pilota de fulls de paper

el temps passa inexorablement inclús per als que esteu llegint aquestes lletres (si hi ha algú) i no se perquè sempre ens recordem de les persones per a valorar el que han fet quan ja s’han mort i a la persona que li afecta no pot dir ni fu. Inici aquestes notes així perquè la notícia de la mort de J.A. Labordeta em porta a molts records de la dictadura i la transició. Sí, jo l’he viscuda i la recorde. En ple nou mil·leni tots aquells temes no són tabús ni estan prohibits però ni parlem ni els expliquem ni li donem la mínima importància. Temes com història, llibertat, estima de la terra, llengua materna, democràcia, reivindicacions de drets i un llarg ectècetera. Jo estava estudiant l’E.G.B. (dècada dels setanta del segle passat) en les escoles de Palma i Ador i en el pati de les escoles cantàvem la cançó del règim franquista “cara al sol” i fora de l’horari escolar una tal Josep Piera (us sóna ell?) ens donava les primeres nocions bàsiques d’una llengua (sabeu quina?) que parlàv...

El final de mes ha estat bastant dolent en quant a notícies preocupant per a certes persones arrimades a l’entorn familiar. En aquest punt li tinc que donar la raó a la famosa llei de Murphy...si algo puede salir mal, saldrá mal.... Les tres amigues tenen les mateixes inicials (M.J.) en el nom que no en els cognoms (F.,G.,M) i les tres estan passant-ho bastant mal perquè a dos d’elles els han diagnosticat càncer (pulmó i mama) i a la tercera té una pneumònia. Però hem d’agafar l’antídot contra el mal humor i adentrar-mos en la part bonica i positiva de la vida, pujar l’auto-estima i valorar l’esforç diari que tenim per viure i gaudir de les persones,animals o plantes que t’estimes o que ells també el volen a tu de diferent manera d’expresar-t’ho. Sí, com diuen al meu poble tenim que agafar el bou per les banyes. Vaig ha intentar explicar un poc les malalties i esperar que la medicina cure a les M.J.s el més ràpid possible perquè sinó tornarà Murphy a dir-me...todo lleva más tiempo del ...

Em pose a llegir, són les deu de la nit. Hui he pogut sopar més prompte. Però no puc concentrar-me, el meu cap està pensant amb tu. Records i sentiments s'amontonen. Jugant i sense jugar, són quasi vint anys (quina casualitat com la cançó del Serrat), però el tren de la vida laboral ha parat davant de ta casa i aquesta oportunitat no pots ni deus deixar passar. A les primeries, la nostra relació, com totes les novençanes, era d'hola-bon dia però les coincidències anaren unint-mos. Tu havies acabat d'aprovar les oposicions feia mig any i jo entrava en les oposicions baix del braç i les mans en les closses (tenia la cama trencada). També eixies de la Facultat de Geografia i Història, com jo. Erem forasters a un poble al qual li va costar de reconéixer i acceptar-mos en la nostra valua professional (vingueren de la Safor o d'on fóra). Vam fer colla i amb el temps amistat : -pújavem junts amb el cotxe, esmorçàvem tots els dies a la "Fonda". El dinar del dimarts ...

Un pont més llarg del normal ha fet possible que anàrem a passar-lo al poble dels avis. Estaven esperant-mos amb els braços oberts i el foc encès. El motiu : feia massa setmanes que no havien vist els seus nets. Dels fills, bé val més no parlar. El dissabte no vam poder anar perquè teníem ja programades dues partides de pilota i un sopar organitzat i programat pel fill d’un amic que tenia ganes que ens ajuntarem a compartir la “coca de sal”. Gràcies per eixa iniciativa!, és una bona excusa per trencar la rutina diària i poder desconnectar del quefer i maldecaps durant unes hores d’esbarjo amb bona companyia. La meua modesta opinió i pensar em diu que tot no es “anar-se’n de pont” per mig d’una agència de viatges ací o a més enllà, sinó que aquests actes socials tant petits, com un sopar en casa amb els amics, uneix més l’amistat, la família i la posterior escurada (bé, diré la veritat: la va fer el rentaplats. Quin invent senyor i jo no el volia!) Les partides es van allargar més del...

.....Acabada la tasca , venia el iaio i ens déia que si no estàvem cansats al carrer curt estàven jugant a llargues i que els feia falta un punteret. Pilota de drap, a pujar i baixar, i igual que els caçadors i pescadors a veure que la tira més llarga: he mort dos perdius d’un tir, el llobarro pesava 5 quilos, ha fet una treta de dins del cabàs de llata a més de seixanta metres, amb l’esquerre vos guanye...al carrer del trinquet estan jugant els majors a perxa, una modalitat de llargues on hi ha un feridor (persona que treu), un ferro a la paret per dalt d’ell ha de passar la pilota i un dau on ha de botar. El campanar també estava ocupat jugant al frontó. De colp i repent sentíem el revolteig de les campanes: comença la festa.... El temps és innexorable i fa el seu camí...La democràcia avança en un estat autonòmic (?) com el nostre de monarquia constitucional i arriba la modernitat al poble.... aigua potable, llum a totes les cases, televisió, neveres, algún que altre telèfon, les te...

