Pintura i ràdio

Fa olor a pintura, mescla de colors, poals, tapajuntes i gotelé. Sí, estic rodejat de pintors, la meua filla pren la comunió i al piset li toca una neteja profunda i una mà de pintura. Et fas una idea i després els pintors et giren la truita. Què si morat, blau intens, una blanca i l'altra... mils i mils de colors.....és vida. Els temps canvien i els mitjans de treball evolucionens, però hi ha certes costums que el pas del temps no les fa canviar. Hem refereix a la ràdio. Per als que treballem en llocs públics, és el meu cas en la biblioteca i l'arxiu, ens zona a "xinés", però per a la resta de mortals, quina falta els fa. Em demanen un aparell i busquen l'emissora : europa fm, los quarenta, onda zero, radioontinyent, radio nou, ... hi ha on poder triar. Les freqüències en FM són més sonores que les d'onda mitja on parlen més i  hi ha més debats. Me'n recorde de la ràdio que tenim heretada dels meus besavis, duta de Cuba, quan hi havia molta fam al meu poble i van tenir que emigrar a les Amèriques (Argentina, Canadà i Cuba). Succeïa en la dècada dels 20 i, llavors, ningú podia imaginar que aquella incipient i nova forma de comunicar-se entre els hòmens es convertira, amb el pas del temps, en una caixa de sons que acabara informant-nos, entretenint-nos, educant-nos, acompanyant-nos en els nostres viatges, despertant la nostra imaginació, fent-nos riure, plorar, cantar...  Al poble, anys 70, el llum de 125 volts feia que li posàrem un transformador i esperàvem a què les perilles es calfàren, quasi no s'agafàven emissores on poder escoltar-la al racó del foc, quan les nits eren més llargues que les d'ara, perquè la televisió encara no havia arribat.