pilota de fulls de paper

Hui és divendres 19 d’abril de 2024. Un divendres un poc diferent. Faig 60! Fer anys sempre és bonic, però està clar que posar el número 6 a l’esquerre fa que u comence a pensar i dibuixar la recta final d’un projecte professional forjat al llarg de molts anys, malgrat que encara està llunyà en anys de jubilació. Encara que no ho demostre, em sent feliç, satisfet i content d’estar acompanyat pels meus i de recordar també als que ja no estan ací físicament (familiars i amics/gues). Què qui són els meus? La família i els amics/gues que tinc la sort de tindre i que són, sense cap dubte, el meu tresor personal perquè totes i tots heu contribuït a què jo siga com soc i el que soc. Gràcies per ser com sou i per haver estat i estar encara amb mi en el moments en què més u ho necessita. Gràcies per saber-me estimar i deixar que jo també us estime i molt!! Comptat i debatut, l’amistat és el millor regal que u pot aspirar a tindre. ... la vida continua. Gràcies a totes i tots.

19 d ’ abril, de bon mat í , de fa un grapat d ’ anys (54), Vicent “ El Manyo ” havia baixat amb la seua burra a la partida d ’Í sber a veure com anava la florida del cirers. Era un any avan ç at en la florida i va poder agafar un parell de cireres que ja tenien les seues galtes rogenques. Havia quedat en el creuament del cam í de Fontilles i la Venta. All í hi havia un Seat 600 de color gris esperant-lo. El conductor estava nervi ó s perqu è trobava que se li feia tard. -Vicent, vinga que arribar é tard a D é nia! li va dir Pepito “ El Sella ” al seu sogre. -Has tingut sort, mira quines dues cireres m é s boniques pots donar-li a la meua filla. Engeg à el motor cam í de D é nia. La dist à ncia no era molta (uns 20 quil ò metres), per ò el trajecte si li va fer etern i llarg. La seua germana (la Fernandita) estava esperant-lo a la porta de la cl í nica del Carrer Campos. -Com has tardat tant? li va preguntar amb eixe to de “ germana menuda i mare patidora ” . -Te...

El Cafetí. Benissoda Tinc als amics de les terres blanques amoïnats (preocupats) perquè no isc a la festa.   A trenc d‘alba (encara no clareja) em torna a despertar el soroll de la musica disco. Baix de casa, un grup de jóvens han obert les 5 portes del seu vehicle i han posat els bafles (altaveus) que porten al maleter a   tot drap (a tota pastilla). Em rente la cara i li faig dos petons a la dona. Se’n va a treballar. Quan se‘n van els darrers jóvens, no s’acaba el soroll, no es crea el silenci, tot el contrari, sorgeix “ l’altre soroll de la festa ” . Eixe que ara jo gaudeisc : els teuladins han eixit del seu niu i escoltes el seu “xeu-xeu“, vaig a per la premsa escrita (també m‘agrada el soroll de quan gires les fulles i els dits es fan negres de la seua tinta) i sents les graneres dels treballadors de l’ajuntament, el colpeig continu dels xorros d’aigua en les piques (font del poble), l’ home que ve de l’horta i em mostra la collita (ho sent aquest no el puc explicar...