pilota de fulls de paper

Vull començar el tastet amb un proverbi: Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït un cor que plora . Proverbi hindú Malauradament, després de la presentació d’un llibre, aquest sol quedar arraconat en les prestatgeries de casa (o d’una biblioteca) com un element decoratiu més durant una llarga temporada, per no dir, tota la seua vida. Pocs, molts pocs, agafem un llibre del seu llom, l’obrim i el llegim. Tinc entre les mans, a punt d’acabar la seua lectura, “ El Archivo parroquial de la Vall de Laguar: antecedentes y anàlisis ” de Daniel Riera Moll . Un gran treball d’investigació i estudi fet pel Daniel, mestre jubilat. Enhorabona!! L'arxiu parroquial és, en un sentit ample del concepte, el lloc en el qual s'ha   depositat tota la documentació rebuda i generada per una parròquia. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE, 2007) a Espanya hi ha 14.118 arxius eclesiàstics, dels quals el Cens-

Estem a meitat de maig, en la primavera d’estiu, encara que les fotos pareix que no indiquen el mateix: muntanya seca, barrancs i riu, sense gota d’aigua. Tot sec i eixut perquè portem una temporada ben llarga sense quasi pluja. A Albaida, sols 150 en 12 mesos. Si no recorde malament, el mes de maig 2023 fou el darrer mes plovedor (183 l.). Anem camí d’una sequera perillosa. Aquests dies llig i escolte informació sobre el riu Albaida i que per la Costera i la Ribera Alta té trams secs. Jo aquest cap de setmana he pogut comprovar que el mateix riu Albaida junt els barrancs de Benissoda i Agullent, estan ja secs per la nostra contornà. Si afegim l’abandonament dels camps. Són imatges i estampes poc o gens evocadores. Esperem no acabar en aigua de figues. No fa remor d’aigua ni té pinta de reviscolar res. O sí? Hi ha una arbust que malgrat tot resisteix i vol ensenyar-nos la seua delicada flor. És un arbust amb una fusta dura que quan érem menuts tiràvem al foc per a què esclatara

Poc menjars són tan antics, humils i populars com és el PA i tenen tantes varietats, com maneres de menjar-se’l i d’anomenar-lo. En ma casa, les dues puntes de la barra de pa és el primer que es menja i tenen propietari (en plural). Com digueu vosaltres l’extrem cruixent de la barra del pa?  - Cuscurro, currusco y corrusco (en gran part de la península ibérica) - Corrosco (Santiago de Compostela, Ferrol, A Coruña) - Cantero (Guadalajara, Cuenca, Madrid i altres zones) - Cabero (Jerez de la Frontera, Sevilla) - Teta i pico (Granada) - Pico (Andalucía, Madrid i altres zones) - Punta y puntica (Murcia, Valencia i rodalies) - Curruscu, cuernu i picu (Astúries) - Encetadura (zona muntanyenca entre Astúries i Lleó) - Codo i codito (Tenerife) - Kurrusku (Bilbao) - Corrusquet i crostón (Aragó) - Teta (Buenos Aires, Argentina) - Codito i coco (Uruguay) - Piquito, culito y puntica (Caravas, Venezuela) - Chichita (México)   És la bellesa dels idiomes. Els idiom

S’APEGA, POR, PLORAR, IGNORÀNCIA, IMPOTÈNCIA, AMAGAT, EXPULSATS DEL POBLE, PASSAR-HO MALAMENT, PAGAR JUSTOS PER PECADORS, TOCAR LES CAMPANES QUAN ES DIAGNOSTICA, CREMAR-HO TOT, NO DONAR NI PA, NO DIR RES. Aquests dies d’hospitals i descans del treballador m’han servit per a poder acabar de llegir un llibre que m’havien regalat i que voldria donar-vol a conèixer. “Éramos todos iguales: relatos de vida en torno a la lepra” d’Antonio Garcia Belmar és un llibre editat per Publicacions de la Universitat d’Alacant. Érem tots iguals no és un llibre sobre la lepra, encara que tot en ell gire al voltant d'esta malaltia. Els relats de vida ací reunits ens parlen de l'experiència recent de persones que es van enfrontar a una malaltia associada al passat i de les estratègies individuals i col·lectives amb les quals van aconseguir recuperar la identitat arrabassada i defendre la seua dignitat personal. Ens tracen trajectòries vitals marcades per la por i el rebuig i ens revelen les raon

Hui és divendres 19 d’abril de 2024. Un divendres un poc diferent. Faig 60! Fer anys sempre és bonic, però està clar que posar el número 6 a l’esquerre fa que u comence a pensar i dibuixar la recta final d’un projecte professional forjat al llarg de molts anys, malgrat que encara està llunyà en anys de jubilació. Encara que no ho demostre, em sent feliç, satisfet i content d’estar acompanyat pels meus i de recordar també als que ja no estan ací físicament (familiars i amics/gues). Què qui són els meus? La família i els amics/gues que tinc la sort de tindre i que són, sense cap dubte, el meu tresor personal perquè totes i tots heu contribuït a què jo siga com soc i el que soc. Gràcies per ser com sou i per haver estat i estar encara amb mi en el moments en què més u ho necessita. Gràcies per saber-me estimar i deixar que jo també us estime i molt!! Comptat i debatut, l’amistat és el millor regal que u pot aspirar a tindre. ... la vida continua. Gràcies a totes i tots.

  Aquest matí, entre a la fleca (despatx o botiga de pa) per comprar-me el pa i un parell de coques de sal menudes per a casa. Faig cua i escolte a l'home de davant de mi que li diu a la fornera " quin dia més estrany aquest DISSABTE BORD, no hi ha escola però la gent treballa". Recordeu, no és el mateix "fer dissabte" (netejar la casa a fons) que dissabte bord (vespres d'un dia festiu que no és diumenge) i jo tinc uns dies que "pense en la mona de Pasqua" (estic un poc distret i no pare atenció al que faig i dic) i "faig cara de Pasqua" perquè les persones estimades malaltes van curant-se poc a poc. Tresors de la llengua.