo.  Foies (bancalets) i marges de pedra seca (pujadors i marges de pedra adaptats a la topografia), muntanyes poderoses i miradors encisadors, conduccions d'aigua (fonts i fontetes).  Els sabeu? els conegueu?  La primera foto és una eixida (orto) de sol captivadora i embruixadora per a mi.  Bon estiu!! Fotos:  Muntanyes. Canons de Fonts. Foies i pedra seca:

      Eren temps de la mariacastanya quan els que manaven havien decidit canviar les normes que regulaven el dret a l’educació, les competències universitàries autonòmiques i uns nous plans d’estudis sense contar amb l’opinió dels estudiants. Anys huitanta del segle passat. LODE. En grup d’estudiants ens vam oposar. Els que estudiàvem lletres ens vam rebel·lar (històries, filologia, dret). Reunions, manifestacions, tancaments, vagues. Un any mogut, anem a dir-ho així, però recolzats pel professorat el curs no el vam perdre. Com què durant l’època estudiantil, anem curt de peles i no podíem fer ús de les fotocopiadores de la universitat, un company ens va donar la idea: jo conec un vell mestre que ens pot deixar la seua màquina d’escriure i la CICLOSTIL que tenen retirada en l’escola. Ja no vivíem temps de clandestinitat per amagar-se per por a la democràcia, a l’incompliment de la llei, als grisos (policia nacional). O sí, no ho tinc massa clar perquè encara teníem molt recent el col

Cap de setmana amb als meus costums rutinaris (lectura, passejada i partida de pilota per la tele) alterats un poquet per l'assistència a un acte social diferent. Presentació d'un poemari.  Ahir, en el Museu del Tèxtil d'Ontinyent, Lluís "un xic jove" i amic de la família des de ben menut, va comparèixer en un acte públic per mostrar-mos (i vendre-mos) el seu primer llibre autopublicat per ell mateix. "Les muntanyes que ara veus o les ciutats on pronunciar el teu nom". L'acte va estar ben bonic amb la companyia de Rubén "músic de carrer" (la seua veu i la seua guitarra com introducció), Jordi "tot terreny" (filosofia, teatre, dolçaina, muntanya i passejador de gossos) i Joaquim (un gust el seu descobriment d'aquest mariner de la Baixa - comarca-). Un llibre de poemes sense pautes fonètiques ni rimes consonants, però molt rítmic i ple de paraules amb molt de sentiments (emocions que us faran pensar). Un llibre, on sense buscar-

L’altre dia parlant amb els fills d’una frase feta no vaig saber explicar-los perquè la diguem. Tot va vindre arran de l’avaria del cotxe on es va veure involucrat en la carretera, però sense cap tipus d’incidència personal. Sols mecàniques d’un cotxe vintage   (té més de 25 anys de rodatge) que s’han pogut solucionar. I del mal funcionament de l’escalfador (calfador) d’aigua. Ells em va preguntar: on tirem? Jo li vaig contestar, reparació perquè “amb diners, carxofes, i amb papers, milotxes”. Ell em va dir, carxofes? No seran torrons? És el mateix. La felicitat és una línia molt fina, i de vegades, va marcada per la deessa fortuna . Felicitat perquè al xicó no li va passar res en l’accident i la xicona va poder solucionar el tema del "calentador", però si ho mires des del costat de la butxaca penses...qui té disponibilitat econòmica aconsegueix allò que altres no podem... Fortuna era, en la mitologia romana, la deessa de la sort, bona o dolenta, encara que amb el pas del

Divendres 12 de maig de 2023.   Mira per on, les formigues tenien raó. Vicent PLOU. Parle per lo de l'altre dia, sobre si plouria o no perquè les formigues feien filera i el refrany de la pluja. Ara si voleu, escolteu la cançoneta de Lali BeGood i Quico Tretze i després seguiu llegint: https://music.youtube.com/watch?v=yfGTkeoQjFY Hui estic on poc trist perquè ahir vaig xafar un formiga entrant a la biblioteca. S'ha creuat pel mig i no ho he pogut evitar. Grans o xicotets, no ens hem de fer mal, perquè més enllà de la mida, minúscula o majúscula, crec que no som tan diferents perquè tots tenim una VIDA. Curiositats sobre les formigues : - les formigues són els éssers semblats als humans en diferents aspectes com: fan guerres, empresonen esclaus i viuen en comunitat. - el formiguer més gran es troba a la regió de Tomsk, ciutat situada a l’est de la Sibèria Occidental. L'alçada és de 3 metres i el seu diàmetre és de 5 metres. Al costat dels membres d’aquesta famí

