On tinc les llàgrimes?

Estic en una “sala de espera” d’un hospital, el temps passa més lentament i no ens criden. Són quasi les 8 de la nit, estic pensatiu i en altre lloc (absent crec que es diu) Està essent un dilluns tempestuòs d’agafa’l i no el deixes. De bon matí m’informen de la mort d’un amic, veí de casa, i a migdia veig la mort davant de mi (literalment, sense tabús). La meua companyera de treball a la biblioteca i l’arxiu, durant 5 anys, està morint-se, té metàstasi. Sa mare em crida i vaig a sa casa. Impressiona!, la veritat siga dita: calfreds, ronquits, plors, plegàries, metges, parxes de morfina...s’acaba la vida terrenal d’una xiqueta de 29 anys que ha sofert un càncer de pit. El dia anterior, diumenge, vaig anar a veure-la i encara em va conéixer, malgrat estar molt dèbil, no es queixa de dolor (mai ho havia fet). No puc quedar-me més, tinc que acompanyar als meus pares a Alacant al metge : la vida ha de continuar rodant..... ... he agafat una revista per a distraure’m. Per supost que parla de temes de medicina: nous tractaments, nous hospitals, nous medicaments, noves assegurances, etc(tot meravellòs). Però hi ha un article que hem crida l’atenció i el llig amb més profundidat. El trobe interessant i vol adjunte..llegiu i després seguiré escrivint..... RESILIÈNCIA “…La resiliència és la capacitat d'una persona o grup per a seguir projectant-se en el futur a pesar d'esdeveniments desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes a vegades greus. La resiliència se situa en un corrent de psicologia positiva i dinàmica de foment de la salut mental i pareix una realitat confirmada pel testimoni de moltíssimes persones que, encara havent viscut una situació traumàtica, han aconseguit encaixar-la i seguir movent-se i vivint, inclús, en un nivell superior, com si el trauma viscut i assumit haguera desenvolupat en ells recursos latents i insospitats. Encara que durant molt de temps les respostes de resiliència han sigut considerades com inusuals i inclús patològiques pels experts, la literatura científica actual demostra de forma contundent que la resiliència és una resposta comuna i la seua aparició no indica patologia, sinó un ajust saludable a l'adversitat…A pesar de traumes greus, inclús molt greus, o de desgràcies més comunes, la resiliència pareix una realitat confirmada per moltíssimes trajectòries existencials i històries de vida reeixides…. (Michel Manciaux. La resiliència: mite o realitat)…” …passen els minuts i espere que ja estiga llegit. Veritat? Bons lectors que sou!. Mireu ho pregunte al metge i hem posa la comparança de la física(capacitat d’alguns materials de recobrar la forma original després de ser sotmesos a una pressió deformadora, sense trencar-se) i la natura : els éssers vius (animals,plantes) quan reben un colp es tornen a alçar i segueixen vivint (amb més o menys limitacions) , però als humans, el desenvolupament del coneixement (raonar=cervell més gran) ens fa que coste més eixa recuperació perquè ens fem moltes preguntes sense resposta (la pròpia personalitat)...i per tant es desenvolupen mitjans alternatius a les preguntes sense resposta lògica (creences religioses: la fe). NO SE perquè no he plorat, però si que tinc llàgrimes d’alegria per seguir vivint i gaudint de tot el que tenim : família, amics, ....bo i també del treball