Entrades

-
Imatge
Diuen i conten els que saben (i entenen) de filosofia que el destí són esdeveniments (“eventos” que diuen ara per tot arreu) futurs que no podem alterar perquè estan ja fixats per endavant per poders sobrenaturals (grecs deesa Moira, romans deesa Parca, tao, karma, providència, gràcia, predestinació...) El destí...mecagueenell*... si el destí és que després de 2 anys de lluitar, buscar, provar i trobar un tractament que li calme el maldecap diari (migranya) a Rosa (injeccions als nervis al cap més pastilleta de la farmàcia de l'hospital), va i l'especialista se'n va sense acomiadar-se i deixa un buit professional i emocional no cobert per ningú des de fa 3 mesos....mecaguenell (i en els polítics que no creuen en la sanitat pública i no són capaços ni d'avisar, ni cobrir la plaça, ni derivar als malalts) si el destí és que tingues un cotxe al taller (mecànic) i al dia següent, l'altre cotxe, t'envia un missatge en l'ordinador i el diga “motor...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
 Ixem a fosques a caminar. Fa menys frescoreta que ahir. Salude a un grup familiar de pares i fills que comencen la ruta circular dels rastells. "Bones Pasqües". Educats em contesten en la nostra llengua "igualment. anem bé per fer el Barranc de l'Infern? sí a 50 metres voran els senyals que us indica la senda". Hui tampoc hi ha cap catifa de pètals de cirer al carrer Sant Pasqual del Poble Mig....mal auguri...tampoc tindrem cireres enguany segons em conte  veus expertes... "Josep, enguany ha fet un hivern com feia anys -hores de fred, pluja, bona florida, però si el cirer no tomba la flor...malament...i van...".  Són veus expertes descendents de Llauradores i Llauradors (en majúscula) dels hereus de les terres morisques repoblades per 61 famílies de mallorquins d'Artà, Llucmajor, Manacor i Petra entre altres pobles (molls, menguals, rieres, ripolls, mas....) que estan decebuts, tristos i desil·lusionades per l'abandó d'unes terres de s...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
Els amics. Disculpeu-me perquè es Dijous Sant, però hui tinc que ficar el nas en l'amistat.  Són quasi 62 anys els que tinc i encara no se d'on soc: sorià, orengo, guarer, albaidí.  Però l'amistat dels amics de la infantesa està fent-se, cada dia, més sòlida. Els valors d'amistat com diversitat, empatia, generositat, solidaritat són per a mi una màgia de donar i rebre. Com tots els dijous sants, de fa un grapat d'anys, hem anat, els amics de Laguar, de dinaeta (fideuà d'ànec amb foie) i el nostre amic enòleg (Àngel) ens ha dut 2 pitxers de vi de collita pròpia (sirac+cavernet), d'enguany, d'un paladar molt fi i que ha quedat tercer en la mostra de Jesús Pobre de vins naturals.  Frases fetes per al vi en tenim un cabasset de llata de gom a gom: "amic i vi, com més vell, més fi", "amistat i teules, més bones com més velles", "no deixes l'amic vell, perquè el nou no serà com el vell". I un conte contat.... "Era un hive...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
  Què hem fet? Què estem fent malament? El dia ha eixit trist per culpa de les quatre gotes matineres, la boira abraçada a les coves i els records.  Estareu preguntant-se per les dues preguntes del principi del text i les quals venen a conte perquè el passeig de hui l'he fet amb el sentit de la vista.  El mateix és dessolador.  Els records em fan creure que puc agafar el caminet de ferradura o com em diu el Renè Berenguer " chemin muletier ".  Vaig errat perquè entre l'abandonament, la solsida i el sotabosc no el trobe. Sols veig un cau de porcs senglars i no m'atrevisc a passar.  La realitat, jo un de tants "mea culpa",  és que hem abandonat els bancals de les nostres terres i no veig pasturar ramats. Res.  Tot silenci i tristor, just hui quan d'ací unes horetes comença la primavera astronòmica . Els motius "interns" de l'abandonament, entre altres, poden ser la nul·la rendibilitat de les terres de secà, la desídia generacional i la f...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
Corria l,any 1999. Estàvem a punt d'acabar un mil·lenni i començar un altre.  La pesseta es moria lentament i l'euro arribava d'Europa per a buidar-mos les butxaques amb els redondejos.  A La Vall de Laguar , per motiu d'una modificació en el traçat del camí Murla- Laguar , l' ermita de Sant Josep es va tindre que desmuntar i reedificar a prop de la vella, uns 50 metres més avall. Els obrers van poder aprofitar algunes pedres tosques que es van utilitzar com cantoneres en la nova ermita. No tenim dades documentals (o al menys jo no les conec), però segons l'humanista i metge Ramón Candelas Orgilés , el qual té un llibre publicat sobre ermites alacantines , ens dona com a data de construcció la primera meitat del segle XX. Davant l'ermita hi ha una escala de pedra que salva el desnivell del bancal on es troba. Damunt la porta d'entrada hi ha el nom de l'ermita pintat sobre taulells i un retaule ceràmic. Dalt està la campana batejada com a Sant Josep ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
Ara us contaré una història que ens va passar fa anys. El Roc pare , D.E.P., ens havia convidat a passar el dia i la nit (cap de setmana) a la seua caseta del " correnou " amb els fills. L'oratge és va fer/girar tort per a poder gaudir del paisatge però no per a contar històries a vora del foc de la ximeneia i fartar del bon menjar i beure de la muntanya. El sol va lluir pel matí, però a la vesprada, de colp i volta, quan teníem ja un manollet d'espàrrecs i un margallonet , es va omplir de boires espeses que baixaven muntanya i barranc avall fent dificultosa i perillosa la passejada/excursió amb els xicons. Tornant cap a la caseta vam tindre una visita inesperada: la " buberota o bubota " ens va eixir a saludar-mos eixe capvespre darrere els pins com podeu comprovar en la foto (solteu i feu córrer vostra imaginació d'infants).  Al crit del Roc pare: "la buberota, la buberota s'ha fugit del cementeri i ve a per nosaltres"; tots, majors i m...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
-
Imatge
  Invisibles però necessaris i fonamentals.  Estareu preguntant-se de què vull parlar. ELS ARXIUS MUNICIPALS . No apareguem en cap lloc i quasi mai som notícia, però som un servei públic necessari, per exemple, per a les 2 últimes publicacions de llibres presentats a Albaida i un altre, que a cau d'orella m'han dit, està ja en el forn i a punt de coure's. Moltes vegades em pregunte per què passarà això de no ser notícia i em conteste, a mi mateix, amb 3 respostes: 1) pot ser perquè semblem un servei públic gris i avorrit. És a dir, no tenim èpica i emoció en el dia a dia i estem afectats d'una estranya malaltia: la modèstia; 2) el neoliberalisme "glorifica" a l'empresa privada i impregna a tota la vida social. Només l'empresa privada crea riquesa i els serveis públics (tots: sanitat, educació, ...) som deficitaris: "un lastre";  3) els governs i els seus polítics, en general, creuen ben poc amb els arxius municipals : "tot va bé i no d...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació