Entrades

Imatge
5 d'agost. 100 anys.  (1922-2022). "La Moixa" . Consuelo "la Moixa" mig obri els ulls, badalla i estira els braços. La beca(d)eta ha sigut més llarga del previst.  De colp i volta, s'alça de la cadira de boga. Més erta que un fus puja les escales. Carmen, la seua filla, des de la cuina veu que posa la cama dreta en el primer rastell i li diu..."Mare, on vas tan decidida?" Consuelo "la Moixa" amb eixe caràcter tant seu li contesta a la filla: "Carmen tinc que pujar al terrat a regar el planter del pare i del Felipe que hui fa molta calor i estarà mustiet (marcit)"... La clau en el pany . La Fernandita ix de sa casa amb dos xiquetes agafades de la mà. Deixa la porta oberta de bat a bat i fa vint passes fins ca el Parran que té les claus a la porta. Consuelo! Consuelo! No li contesta ningú. Entra casa cap endins. Passa la segon navada de la casa i arriba a la cuina i ara son les xiquetes que criden: Consuelo!! Consuelo! Per fi sent
Imatge
Vides anònimes. Cada gota que plou té on caure.  MCMXLIV .  Amb les primeres calors de juliol del '44 (segle passat), quan el Colossus, primer ordinador a gran escala (d'ahí el seu nom) ajudava a desxifrar els missatges en codi Morse (Enigma) de l'exèrcit alemany (II Guerra Mundial), la ti Rosa "el Màlia" paria el tercer fill: la primera dona ( Rosita ).  De ben menuda, ella i sa mare, se'n baixaven, caminant al sanatori de Fontilles on treballava la ti Rosa "el Màlia" (uns 4 quilòmetres). La fam de la postguerra en unes terres de secà va fer que molta gent dels pobles de La Vall de Laguar emigraren a l'Alger, França, Suïssa, Alemanya, Argentina. Rosita tenia setze anys quan va agafar la maleta i se'n anà a treballar com cria(d)eta a París : la ciutat d'on venen els/les xiquets/es.  Una anècdota de moltes: " Rosita, porte un couteau (es pronuncia "cotó") sur la table (taula)". Tota estranyada per la petició de la seu
Imatge
La lectura del llibre m’havia obert els ulls sobre la filosofia de la vida perquè és senzilla. Llig que la natura és plenitud o mort i que els animals s’adapten millors a ella perquè no “es mengen el coco”; mentre que els éssers humans i el seu cap (cervell) no ajuden a acceptar les limitacions inherents a la vellesa “achaques   de la vejez” (vellea) o procés d’envelliment (sapiens versus neandertal).   Deixe la lectura i em pose a mirar una pel·lícula que té el mateix títol (arbres de la pau) que un llibre infantil que tenim a la biblioteca on una xiqueta africana planta llavors i arbres per evitar la desertització amb l’ajuda de les dones que eren les guardianes de la terra. Compromesa i amb paciència i constància ho aconsegueixen (wangari).   Però resulta que la pel·lícula no té res a vore. Basat en un fet real, 4 dones molt diferents s’amaguen en un forat (quasi 3 mesos) per fugir d’un genocidi (la destrucció o persecució d'un grup humà percebut com a entitat nacional, ètni
Imatge
Divendres tretze de maig. Cireres de Laguar, mirar i no tocar. Enguany crec que ni les tastarem, perqu è la primavera humida ha podrit la flor. Les classes m é s tardanes, ja vorem, perqu è encara estan molt verdes, per ò hi ha poca flor. Estic llegint “ Roma soy yo ” de Santiago Posteguillo i de colp i volta : romans i cireres . Any 77 a.C. Illa de Lesbos (Mar Egea), batalla de Mitilene, el trib ú (oficial) Cayo Julio C é sar front el proquaestor (cap) L ú culo celebrant la vict ò ria. Beguda i menjar. Vi rebaixat en aigua i Fruits rojos portats de Cerasus. S ó n dol ç os i sucosos. Tenen un os (pinyol) al mig. É s un fruit carn ó s. A aquests fruits.... L ú culo li pos à el nom de ” cerasi ” (cireres).   Cerasus (kerasos) é s una ciutat turca tamb é anomenada Giresun en la costa del Mar Negre. L'origen d'aquest cultiu sembla provindre de l'antiga col ò nia grega de Kerasos (a la qual molt possiblement va donar nom), situada en la costa del Mar Negre ( À si
Imatge
H ui, 12 de maig de 2022, he fet una adaptació d’un tastet, real i verídic, que vaig escriure fa 15 anys i que, malauradament, continua de plena actualitat. Sí, perquè no està gens obsolet i enguany l’estem patint molt (en casa). La protagonista, en primera persona plural, és Rosa i la resta de persones amb eixa malaltia invisible i els seus símptomes, dirigint-se a vosaltres lectores i lectors. El meu propòsit es que les intenteu comprendre i si podeu, les ajudeu en el dia a dia.  Ajuda i comprensió. Sabeu que patim de dolors severs que varien de dia i dia i d’hora a hora. No els podem predir (endevinar). Per això volem que entengueu que a vegades tenim que cancel·lar coses a últim moment. Volem que sapigueu que nosaltres mateixa tenim que aprendre a acceptar el nostre cos amb les seues limitacions, i no és fàcil. No hi ha cura, però tractem d’alleugerar els símptomes a diari. Moltes vegades ens sentim oprimides i no podem torejar amb eixa pressió. Si podeu, no li afegiu més tens
Imatge
Memòries rovellades. La costum de la “becà” de després de dinar m’ha recordat a persones anònimes esborrades en el temps. Espere que no em considereu un sicofanta per intentar esbrinar qui m’envia els tastets al meu cap. Estic trencant-me el cap sense cap resultat. Entre al cop de la col, ni rastre. Que si naps que si col. Res. Somni. El ti Venanciet li diu al iaio que les haveries tenen els unglots per a tallar. “Xicó ves porta el llambroix que està al pessebre per a què el ferrador puga ferrar els matxos”. Obric els ulls, però es tornen a tancar i el cap em pega cabotades. Memorar (recordar). El Madeet mentre escombra la cendra del forn em diu “xicó, abans que comencen les partides de pilota, ves al bancal a vore si les oliveres estan escombrant la flor i porta 4 bacores del figueral”. Puge al cop de l’arbre, per agafar una mostra, però com estava la soca banyada de les darrers pluges primerenques, m’esvare i em pegue una “cabotà” en la soca. Caic a terra. Quina “llenyà”. N
Imatge
No volies caldo, pren dues tasses. De vegades, les idees són bones però el resultat no és el que esperaves. Rosa fotuda i arrimada al marge (física i anímicament). Jo, aquests dies d’abril amb un fred infernal,   em fa mal l’os del dit gros del peu esquerre. No, aquesta vegada no és l’àcid úric. És el galindó o també conegut com “hallex valgus” que fa temps va tocant la porta dels meus ossos perquè té ganes d’eixir a passejar. En castellà, “juanete”, o deformitat en la base del dit gros del peu formada pel desplaçament lateral cap a fora de l'extremitat distal del primer metatarsià. Per cert, el Sr. Galindo era un actor de teatre (va morir fa 3 anys) que es va fer famós, a finals   del segle passat, en el programa de Xavier Sardà “Cronicas Marcianas”. Sí “las crónicas” del Boris, del Latre, de la Pardo, etc. El Sr. Galindo, un home de curta estatura, va viure una infància difícil a causa del seu naixement prematur i pes inferior al quilo set-cents grams. En els anys de la guerra