... De bon matí ,sentats en les cadires de boga, ajudàvem a fer els cartutxos cassolans (es podia caçar tot l’any) que després col·locàvem en la canana, lligàvem la sària al matxo o burra, agafàvem el cabàs de llata i tots a l’era a ajudar a la batuda. Mentrestant havíem granat amb la granera de palma aquell pis de casa lluit de porlan fi i havíem tirat amb la ruixadora dos ratgets d’aigua per no fer tanta pols en els carrers de terra. Quan arribàvem a migdia de sol, sense rellotge de mà,escoltàvem als majors: - mireu l’ombra de les coetes de migdia, és hora d’anar a dinar..el sol era el nostre rellotge i le fèiem cas....cap a casa...i posàvem la cassola de ferro colat al foc de la xemeneia amb quatre fessols i un parell de naps. Sense carn, totes les cases no podien permetre el luxe de matar un conill qualsevol dia de l’any. Mentre es covia el brou, anàvem a la tenda o taverna a fer-se una absenta amb aigua fresca de la botija.... - pareix-ho moros, quina ...

Un vell amic i no per això vetust i major, m'ha fet un pessic en la galta i em desperta de la somnolència dels meus dolors físics i em diu que ja està bé i a posar-se les piles : -xe, recollons! que tres mesos ja són massa temps de fer-se el malcriat i de no fer cap escrit. Engega el cervellet i escriu .... li faig cas i vos amanide amb quatre línies que continuaré més endavant ..... Tinc una sensació estranya dins de mi. He fet el mateix recorregut de tots els agosts dels darrers 40 anys per a arribar al destí estiuenc. Però després d’una setmana i mitja els sentiments d’estima no els trobe i aprofitant un símil futboler : hem trobe en fora de joc. Els meus avantpassats sempre m’han dit qui no sembra no cull i aixó m’ha passat. Tot ve en relació a l'haver perdut, pràcticament tot, el contacte amb la gent del poble la resta de l’any. Estic en fora de joc de conrear la terra erma; estic en fora de joc dels temes quotidians; estic en fora de joc de les activitats diàries; estic e...

No tinc son, he tingut un dia molt llarg : pel tennis amb la filla, pilota amb els dos fills per la vesprada, metges i urgències a mitjanit, maldecaps i dolors al genoll i tinc una orquestra de fons que no em deixa dormir : l'oreja, sakira, luz, estopa, ...estem celebrant Sant Joan a Albaida. Estic ja a casa, tots dormen...és un dir perquè el ball i la marxa entra per la finestra....agafe un llibre que acabe de començar de Murakami l'autor de "Tòquio Blues" titulat "Kafka a la platja" de l'editorial Empúries...llig tres pàgines i perc el fil. Torne a iniciar el pàrraf, ara el meu cap se'n va a recordar tot el viscut al llarg del dia amb la família. Sí , n'estic orgullós...de la meua família : de la dona i els fills ; malgrat que la salut no ens acompanya i estem en urgències . Com tots, tenim moments crítics, però això ens fa unir-mos més en moments difícils i fer més gran l'estima i amor que ens tenim. La vida sense la família propet es fa ...

NO se les sensacions després d'un part natural, però el dia després d'aquest acte lúdic-religiós són difícils de qualificar. Jo he estat en els parts dels meus fills al costat de la meua dona : són hores llargues, de dolor físic-marejos i lipotímies incloses- i psíquic-tensió, nervis i adrenalina acumulada-, d'emocions fortes : plorar i riure, de familiars fent detalls i felicitant-te, de moltes fotos, de menjar poc i malament, d'anar a pressa i corrent per tenir-ho tot a punt, de pintar i arreglar l'habitació del nounat, ...puix la comunió pareix el mateix. Un simple acte religiós de combregar i prendre el cos del nostre senyor s'ha convertit, des de fa temps (societat de consum) en una celebració rodejada de despeses incontrolades i males de digerir, ara i sempre, amb crisi o sense : vestits (primer i segon), regals (mostrar-los), perruqueries, viatges, convits, coets, flors, invitacions, fotos,etc. Al final si tot o quasi tot acaba bé: alegries i relaxame...

Diuen que la primavera la sang la fa bullir i per això apareixen les alergies, els constipats. Però no és eixe el meu tema d'escriptura sinó .... jo volia parlar d'una audició de música a la qual vaig assistir fa un parell de setmanes, però la bogeria sanitària-vital m'ha marcat unes quantes setmanes sense temps d'esbarjo ni res. Aquesta audició , personalment, va ser interessant per als pares que van assistir però per a mi portava sentiments barrejats de música i esport (no puc llevar-me del cap la pilota). Sí! tocaven dos clarinetistes com Jaume i Laura i un pianista com Guillem. Peces de Diabelli i populars com "Ja ve Sento i 3 hojitas madre". Tots tres, mira per on , formen l'equip benjamí de pilota del club d'albaida. Vegeu! pares i mares, no està barallat l'esport autòcton amb la música. Però com el temps passa inexhorablement, tinc un altre tema que vull comentar-vos. És un tema complicat: la mort, però des d'un punt de vista distint. ...

