pilota de fulls de paper

Arxiu Albaida : els antecedents al D.N.I. (document nacional d’identitat) Les cèdules personals eren un impost personal sobre la renda i l’inquilí, però encobert baix la disfressa de ser un document d’identificació personal i de policia. Realment la cèdula era el rebut del pagament (bianual) que s’havia fet. Un poc d’història o antecedents seus foren: les cèdules de composició (època colonial espanyola), els passaports, els passes (viatges de menys de 8 llegües), les cèdules de veïnat (1854) o les cèdules d’empadronament. Les cèdules personals es fixen com impost l’any 1874 fins l’any 1943. A l’Arxiu Municipal d’Albaida tenim conservats 82 expedients que van de 1878 a 1939. Les cèdules personals eren el mitjà per identificar a la persona. Les cèdules personals contenien entre altres dades les següents: un número correlatiu d’ordre que després s’utilitzava en els documents, nom i cognoms dels interessats (cap de família, dona, fills, gendres, nets i d’altres persones que viv...

La mort inesperada resulta m é s traum à tica i el dolor per la p è rdua resulta tamb é m é s dur de superar; aix í com el proc é s d ’ adaptaci ó despr é s d ’ eixa p è rdua no esperada (el dol). La vida é s un conjunt de guanys i p è rdues, no é s culpa de ning ú , per ò viure exigeix una adaptaci ó constant. Com deia un fil ò sof per combatre la mis è ria humana tenim tres dons: el somni, el somriure i l ’ esperan ç a. Els experts ens diuen que no hem de mentir mai sobre la mort, que el tema de la mort deuria parlar-se en la vida di à ria sense eufemismes (paraula o expressi ó atenuada), no amagar el dolor i no impedir el consol. Paula era una jove usu à ria de la biblioteca que nom é s li deien que tenia una llibre que llegir a escola o l ’ institut passava per la biblioteca a demanar el llibre. Primer amb el carnet de sa mare, despr é s amb el seu. Ara, amb tot el nostre respecte i condol, la biblioteca vos escriu i vos llig l ’ adaptaci ó que hem fet del conte   d...

Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta r à bia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “ bon dia ” , el meu cap estava lluny, amb els records de l ’ amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d ’ una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l ’ olivera de la pla ç a. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l ’ era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m ’ abrigara m é s.   El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el val è ncia o el “ madrit ” guanyava la lliga. Res m ’ ha espavilat.   Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posteri...

Passejant pels carrers del poble pots descobrir que la naturalesa s ’ obri cam í entre parets com podeu comprovar en la fotografia figuera i tamb é que encara queden vestigis d ’ un passat recent : Anella: é s un c è rcol de metall ficat a les fa ç anes de les cases per a lligar els animals. Matxos, burres, cavalls, vaques. Fent les fotografies de les anelles, un ve í s ’ ha parat i m ’ ha comentat el seg ü ent : “ fa molts anys quan jo era un xaval es gastaven per a lligar els burros i despr é s, m é s majoret per a penjar les bosses de fem. Ara no t é profit, per ò li he   dit a ma mare que no la lleve, que la conserve ” anelles Tamb é hi havia d ’ altres anelles o ganxos dalt de tot, a les eixides de les teulades, per pujar les coses a la cambra (per als mil · lenials: el pis més alt, immediatament davall de la teulada) mitjan ç ant la for ç a humana i una c orriola (mirar i trobar en la fotografia): eina de ferro amb forma de circumferència emprad...