pilota de fulls de paper

L’estiu passat, un llamp d’una tempesta seca va provocar un incendi a la Vall d’Ebo que es va escampar per les terres de la Marina, de la Safor i del Comtat.   Una bona part del terme de La Vall de Laguar es va veure també afectat. Aquests dies de vacances he caminat per camins, bancals, fonts, hortes, casetes i muntanyes que renaixen de les cendres, de l’olor a cremat i on veus la natura com rebrota de nou.   Alguns camins encara conserven els seus rastells per al pas dels animals de càrrega com eren els matxos, les mules i les burres quan les terres de secà de Laguar eren treballades de sol a sol i els nostres avantpassats es quedaven a dormir en les casetes, en matalafs de palla, i passaven dies i dies arreplegant la renda (ametles i olives, principalment). Hui en dia, moltes casetes estan abandonades i assolades (enderrocades) amb el pas del temps per culpa de l’abandonament de les terres i el foc. Les fonts del terme solen tindre un sistema de piles esculpides en pedres...

un lustre des de l’oferta pública del 2006 ha tingut que transcórrer per a poder dir que ja sóc tècnic de gestió de biblioteques i arxius. Durant aquests cinc anys d’estudis i preparació com tot en la vida he tingut moments d’ombres i clarors, sobretot, ombres perquè preparar unes oposicions, malgrat que molta gent no s’ho crega, és mentalment molt dur de passar : incerteses per veure com passen els mesos i la convocatòria no es publica en cap butlletí oficial; preocupacions per saber-te capaç de “competir” davant altres companys/es, maldecaps per si encares bé la preparació escriptora amb suficient bibliografia i expositiva amb el control de la durabilitat del temps, serietat tant en casa com en el treball, hores d’estudi (sobretot nocturnes) tretes del treball que t’absorbeix tot el dia puix tens una jornada partida que dificulta poder dedicar-li més hores; i , sobretot, el que més m’ha dolgut (en l’ànima -si la tinc- i en sentiments), deixar un poc prou de costat a la meua família...

Em pose a llegir, són les deu de la nit. Hui he pogut sopar més prompte. Però no puc concentrar-me, el meu cap està pensant amb tu. Records i sentiments s'amontonen. Jugant i sense jugar, són quasi vint anys (quina casualitat com la cançó del Serrat), però el tren de la vida laboral ha parat davant de ta casa i aquesta oportunitat no pots ni deus deixar passar. A les primeries, la nostra relació, com totes les novençanes, era d'hola-bon dia però les coincidències anaren unint-mos. Tu havies acabat d'aprovar les oposicions feia mig any i jo entrava en les oposicions baix del braç i les mans en les closses (tenia la cama trencada). També eixies de la Facultat de Geografia i Història, com jo. Erem forasters a un poble al qual li va costar de reconéixer i acceptar-mos en la nostra valua professional (vingueren de la Safor o d'on fóra). Vam fer colla i amb el temps amistat : -pújavem junts amb el cotxe, esmorçàvem tots els dies a la "Fonda". El dinar del dimarts ...