Passa el temps i em percate....fa dies que no he escrit res, ni he llegit. - Què tinc? Per què estic en blanc? - aprofita el temps, recollons! Amb tanta il·lusió que havies començat! .Em diu el meu cervell. - No ho se: crec que és la manca de temps de lleure, em conteste. - alavinga!, si tens ajuda en tots els teus treballs d'oci i professionals? no fotis. Moltes preguntes i poques respostes. S'amontonen moltes sensacions dins del meu cap, però ni una ni mitja, ni cap tira endavant ( nocantaelcapellà). - Bufa o fa vent? No, està tronant i fent graníssol. Quina tardor i hivern que portem! Ximpleries de les que parlar sense cap ni peus fa que no vullga seguir. Com l'oratge : a mal temps, bona cara....no és possible. Tinc la moral "alcoiana" per les soles de les espardenyes de mitja cara. Se que aquest escrit no es cap tipus de reflexió perquè són paraules i frases inconexes, però és la burumballa que tinc en el meu cervell. Tinc un bon amic que em diria: - ...

Estic en una “sala de espera” d’un hospital, el temps passa més lentament i no ens criden. Són quasi les 8 de la nit, estic pensatiu i en altre lloc (absent crec que es diu) Està essent un dilluns tempestuòs d’agafa’l i no el deixes. De bon matí m’informen de la mort d’un amic, veí de casa, i a migdia veig la mort davant de mi (literalment, sense tabús). La meua companyera de treball a la biblioteca i l’arxiu, durant 5 anys, està morint-se, té metàstasi. Sa mare em crida i vaig a sa casa. Impressiona!, la veritat siga dita: calfreds, ronquits, plors, plegàries, metges, parxes de morfina...s’acaba la vida terrenal d’una xiqueta de 29 anys que ha sofert un càncer de pit. El dia anterior, diumenge, vaig anar a veure-la i encara em va conéixer, malgrat estar molt dèbil, no es queixa de dolor (mai ho havia fet). No puc quedar-me més, tinc que acompanyar als meus pares a Alacant al metge : la vida ha de continuar rodant..... ... he agafat una revista per a distraure’m. Per supost que parla ...

No és pel fred que estem passant sinó pel bufit de respirar tranquil una situació familiar que no pots ni saps com controlar. Veureu : quan t'envien a un quiròfan a extirpar-te una "peça" del cos els pèls s'escurfen i la ment comença a treballar més del normal (no cal jugar en la nintendo DS al brain games). El tema de lo desconegut i la mort són complicats d'explicar i el nostre cervell cabileja a tota hora. Quan estàs en una sala d'U.C.I. esperant, el temps es valora, i les preguntes sense resposta són continues; i com no, els records passen continuament per la ment. Però crec que més amarg és la llarga espera des de que t'ho diuen fins que el criden. La sanitat valenciana,i és una opinió personal meua, té bons professionals, però l'administració i la burocràcia és molt lenta, poc compassiva amb els malalts/pacients i apissonadora per als familiars. No ho dic per dir-ho, sinó que per sort o desgràcia estic tocant molt d'hospitals (púb...

M'agafe quatre dies de festa i me'n vull anar al poble a descansar, però no tinc temps. Els meus fills tenen les audicions de música de l'escola i , a més a més, celebren Santa Cecília amb la Vella d'Albaida i tinc que estar amb ells (dissabte 20). Tinc la dona "patxuxeta", entre tots, l'agafem i la duem al cinema Odeon (redéu quin fred ens fa!). GRÀCIES a ella (viatges, insistència, interés) els fills estan fent el que fan (...si no fora per les mares...) Després m'enorgulleix el fet que els amics  Héctor i Célia volen que el lliurament de l'instrument a la seua filla (saxo) ho faça el meu fill (el qual també li'l donarà a la germana, clarinet). Tot d'una, bona música i un excel·lent concert, ens ve a la memòria el Palau de la Música. Sense donar-me compte, són les deu de la nit i m'he perdut, per segona setmana, el València de futbol.Si m'ho diuen i m'ho conten, fa vint anys, no m'ho creuria. Els sentiment i l...

Cap de setmana de contrastos forts. Conforme ens fem majors, responsables i amb obligacions familiars, el pas del temps i el valors de les coses que realitzem pareix ser més ràpid i més apreciat, que quan estaves en l’adolescència estudiant on tot es viu més alocadament “ sense pensar-ho”. Ho això hem sembla a mi. Tot ve a conte d’uns dies viscuts amb activitats molt enfrontades. En unes he estat rodejat de joventut inesgotable, la qual està contínuament amb ganes de fer i no parar tot el dia, igual té que s’alcen a les 7 del matí, que a la vesprada tinguen activitats esportives i lúdiques o que a les 12 de la nit encara no estan esgotats de jugar amb els amics. “Joventud divino tesoro”. I en les altres, la vida pega colps molt forts, com la mort mateixa, a la qual no podem anotar en cap d’agenda ni llistat d’espera, ni sabem si està al cantó de casa esperante o en altre lloc on, segurament, no aniríem si ho sabérem...   quan ella ...