pilota de fulls de paper

De vegades prenim decisions que no sabem si són les correctes. El fill em diu de bon matí, si vull anar a un poble de la Marina Baixa situat en un tossalet, airejat,  solejat  i exposat als vents a vore'l jugar. Partida de primera de palma perquè un dels rests guarers no pot anar. Amb dolor al cor, li dic que no aniré per la xafogor de hui dissabte (33 graus al poble). Perdona'm fill. Després, un vell amic ex-pilotari, em crida per telèfon que ja ha vingut de Xàbia, on han perdut les finals de raspall dels jocs escolars. Partides sabateres, però recordeu que tot el món no pot jugar una final i sols les poden perdre quo les juga.  L'amic ex-pilotari em diu que té el taxi per anar a Orba a vore la partida de llargues...i també li done carabasses. Amb tot l'embolic al cap i al cor, dos amics, en comboien amb sa mare a dinar arròs caldòs amb penques, cigrons i peuet de porc amanit d'un giró jove. A ells, els dic que sí. No tot seràn carabasses. Però no acaben ací les hi

L’altre dia (28-03) publicava un tastet en el blog de pilota sobre els aficionats i les llengües de comunicació (per si vos apeteix tornar a llegir-lo) : http://pilota-albaida.blogspot.com/2023/03/el-diumenge-pel-mati-hi-havia-partida.html allí escrivia “... en el món hi ha més de 7 mil idiomes i d’ells, uns 3 mil idiomes aborígens estan abonats a la seua desaparició ....”. Mira per on, l’altre dia em van regalar un llibre de poesia escrit en llengua “mbyã guaraní”. El llibre de poesia es titula “ Mbya ñw’ery = Espíritu guaraní” de Brígido Bogado publicat per l’editorial Arandurã. Aquesta “a” amb vírgula -tilde- la teniu que escriure en l’ordinador fent ús del codi ASCII, pressiona la tecla “alt” i sense soltar-la pressiona el teclat numèric “198”. Tornem al que anem, les llengües indígenes estan morint al ritme d’una cada dues setmanes; malgrat el principi de la lliure determinació i el dret a l’ús i a la transmissió, oral i escrita, a les generacions futures estipulat en la

L'altre dia, el Sr. Esporgador que és l'home que talla i lleva les branques mortes, malaltes o supèrflues de l'arbre, em va dir molt seriòs "Josep, soc esporgador i no serrador de bort, si no talles el bort dels fruitals, no se que faig de tu". Jo, com un xic ben educat que escolta i fa cas als majors, a trenc d'alba, m'he posat primer a birbar les soques i després a tallar el bort. Per falta de ferramentes del segle passat o anterior al passat i heretades, no serà. M'ha faltat l'estraleta que no he trobat.  El llegó per arrancar les males herbes (això és birbar). El fes, pesa dos quintals i mig, i jo no tinc braços per a ell i l'he gastat sols en el magraner. La piotxa m'ha anat de categoria per tallar el brot i el relum de pomeres i pereres. El serrutx i la serra de mà, alguna branqueta baixeta. L'aixadeta de l'horta perquè sempre està dins del cabàs de llata i he netejat les dos parretes (raïm) del iaio i la iaia. I les tisores d

On tirem? Moltes vegades les històries humanes estan marcades per fets gandiloqüents que eclipsen els relats senzills de la vida d'una persona. Hui, el matí començava tort perquè un amic que li agrada caçar i pescar està patint problemes greus de salut inesperats que està intentant superar. Força!! Més tard el dia s'apanya quan després de molts anys (pandèmia inclosa), altres amics d'Albaida han tornat al poble dels meus familiars a dinar i gaudir de la bonança guarera. Bon temps, temperatura suau i ganes de festa en un poble com un puny de menut on el jugador del "subhastat" canta les quaranta i el company li diu que no tè "triunfo".  Un fet sense més importància perquè després cadascú ha de pagar la "seua ronda". Guanye o perda. La senda recuperada de l'amistat ha entrellaçat uns lligams de germanor i estima que no tenen preu.  Al final del dia, dues coses les tinc damunt del llit: 1) em dol la perduda d'uns pantalons vaquers que havi

  La mà esquerre d'un dels millors pilotaris de Laguar, de tots els temps, que jo recorde, acaronen una pilota de vaqueta d'uns 30 grams de pes que potser l'artesà la fera fa més de 60 anys. La té guardada a sa casa, el fill d'un llaurador que ara tindria 110 anys i que jo de menut el sentia cantar quan llaurava els bancals del meu iaio; i, sobretot, quan estava en l'era amb el seu matxo negre i el trull batent els cereals per separar-los de la palla. Ell a soles i a capella cantava cançons de batre. La feina de batre era molt dura i pesà baix el ple sol de l'estiu. El cant de batre va lligat a les feines agrícoles i era trasmés per via oral. El cant s'emprava per a fer entretinguda la feina i per "arrear" a l'animal i marcar el ritme de trot.  Potser a algú us sone " Encara no són onze i el sol ja pica, que serà en ser les dotze farà calitja..." (Al Tall). No soc cap expert de la matèria, però crec que el cant de batre és una petjada

El cap de setmana ha estat ben profitós per parlar amb la gent major, en els amics a la plaça i vore pilota al carrer i a la tele; però sobretot, recuperar “quasi” de l’OBLIT, oficis perduts en la nostra memòria. Entre setmana, m’havien llaurat el bancal i em vaig alçar amb la mania de rascar i netejar les soques dels fruitals, però abans tocava la passejada matinera amb el gos.   Abans de trenc d’alba estàvem fent el camí del barranc gaudint de la natura i el cantar de les pardals quan en una revolta del camí vam ensopegar amb un home jubilat i que té un ofici en fase de desaparèixer: FERRER de forja, enclusa i farga.   Com va? Sord, jubilat i sense gos que s’ha mort, però bé dins de lo que cap. En aquesta vida en peguem una en l'enclusa i l'altra en el martell… i cadascú va seguir el seu camí després d’un curt barret i una fotografia del seu bastó de caminar. Vam pujar el camí de les coves i les ombries per gaudir d e les vistes del paisatge natura fins tornar al pob