pilota de fulls de paper

La meua dona està malcriant-me i a la vegada malacostumant-me perquè m'ha dut el berenar al llit on estic gitat i postrat des del dimarts. No tinc, per ara, problemes mentals i depressius per a estar en aquesta situació, sinó tot el contrari, m'han operat d'una trencadura del menisc extern del genoll esquerre i per això em trobe en aquest estat inactiu i passiu : tinc tota la cama embenada i no em puc menejar. De sobte, senc un tro sec i un cruixit fort, no és el meu genoll, és al carrer on acaba de produir-se una descàrrega elèctrica (llamp) acompanyada del seu fenòmen acústic (tro). Alce la vista i mire per la finestra que tinc ben a prop del meu companyer de viatge. Cauen les primeres gotes d'aigua en forma de graníssol, les quals colpejen amb un soroll inconfusible al cristall de la finestra. La granissolada dura ben poquet i es converteix en pluja intensa i forta, l'aigua s'esgola per la teulada que tinc enfront i ompli de colp i repent el carrer convertin...

Estic en una “sala de espera” d’un hospital, el temps passa més lentament i no ens criden. Són quasi les 8 de la nit, estic pensatiu i en altre lloc (absent crec que es diu) Està essent un dilluns tempestuòs d’agafa’l i no el deixes. De bon matí m’informen de la mort d’un amic, veí de casa, i a migdia veig la mort davant de mi (literalment, sense tabús). La meua companyera de treball a la biblioteca i l’arxiu, durant 5 anys, està morint-se, té metàstasi. Sa mare em crida i vaig a sa casa. Impressiona!, la veritat siga dita: calfreds, ronquits, plors, plegàries, metges, parxes de morfina...s’acaba la vida terrenal d’una xiqueta de 29 anys que ha sofert un càncer de pit. El dia anterior, diumenge, vaig anar a veure-la i encara em va conéixer, malgrat estar molt dèbil, no es queixa de dolor (mai ho havia fet). No puc quedar-me més, tinc que acompanyar als meus pares a Alacant al metge : la vida ha de continuar rodant..... ... he agafat una revista per a distraure’m. Per supost que parla ...

No és pel fred que estem passant sinó pel bufit de respirar tranquil una situació familiar que no pots ni saps com controlar. Veureu : quan t'envien a un quiròfan a extirpar-te una "peça" del cos els pèls s'escurfen i la ment comença a treballar més del normal (no cal jugar en la nintendo DS al brain games). El tema de lo desconegut i la mort són complicats d'explicar i el nostre cervell cabileja a tota hora. Quan estàs en una sala d'U.C.I. esperant, el temps es valora, i les preguntes sense resposta són continues; i com no, els records passen continuament per la ment. Però crec que més amarg és la llarga espera des de que t'ho diuen fins que el criden. La sanitat valenciana,i és una opinió personal meua, té bons professionals, però l'administració i la burocràcia és molt lenta, poc compassiva amb els malalts/pacients i apissonadora per als familiars. No ho dic per dir-ho, sinó que per sort o desgràcia estic tocant molt d'hospitals (púb...

Puix sí , com aquell que juga a "l'oca", en aquests dies de mal temps, on dia si dia també tenim que agafar el paraigües, he estat visitant diversos hospitals per motius familiars. Els he tocat de les dues classes : privats i públics i de tota hi ha en la vinya del senyor. Als privats :estan més nets, les cues són més curtes i l'atenció al pacient és més perllongada en el temps. Però, nosaltres, que som i serem de poble (Marina Alta,), no tenim especialistes en la zona i has de desplaçar-te a la capi (Alacant). A esta, perquè si vols anar a l'altra (València), tens que agafar una ambulància fins El Verger i després canviar ...sí,com sona i llegiu,qüestions de "convenis" ( tot això per a portar a mon pare al metge) Per l'altre costat, als públics tampoc es queden arrere. Tinc la filla malalta, vaig a urgències al centre de salut del poble (Albaida, més de 6 mil habitants) i em fan unes receptes, com es "normal", busca farmàcia de guàrdia fó...