pilota de fulls de paper

      Eren temps de la mariacastanya quan els que manaven havien decidit canviar les normes que regulaven el dret a l’educació, les competències universitàries autonòmiques i uns nous plans d’estudis sense contar amb l’opinió dels estudiants. Anys huitanta del segle passat. LODE. En grup d’estudiants ens vam oposar. Els que estudiàvem lletres ens vam rebel·lar (històries, filologia, dret). Reunions, manifestacions, tancaments, vagues. Un any mogut, anem a dir-ho així, però recolzats pel professorat el curs no el vam perdre. Com què durant l’època estudiantil, anem curt de peles i no podíem fer ús de les fotocopiadores de la universitat, un company ens va donar la idea: jo conec un vell mestre que ens pot deixar la seua màquina d’escriure i la CICLOSTIL que tenen retirada en l’escola. Ja no vivíem temps de clandestinitat per amagar-se per por a la democràcia, a l’incompliment de la llei, als grisos (policia nacional). O sí, no ho tinc massa clar perquè encara teníem molt recent el col

Cap de setmana amb als meus costums rutinaris (lectura, passejada i partida de pilota per la tele) alterats un poquet per l'assistència a un acte social diferent. Presentació d'un poemari.  Ahir, en el Museu del Tèxtil d'Ontinyent, Lluís "un xic jove" i amic de la família des de ben menut, va comparèixer en un acte públic per mostrar-mos (i vendre-mos) el seu primer llibre autopublicat per ell mateix. "Les muntanyes que ara veus o les ciutats on pronunciar el teu nom". L'acte va estar ben bonic amb la companyia de Rubén "músic de carrer" (la seua veu i la seua guitarra com introducció), Jordi "tot terreny" (filosofia, teatre, dolçaina, muntanya i passejador de gossos) i Joaquim (un gust el seu descobriment d'aquest mariner de la Baixa - comarca-). Un llibre de poemes sense pautes fonètiques ni rimes consonants, però molt rítmic i ple de paraules amb molt de sentiments (emocions que us faran pensar). Un llibre, on sense buscar-

L’altre dia parlant amb els fills d’una frase feta no vaig saber explicar-los perquè la diguem. Tot va vindre arran de l’avaria del cotxe on es va veure involucrat en la carretera, però sense cap tipus d’incidència personal. Sols mecàniques d’un cotxe vintage   (té més de 25 anys de rodatge) que s’han pogut solucionar. I del mal funcionament de l’escalfador (calfador) d’aigua. Ells em va preguntar: on tirem? Jo li vaig contestar, reparació perquè “amb diners, carxofes, i amb papers, milotxes”. Ell em va dir, carxofes? No seran torrons? És el mateix. La felicitat és una línia molt fina, i de vegades, va marcada per la deessa fortuna . Felicitat perquè al xicó no li va passar res en l’accident i la xicona va poder solucionar el tema del "calentador", però si ho mires des del costat de la butxaca penses...qui té disponibilitat econòmica aconsegueix allò que altres no podem... Fortuna era, en la mitologia romana, la deessa de la sort, bona o dolenta, encara que amb el pas del

Divendres 12 de maig de 2023.   Mira per on, les formigues tenien raó. Vicent PLOU. Parle per lo de l'altre dia, sobre si plouria o no perquè les formigues feien filera i el refrany de la pluja. Ara si voleu, escolteu la cançoneta de Lali BeGood i Quico Tretze i després seguiu llegint: https://music.youtube.com/watch?v=yfGTkeoQjFY Hui estic on poc trist perquè ahir vaig xafar un formiga entrant a la biblioteca. S'ha creuat pel mig i no ho he pogut evitar. Grans o xicotets, no ens hem de fer mal, perquè més enllà de la mida, minúscula o majúscula, crec que no som tan diferents perquè tots tenim una VIDA. Curiositats sobre les formigues : - les formigues són els éssers semblats als humans en diferents aspectes com: fan guerres, empresonen esclaus i viuen en comunitat. - el formiguer més gran es troba a la regió de Tomsk, ciutat situada a l’est de la Sibèria Occidental. L'alçada és de 3 metres i el seu diàmetre és de 5 metres. Al costat dels membres d’aquesta famí

De vegades prenim decisions que no sabem si són les correctes. El fill em diu de bon matí, si vull anar a un poble de la Marina Baixa situat en un tossalet, airejat,  solejat  i exposat als vents a vore'l jugar. Partida de primera de palma perquè un dels rests guarers no pot anar. Amb dolor al cor, li dic que no aniré per la xafogor de hui dissabte (33 graus al poble). Perdona'm fill. Després, un vell amic ex-pilotari, em crida per telèfon que ja ha vingut de Xàbia, on han perdut les finals de raspall dels jocs escolars. Partides sabateres, però recordeu que tot el món no pot jugar una final i sols les poden perdre quo les juga.  L'amic ex-pilotari em diu que té el taxi per anar a Orba a vore la partida de llargues...i també li done carabasses. Amb tot l'embolic al cap i al cor, dos amics, en comboien amb sa mare a dinar arròs caldòs amb penques, cigrons i peuet de porc amanit d'un giró jove. A ells, els dic que sí. No tot seràn carabasses. Però no acaben ací les hi

L’altre dia (28-03) publicava un tastet en el blog de pilota sobre els aficionats i les llengües de comunicació (per si vos apeteix tornar a llegir-lo) : http://pilota-albaida.blogspot.com/2023/03/el-diumenge-pel-mati-hi-havia-partida.html allí escrivia “... en el món hi ha més de 7 mil idiomes i d’ells, uns 3 mil idiomes aborígens estan abonats a la seua desaparició ....”. Mira per on, l’altre dia em van regalar un llibre de poesia escrit en llengua “mbyã guaraní”. El llibre de poesia es titula “ Mbya ñw’ery = Espíritu guaraní” de Brígido Bogado publicat per l’editorial Arandurã. Aquesta “a” amb vírgula -tilde- la teniu que escriure en l’ordinador fent ús del codi ASCII, pressiona la tecla “alt” i sense soltar-la pressiona el teclat numèric “198”. Tornem al que anem, les llengües indígenes estan morint al ritme d’una cada dues setmanes; malgrat el principi de la lliure determinació i el dret a l’ús i a la transmissió, oral i escrita, a les generacions futures estipulat en la