De vegades prenim decisions que no sabem si són les correctes. El fill em diu de bon matí, si vull anar a un poble de la Marina Baixa situat en un tossalet, airejat,  solejat  i exposat als vents a vore'l jugar. Partida de primera de palma perquè un dels rests guarers no pot anar. Amb dolor al cor, li dic que no aniré per la xafogor de hui dissabte (33 graus al poble). Perdona'm fill. Després, un vell amic ex-pilotari, em crida per telèfon que ja ha vingut de Xàbia, on han perdut les finals de raspall dels jocs escolars. Partides sabateres, però recordeu que tot el món no pot jugar una final i sols les poden perdre quo les juga.  L'amic ex-pilotari em diu que té el taxi per anar a Orba a vore la partida de llargues...i també li done carabasses. Amb tot l'embolic al cap i al cor, dos amics, en comboien amb sa mare a dinar arròs caldòs amb penques, cigrons i peuet de porc amanit d'un giró jove. A ells, els dic que sí. No tot seràn carabasses. Però no acaben ací les hi

L’altre dia (28-03) publicava un tastet en el blog de pilota sobre els aficionats i les llengües de comunicació (per si vos apeteix tornar a llegir-lo) : http://pilota-albaida.blogspot.com/2023/03/el-diumenge-pel-mati-hi-havia-partida.html allí escrivia “... en el món hi ha més de 7 mil idiomes i d’ells, uns 3 mil idiomes aborígens estan abonats a la seua desaparició ....”. Mira per on, l’altre dia em van regalar un llibre de poesia escrit en llengua “mbyã guaraní”. El llibre de poesia es titula “ Mbya ñw’ery = Espíritu guaraní” de Brígido Bogado publicat per l’editorial Arandurã. Aquesta “a” amb vírgula -tilde- la teniu que escriure en l’ordinador fent ús del codi ASCII, pressiona la tecla “alt” i sense soltar-la pressiona el teclat numèric “198”. Tornem al que anem, les llengües indígenes estan morint al ritme d’una cada dues setmanes; malgrat el principi de la lliure determinació i el dret a l’ús i a la transmissió, oral i escrita, a les generacions futures estipulat en la

L'altre dia, el Sr. Esporgador que és l'home que talla i lleva les branques mortes, malaltes o supèrflues de l'arbre, em va dir molt seriòs "Josep, soc esporgador i no serrador de bort, si no talles el bort dels fruitals, no se que faig de tu". Jo, com un xic ben educat que escolta i fa cas als majors, a trenc d'alba, m'he posat primer a birbar les soques i després a tallar el bort. Per falta de ferramentes del segle passat o anterior al passat i heretades, no serà. M'ha faltat l'estraleta que no he trobat.  El llegó per arrancar les males herbes (això és birbar). El fes, pesa dos quintals i mig, i jo no tinc braços per a ell i l'he gastat sols en el magraner. La piotxa m'ha anat de categoria per tallar el brot i el relum de pomeres i pereres. El serrutx i la serra de mà, alguna branqueta baixeta. L'aixadeta de l'horta perquè sempre està dins del cabàs de llata i he netejat les dos parretes (raïm) del iaio i la iaia. I les tisores d

On tirem? Moltes vegades les històries humanes estan marcades per fets gandiloqüents que eclipsen els relats senzills de la vida d'una persona. Hui, el matí començava tort perquè un amic que li agrada caçar i pescar està patint problemes greus de salut inesperats que està intentant superar. Força!! Més tard el dia s'apanya quan després de molts anys (pandèmia inclosa), altres amics d'Albaida han tornat al poble dels meus familiars a dinar i gaudir de la bonança guarera. Bon temps, temperatura suau i ganes de festa en un poble com un puny de menut on el jugador del "subhastat" canta les quaranta i el company li diu que no tè "triunfo".  Un fet sense més importància perquè després cadascú ha de pagar la "seua ronda". Guanye o perda. La senda recuperada de l'amistat ha entrellaçat uns lligams de germanor i estima que no tenen preu.  Al final del dia, dues coses les tinc damunt del llit: 1) em dol la perduda d'uns pantalons vaquers que havi

  La mà esquerre d'un dels millors pilotaris de Laguar, de tots els temps, que jo recorde, acaronen una pilota de vaqueta d'uns 30 grams de pes que potser l'artesà la fera fa més de 60 anys. La té guardada a sa casa, el fill d'un llaurador que ara tindria 110 anys i que jo de menut el sentia cantar quan llaurava els bancals del meu iaio; i, sobretot, quan estava en l'era amb el seu matxo negre i el trull batent els cereals per separar-los de la palla. Ell a soles i a capella cantava cançons de batre. La feina de batre era molt dura i pesà baix el ple sol de l'estiu. El cant de batre va lligat a les feines agrícoles i era trasmés per via oral. El cant s'emprava per a fer entretinguda la feina i per "arrear" a l'animal i marcar el ritme de trot.  Potser a algú us sone " Encara no són onze i el sol ja pica, que serà en ser les dotze farà calitja..." (Al Tall). No soc cap expert de la matèria, però crec que el cant de batre és una petjada

