pilota de fulls de paper

  I per què no? Se que ella no vol ser la protagonista del meu tastet; la comprenc, però la possibilitat de recordar (o imaginar) amb paraules és allò que ens fa únics als éssers humans. Paraules orals o escrites, em dona igual. Gravació sonora i/o escriptura, és el rastre que deixem a les altres generacions. És la voluntat d’un fet per a què no s’oblide, el desig de transcendir. A cau d’orella es conten els secrets, i així la paraula oral o escrita activarà la nostra memòria al voltant del foc, del tendur o de les actuals xarxes socials.   L’escrit el tenia guardat en “una carpeta” del USB... ...El 12 de setembre de cada any és celebra el DIAM, però per a una persona malalta com ella quasi tots els dies de l’any són DIAM.... Comença a fer-se de dia i sona el telèfon en la tauleta de nit. És el de Rosa M.O., però ella no està. Ha passat una mala nit i van.... Està en el sofà amb les persianes baixades. Té una bossa de gel al cap, s’ha pres la medicació i ha demanat que li “trag

Reconec que ha estat un mes d’agost “descafeïnat, diferent, 0%” per diversos motius QUE NO venen al cas. Per aquesta raó enguany no tinc moltes paraules que recordar, però si tinc el record de les fotos fetes.             FESTES I PARTIDA PILOTA MÀLIA al Poble Dalt.  Feia dies que no dormia tranquil. 60 anys i mig complits. Els malsons i els nervis per no fer el ridícul al bell mig del carrer s'havien apoderat de la meua persona des què el xicó em van dir: " pare, el Vicent “Malia” vol i m’ha manat que en   la partida de festes d’enguany, el tio Saoro (de roig) i tu (de blau) feu de punters. És la partida de llargues que organitza el club de pilota de La Vall de Laguar i que serà l’acomiadament al carrer del seu poble (Poble Dalt) com a treta de llargues. Abans de la partida, el club li rendirà un xicotet homenatge amb els alumnes de l’escola de pilota i la xirimita i el tabalet fent la volta a la processó, però al revés (d’esquerre a dreta). També volem vestir de llarg,

Vull començar el tastet amb un proverbi: Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït un cor que plora . Proverbi hindú Malauradament, després de la presentació d’un llibre, aquest sol quedar arraconat en les prestatgeries de casa (o d’una biblioteca) com un element decoratiu més durant una llarga temporada, per no dir, tota la seua vida. Pocs, molts pocs, agafem un llibre del seu llom, l’obrim i el llegim. Tinc entre les mans, a punt d’acabar la seua lectura, “ El Archivo parroquial de la Vall de Laguar: antecedentes y anàlisis ” de Daniel Riera Moll . Un gran treball d’investigació i estudi fet pel Daniel, mestre jubilat. Enhorabona!! L'arxiu parroquial és, en un sentit ample del concepte, el lloc en el qual s'ha   depositat tota la documentació rebuda i generada per una parròquia. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE, 2007) a Espanya hi ha 14.118 arxius eclesiàstics, dels quals el Cens-

Estem a meitat de maig, en la primavera d’estiu, encara que les fotos pareix que no indiquen el mateix: muntanya seca, barrancs i riu, sense gota d’aigua. Tot sec i eixut perquè portem una temporada ben llarga sense quasi pluja. A Albaida, sols 150 en 12 mesos. Si no recorde malament, el mes de maig 2023 fou el darrer mes plovedor (183 l.). Anem camí d’una sequera perillosa. Aquests dies llig i escolte informació sobre el riu Albaida i que per la Costera i la Ribera Alta té trams secs. Jo aquest cap de setmana he pogut comprovar que el mateix riu Albaida junt els barrancs de Benissoda i Agullent, estan ja secs per la nostra contornà. Si afegim l’abandonament dels camps. Són imatges i estampes poc o gens evocadores. Esperem no acabar en aigua de figues. No fa remor d’aigua ni té pinta de reviscolar res. O sí? Hi ha una arbust que malgrat tot resisteix i vol ensenyar-nos la seua delicada flor. És un arbust amb una fusta dura que quan érem menuts tiràvem al foc per a què esclatara

Poc menjars són tan antics, humils i populars com és el PA i tenen tantes varietats, com maneres de menjar-se’l i d’anomenar-lo. En ma casa, les dues puntes de la barra de pa és el primer que es menja i tenen propietari (en plural). Com digueu vosaltres l’extrem cruixent de la barra del pa?  - Cuscurro, currusco y corrusco (en gran part de la península ibérica) - Corrosco (Santiago de Compostela, Ferrol, A Coruña) - Cantero (Guadalajara, Cuenca, Madrid i altres zones) - Cabero (Jerez de la Frontera, Sevilla) - Teta i pico (Granada) - Pico (Andalucía, Madrid i altres zones) - Punta y puntica (Murcia, Valencia i rodalies) - Curruscu, cuernu i picu (Astúries) - Encetadura (zona muntanyenca entre Astúries i Lleó) - Codo i codito (Tenerife) - Kurrusku (Bilbao) - Corrusquet i crostón (Aragó) - Teta (Buenos Aires, Argentina) - Codito i coco (Uruguay) - Piquito, culito y puntica (Caravas, Venezuela) - Chichita (México)   És la bellesa dels idiomes. Els idiom

S’APEGA, POR, PLORAR, IGNORÀNCIA, IMPOTÈNCIA, AMAGAT, EXPULSATS DEL POBLE, PASSAR-HO MALAMENT, PAGAR JUSTOS PER PECADORS, TOCAR LES CAMPANES QUAN ES DIAGNOSTICA, CREMAR-HO TOT, NO DONAR NI PA, NO DIR RES. Aquests dies d’hospitals i descans del treballador m’han servit per a poder acabar de llegir un llibre que m’havien regalat i que voldria donar-vol a conèixer. “Éramos todos iguales: relatos de vida en torno a la lepra” d’Antonio Garcia Belmar és un llibre editat per Publicacions de la Universitat d’Alacant. Érem tots iguals no és un llibre sobre la lepra, encara que tot en ell gire al voltant d'esta malaltia. Els relats de vida ací reunits ens parlen de l'experiència recent de persones que es van enfrontar a una malaltia associada al passat i de les estratègies individuals i col·lectives amb les quals van aconseguir recuperar la identitat arrabassada i defendre la seua dignitat personal. Ens tracen trajectòries vitals marcades per la por i el rebuig i ens revelen les raon