pilota de fulls de paper

  Anem al tall... El divendres passat l’havien tornat i em van dir “Josep, si pots, llig el llibre, és dur, però t’agradarà”, però el cap de setmana no vam estar per a moltes lectures.  D.E.P. ti Dora. sempre en el nostre record: eixes visites a la Fe per vore’t a tu i estar una estoneta amb “la novia”, el teu francés parisenc dels anys 60 que mai vas oblidar, “els arreglos” a la tele de casa, les teues paelles a Garga com a pinxe, els teus “apéritifs avec glaces et olives”, eixa rialla enganxosa, la mestressa en la tria i neteja de d’herbes mengívoles del bancal, les dançaes i els balls amb el meu sogre, i un llarg etecé.  Aleshores, va ser el dilluns quan vaig començar eixa nova lectura recomanada. Portava unes 100 pàgines llegides i estava ja enganxat a les històries dels personatges del poble de Jándula (ciutat imaginada) i la família Ardolendo, quan entra un lector i em diu: - “ Josep, quan l’acabes m’avises i jo el llegiré, m’han parlat molt bé del llibre ”. El ...

dos llibres i un recordatori : multiculturalitat, memòria, escola pública i en valencià, el primer és una novel·la de personatges on les vides dels quals s’entrellacen amb moments clau de la Història, des del final del segle XIX fins als nostres dies, i que recrea el dia a dia de ciutats tan emblemàtiques com Sant Petersburg, París o Jerusalem. “ Dispara, jo ja sóc mort ” de Julia Navarro (La Rosa dels Vents) on ens torna a sorprendre als lectors amb una història d'amistat i traïció amb el conflicte entre Israel i Palestina com a teló de fons. És una història d’històries, u na novel·la que amaga moltes novel·les i que, des de l’enigmàtic títol, fins a l’inesperat final, proporciona més d’una sorpresa i emocions a flor de pell. La t raducció és de Jordi Puig Martínez . “ Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant ”. Amb aquesta frase implacable i contundent comença una història protagonitzada pel jueu Samuel Zucker, que al final del segl...

El problema és la memòria i per tant hi tenim que fer un esforç en divulgar-la. Es poden fer treballs rigorosos, però quan passa el temps la gent oblidem i no recordem els fets. Tenim que documentar-ho bé per a què no arribe el dia que algú ens diga “..ací no ha passat res... ” i ser, com ja ho som, un poble amb la història segrestada. Malauradament, tenim que recordar-ho de manera insistent perquè segueix hi havent gent que posa traves per a què els valencians coneguem la nostra història passada (germanies, expulsió morisca, decret de nova planta, guerra del francès, guerra civil, emigracions, exilis,etc.). Qui conega un poquet la història es donarà conte que tenim un dèficit democràtic el qual no ens ha eixit gratuït i s’ha de corregir mitjançant la solidaritat, l’esforç, la justícia, la llibertat, la democràcia i el posicionament amb els ciutadans que no callen davant les injustícies. L’oblit és la pitjor desgràcia per a les societats perquè ens aboca a patir-la de nou i inclús ...

tots els matins vaig caminant al treball i hui he ensopegat amb el ti sensio fent la seua passejada matinal, xino-xano. L’home està major, en la baixada de la font de la vila ens em parat a l’ombra d’una casa i m’ha dit una frase.. no hi ha cap cavall que no es torne rossí.. . Aquest refrany significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanaglorie perquè vindrà el dia que perdrà el vigor. Aquest refrany junt al llibre que acabe de llegir   “ Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts ” de Toni Cucarella en edicions 3i4 han estat l’excusa per fer aquest escrit sobre oficis molt vells, d’altres perduts i frases fetes i com diu l’autor a l’inici de la seua obra... evocar no és reviure el passat, sinó donar-li sepultura. ..   ... mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí,   en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací (Xàtiva) ... corrien els anys 60 del segle passat i el seu ofici era : sanador d’animals ... com pitjor gust fa, més efecti...

Són les quatre de la vesprada i vaig a obrir la porta de la biblioteca. Una veu crida : Josep no obrigues i mira davant teu !. Veig la motocicleta marca “Vespa” de l’agutzil municipal i baix en el tub d’eixida del seu fumeral un eixam enorme d’abelles/vespes. Pegue una passa arrere i pregunte : què està passant? Apareix la policia local i diuen que acaben de cridar a un apicultor d’Ontinyent que li diuen Toni. En un tres i no res, davant de nosaltres tenim un home “disfressat” d’astronauta, però no, és un meler, dels pocs que queden per la contornada més coneguda com: Vall d’Albaida. Un ofici mil·lenari per a extraure mel (edulcorant més barat per als confiters i torroners perquè fins el segle XVII el sucre era un luxe el seu procés de refinatge) i també cera (gremi dels cerers) desconegut per als joves i bastant per a mi, malgrat tindre encara família(el meu oncle Luís “el manyo”) a la Vall de Laguar que té caixes de mel. Toni l’apicultor ens diu amb una veu dolça: - tranquils, ...