Entrades

Imatge
  Hui parlarem un poc de tot i de res. Arribem a l ’ entrada del cam í i una barrera ens impedeix el pas. Sistema automatitzat de control d ’ acc é s de vehicles. I ara qu è fem? Teniu que cridar per tel è fon i us donaran uns n ú meros m é s el coixinet del teclat del tel è fon m ò bil (pin) i la barrera s ’ obrir à m à gicament. El Carrascar de la Font Roja é s un parc natural. Esperant la resposta de la tecnologia, fem temps i visitem unes catacumbes, galeries subterr à nies plenes de criptes dotades d ’ una arquitectura moderna i funcional que al mateix temps gaudeixen d ’ il · luminaci ó i ventilaci ó , de l ’ú nic “ camp sant ” civil en la pen í nsula ib è rica (cementeri). L ’ actual cementeri d ’ Alcoi, comen ç at el 1877, en substitu ï a un altre del 1812. Aquest era el primer que es constru ï a despr é s de l ’ abolici ó el 1784 dels cementeris parroquials. El cementeri d ’ Alcoi, com a espai patrimonial, é s un dels m é s extraordinaris del m ó n. É s una ciutat su
Imatge
Les xarxes socials les carrega el dimoni i tanta immediatesa no deu ser gens bona. Respira i pensa abans de comentar res. La gent m é s salvatge va malparlar contra el suposat repartiment de vestimenta usada per als pobres palmers per part del cuiner Jos é Andr é s que va estar repartint “ ropa vieja ” a les v í ctimes del volc à “ Cumbre Vieja ” de La Palma. No estem parlant de roba, estem parlant de les sobres del menjar. Menjar d ’ aprofitament. Fa uns dies aquesta recepta es va convertir en protagonista de l ’ actualitat sense menjar-s ’ ho no beure-s ’ ho. Massa ignor à ncia. Les sobres o com diuen en les Can à ries “ ropas viejas ” . Les nostres sobres, all ò que queda d ’ un menjar, é s com la “ ropa vieja ” de les illes. Sucar els aliments el m à xim possible, el “ santo y se ñ a ” de la cuina dom è stica. Les sobres es recalfen, es banyen, es piquen per fer un plat nou. Sopes, truites, menestres, pastissets, croquetes, entrepans s ó n alguns dels m è todes per apr
Imatge
É s dilluns despr é s de festes i un pardalet viatger acaba de passar per la pla ç a i els carrers del poble els ha vist buits, sense gent. Despr é s de la tronada, ve la quietud. Diuen i conten les persones majors que encara estan sentades als peus de la centen à ria morera que al poble la multiculturalitat i la integraci ó es porta en la sang de les ve ï nes i ve ï ns. Que la fam í lia es fer-se i l ’ amistat per a tota la vida. Que aix ò de les claus al pany i la porta oberta ja no es pot fer perqu è v é nen molts lladres i no es fien de ning ú , per ò si el fa falta, el diuen on est à amagada per a qu è pugues entrar en cas de necessitat urgent de pixera o de mal de panxa. Hi ha una passa de por!! Mig poble en cagueroles. Per ò t ’ avisen: tira de la cadena i deixa ’ l net i perfumat!! I no begues de l ’ aixeta que l ’ aigua ix bruta despr é s d ’ una ploguda com ha fet aquesta setmana. Milanta voltes fa que el poble s ’ ha queixat a la diputaci ó , per ò no hi ha manera
Imatge
  L’home s’havia posat el seu millor vestit per assistir al lliurament dels guardons i el posterior àpat fred. Era un abric roig, pantalons de setí negre i guants blancs. L’acte s’havia fet molt pesat i de llarga durada. Les panxes feien sorolls estranys. Els passaren a una gran piscina on van fer un “gita(d)et” amb la gent estirada en triclinis (llit on els romans es reclinaven per a menjar) d’aigua. Els cambrers espentaven sobre l’aigua les safates del menjar. La gent bevia, picava i xarrava. La gent tenia pressa en menjar. El menjar estava tallat en trossos xicotets i els presents no usaven coberts, agafaven el menjar amb la punta dels dits. Tot un art d’elegància. Els cuiners havien cuinat plats exòtics i creat autèntiques obres d’art presentant el menjar amb formes escenogràfiques. Els convidats a l’acte estaven ben sorpresos. Però les sorpreses no van acabar en l’àpat fred.   Dames i cavallers, com sabem que han menjat ràpid i s’han empassat molt d’aire de tant de xarrar, els gas