El cap de setmana ha estat ben profitós per parlar amb la gent major, en els amics a la plaça i vore pilota al carrer i a la tele; però sobretot, recuperar “quasi” de l’OBLIT, oficis perduts en la nostra memòria. Entre setmana, m’havien llaurat el bancal i em vaig alçar amb la mania de rascar i netejar les soques dels fruitals, però abans tocava la passejada matinera amb el gos.   Abans de trenc d’alba estàvem fent el camí del barranc gaudint de la natura i el cantar de les pardals quan en una revolta del camí vam ensopegar amb un home jubilat i que té un ofici en fase de desaparèixer: FERRER de forja, enclusa i farga.   Com va? Sord, jubilat i sense gos que s’ha mort, però bé dins de lo que cap. En aquesta vida en peguem una en l'enclusa i l'altra en el martell… i cadascú va seguir el seu camí després d’un curt barret i una fotografia del seu bastó de caminar. Vam pujar el camí de les coves i les ombries per gaudir d e les vistes del paisatge natura fins tornar al pob

Mirar cap amunt. No queda altra. Els amics festers estem passant una temporada complicada i diferent. No aspiràvem a guanyar cap títol, però si a no patir per baixar de categoria abans d'hora.  I ahí estem, lluitant. I quina millor manera? Una reunió de germanor en l'espai social on ens hem criat. L'Hedrera. POBLE DALT. 33 anys i pareix l'altre dia que en plena obra del local, celebràvem la festa de l'aixàviga. Jo estava ajudant al meu sogre i el seu germà a pujar blocs per seguir fent paret, quan vam sentir el corn que bufava i resonava a les Penyes Blanques. En un vist i no res, apareixen uns xiconets imberbes i acabats de fer la mili amb una xàrcia de corda, de malla ampla i quadrada, que servia per a transportar la palla de l'era. AIXÀBIGA.  Pareu de treballar!! Hui és un dia sagrat per al treballador i està prohibit qualsevol feina!! Si no pareu, us posem dins la xàrcia i a més ens teniu que convidar a una rodà de quartet d'absenta.....33 anys després

Els festivals de música són un esdeveniment cultural i social molt característic d’aquests temps. I per què no dir-ho també, un negoci multimilionari per a promotors, artistes i públic. Al segle passat, muntar un festival de música era una cosa de bojos perquè tenia molts problemes organitzatius, d’infraestructura, desconfiança de les autoritats, etc. Era com tirar una moneda a l’aire: èxit o fracàs. Qui no recorda festivals com Newport Jazz, Folk Festival dels anys 50 o Monterey Pop Festival, Woodstock dels anys 60. A finals dels anys 60, es va crear la Federació Valenciana de Societats Musicals amb l’objectiu de promocionar i recolzar a les bandes de música. El Certamen Regional de Bandes civils de la Diputació de València és un encontre que enguany celebra l’edició núm. 46. El primer es va celebrar l’any 1975 on competiren 35 bandes.   L’any 1981 es va organitzar el I Certament Autonòmic de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana. Entre gener i febrer d’aquest any 2023,

El dimarts 7 era lluna plena i la discussió dels experts en la matèria a l’hora del café matiner en el bar era si va ser ahir sis, o hui set, o demà huit. Eixe debat em va fer recordar una anècdota que tenia guardada en el caixó dels tastets sense publicar: “ traverser la route la poule  o  cross road hend ”   “ Los niños hablan cuando mean las gallinas ” o “ no abras la boca hasta que meen las gallinas ” eren frases que es deien al segle passat contra els xiquets i les xiquetes que parlaven quan no els tocava. Dic al segle passat, perquè en els dits de la mà podem contar els xiquets/es que tinguen gallines i això li vaig preguntar a una usuària de la biblioteca : les gallines pixen? I per a la meua sorpresa em va contestar el següent : -No, Josep, perquè els seus conductes urinari i digestiu desemboquen en un únic orifici: la cloaca. Així, en lloc d'evacuar orina i merda per separat, les gallines i molts altres animals ho fan alhora. I la cloaca és la part final, eixamp

La fotografia és un art lligat al temps i el temps passa de pressa com el tren de la fotografia per la vella estació d’Albaida que capta un instant efímer. En els arxius municipals es guarden els documents gestionats per l’ajuntament i on es poden recuperar i recordar històries passades i recents. Entre meitat segle XIX i principis del XXI, ha evolucionat molt els treballs topogràfics i la manera de marcar els termes municipals i creació de mapes. Abans era a peu, de molló en molló; ara, l’Institut Cartogràfic Valencià té d’altres mitjans com via satèl·lit, ortofotos, visor cartogràfic, etc.   https://icv.gva.es/va/ En topografia, la fita o molló és un senyal distintiu de pedra o d'obra que, clavat en un terreny, indica la terminació d'una propietat immoble o d'un territori. A l’Arxiu d’Albaida tenim preservats expedients originals i d’altres que són còpies dels seus originals que parlen sobre mollons : -Acta per reconéixer la línia de terme i assenyalar els mollo