pilota de fulls de paper

Divendres tretze de maig. Cireres de Laguar, mirar i no tocar. Enguany crec que ni les tastarem, perqu è la primavera humida ha podrit la flor. Les classes m é s tardanes, ja vorem, perqu è encara estan molt verdes, per ò hi ha poca flor. Estic llegint “ Roma soy yo ” de Santiago Posteguillo i de colp i volta : romans i cireres . Any 77 a.C. Illa de Lesbos (Mar Egea), batalla de Mitilene, el trib ú (oficial) Cayo Julio C é sar front el proquaestor (cap) L ú culo celebrant la vict ò ria. Beguda i menjar. Vi rebaixat en aigua i Fruits rojos portats de Cerasus. S ó n dol ç os i sucosos. Tenen un os (pinyol) al mig. É s un fruit carn ó s. A aquests fruits.... L ú culo li pos à el nom de ” cerasi ” (cireres).   Cerasus (kerasos) é s una ciutat turca tamb é anomenada Giresun en la costa del Mar Negre. L'origen d'aquest cultiu sembla provindre de l'antiga col ò nia grega de Kerasos (a la qual molt possiblement va donar nom), situada en la costa del Mar Negre ( À si

H ui, 12 de maig de 2022, he fet una adaptació d’un tastet, real i verídic, que vaig escriure fa 15 anys i que, malauradament, continua de plena actualitat. Sí, perquè no està gens obsolet i enguany l’estem patint molt (en casa). La protagonista, en primera persona plural, és Rosa i la resta de persones amb eixa malaltia invisible i els seus símptomes, dirigint-se a vosaltres lectores i lectors. El meu propòsit es que les intenteu comprendre i si podeu, les ajudeu en el dia a dia.  Ajuda i comprensió. Sabeu que patim de dolors severs que varien de dia i dia i d’hora a hora. No els podem predir (endevinar). Per això volem que entengueu que a vegades tenim que cancel·lar coses a últim moment. Volem que sapigueu que nosaltres mateixa tenim que aprendre a acceptar el nostre cos amb les seues limitacions, i no és fàcil. No hi ha cura, però tractem d’alleugerar els símptomes a diari. Moltes vegades ens sentim oprimides i no podem torejar amb eixa pressió. Si podeu, no li afegiu més tens

Memòries rovellades. La costum de la “becà” de després de dinar m’ha recordat a persones anònimes esborrades en el temps. Espere que no em considereu un sicofanta per intentar esbrinar qui m’envia els tastets al meu cap. Estic trencant-me el cap sense cap resultat. Entre al cop de la col, ni rastre. Que si naps que si col. Res. Somni. El ti Venanciet li diu al iaio que les haveries tenen els unglots per a tallar. “Xicó ves porta el llambroix que està al pessebre per a què el ferrador puga ferrar els matxos”. Obric els ulls, però es tornen a tancar i el cap em pega cabotades. Memorar (recordar). El Madeet mentre escombra la cendra del forn em diu “xicó, abans que comencen les partides de pilota, ves al bancal a vore si les oliveres estan escombrant la flor i porta 4 bacores del figueral”. Puge al cop de l’arbre, per agafar una mostra, però com estava la soca banyada de les darrers pluges primerenques, m’esvare i em pegue una “cabotà” en la soca. Caic a terra. Quina “llenyà”. N

No volies caldo, pren dues tasses. De vegades, les idees són bones però el resultat no és el que esperaves. Rosa fotuda i arrimada al marge (física i anímicament). Jo, aquests dies d’abril amb un fred infernal,   em fa mal l’os del dit gros del peu esquerre. No, aquesta vegada no és l’àcid úric. És el galindó o també conegut com “hallex valgus” que fa temps va tocant la porta dels meus ossos perquè té ganes d’eixir a passejar. En castellà, “juanete”, o deformitat en la base del dit gros del peu formada pel desplaçament lateral cap a fora de l'extremitat distal del primer metatarsià. Per cert, el Sr. Galindo era un actor de teatre (va morir fa 3 anys) que es va fer famós, a finals   del segle passat, en el programa de Xavier Sardà “Cronicas Marcianas”. Sí “las crónicas” del Boris, del Latre, de la Pardo, etc. El Sr. Galindo, un home de curta estatura, va viure una infància difícil a causa del seu naixement prematur i pes inferior al quilo set-cents grams. En els anys de la guerra

Plou sobre banyat. Laura-Josep Miquel, no entreu la roba que encara està eixamorada! ( eixamorat és un adjectiu que vol dir que encara té part d’humitat) . Març marcejat : o plou poc o plou molt. Al meu poble si sap ploure, o serà en negatiu la frase de la cançó de Raimon (*) ? I com era aquell proverbi:   Plou prou, però, pel molt que plou, plou poc? (**) (*) a l meu país la pluja no sap ploure: /   plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera,   / si plou massa és la catàstrofe. Lletra de la cançó “al meu país la pluja” de l’any 1983 (**) és així la parèmia: “ Plou poc, però, pel poc que plou, plou prou ”. Bé, com deia el meu mestre d’escola de matemàtiques (Don Juan “el director de Palma”) “en la propietat commutativa el orden de los factores no altera el producto final: ”. Ha estat un mes de març plovedor. De rècord? La memòria nostra és curta i les cames tampoc estan per fer llargues passejades; aleshores, anem a tirar mà de les estadístiques (online) , del re

Xicó, agafa la botija i ves al pou de baix que ens hem quedat sense aigua per a beure. Allí trobaràs el poal, la corda i la corriola, però ves amb compte de treure el cap perquè el gat va voler atrapar el ratolí del pou i ja no l’hem tornat a vore (**).   Iaio, està plovent, no podem poar l’aigua de la cisterna ? (***) Cada 22 del 3 (*) és celebra el dia mundial de l’aigua. Enguany, març té pinta de batre tot tipus de registres pluviomètrics i omplir el tresor amagat de les aigües invisibles. Les aigües subterrànies. Són aigües que es troben baix terra, en el que anomenem com aqüífers (formats de roques, arena i grava). Després d’alimentar brolladors, llacs, rius i aiguamolls, les aigües subterrànies es filtren als oceans. La seua principal font de recàrrega és la pluja que ara està caient i també quan neva. Totes dues s’infiltren en el sòl i després s’extrauen   a la superfície per mig de bombes i pous. Diuen i conten els que saben del tema que la vida no seria possible sense les