Entrades

Imatge
  L’home s’havia posat el seu millor vestit per assistir al lliurament dels guardons i el posterior àpat fred. Era un abric roig, pantalons de setí negre i guants blancs. L’acte s’havia fet molt pesat i de llarga durada. Les panxes feien sorolls estranys. Els passaren a una gran piscina on van fer un “gita(d)et” amb la gent estirada en triclinis (llit on els romans es reclinaven per a menjar) d’aigua. Els cambrers espentaven sobre l’aigua les safates del menjar. La gent bevia, picava i xarrava. La gent tenia pressa en menjar. El menjar estava tallat en trossos xicotets i els presents no usaven coberts, agafaven el menjar amb la punta dels dits. Tot un art d’elegància. Els cuiners havien cuinat plats exòtics i creat autèntiques obres d’art presentant el menjar amb formes escenogràfiques. Els convidats a l’acte estaven ben sorpresos. Però les sorpreses no van acabar en l’àpat fred.   Dames i cavallers, com sabem que han menjat ràpid i s’han empassat molt d’aire de tant de xarrar, els gas
Uns ulls que estan amagats darrere unes ulleres de vidres gruixuts i progressius i de muntura de pasta (o ser à met à l · lica fina?), que s ó n fidels al seu gos i lligen llibres, un darrere l'altre, fan una mirada al poble en les seues passejades sense perdre de vista el campanar del poble. Selecci ó de 17 fotos (2020, 2021) Música de Vivaldi i el reggae d’Auxili “passa el temps”  “Lluna, sol que un dia perdura / Dolç atac de paranoia amb Tashkenti d'aventura / I dura, és la lluita com l'espera / Escalfar-te les nits fredes observant-te sempre plena / Val la pena, val la pena, canviar la nit pel día / La teua companyia, et mire, desitge respire alegria, repeat / La nostra melodía /L'única força que ens motiva que balle la vida”.                          
Imatge
Els dos darrers anys han estat atípics en el que respecta a les meues vacances. Bé, cal dir "nova normalitat". Aquesta nova normalitat ha fet que descobrisca sendes novelles, nous paisatges i,sobretot, he descobert humanitat. MOLTA.  -Xe Josep, prova les bresquilles del meu bancal. -Bibliotecari, pren un parell de tomaques. -Ves en conte, la senda està mig perduda per trobar l'arcà. També he tingut moments tristos i de melangia perquè el degoteig de defuncions de familiars, amics i coneguts és continu i quan estàs passejant, tu i el gos, el fan caure unes llàgrimes quan els recordes o tens enyorança i nostalgia de temps passats. En eixos moments em venia al cap la frase d'un filòsof que deia ""els éssers humans som ombres, quan morim desapareixem".  Però de colp i volta, el gos alça el cap i es queda mirant-me. Jo no tinc una cua com ell; tampoc se menejar les orelles, però tinc la sensació que el gos sap llegir la meua cara (faccions). Em mira fixament
Imatge
Tres famílies convivents formades per 4 membres cadascuna pregunten a l’agent municipal i el servidor públic els indica un xicotet cartell amb un fletxa i la lletra b en negre i situat al cantó de la casa gran de la plaça indica el caminet que hem d’agafar per arribar a un soterrani on ens trobem la porta i les finestres obertes de bat a bat. En l’entrada hi ha una tauleta amb una botelleta de gel desinfectant i una ratlla roja que ens diu on tenim que posar els peus. Parem la mirada i ens fixem que les taules i cadires estan separades per un separador de metacrilat i una cinta policial de seguretat i abalisament impedeix arribar a les prestatgeries que ocupen un gran lloc en la sala. La mal anomenada nova normalitat fa que la ventilació i higiene siga molt important en espais com el que acabem d’arribar. Darrere el mostrador hi una persona vestida amb un epi d’un sol ús format per una bata blava, guants de làtex, mascareta i un protector facial de plàstic amb visera. Les ulleres de le