post-comunió i ....

NO se les sensacions després d'un part natural, però el dia després d'aquest acte lúdic-religiós són difícils de qualificar. Jo he estat en els parts dels meus fills al costat de la meua dona : són hores llargues, de dolor físic-marejos i lipotímies incloses- i psíquic-tensió, nervis i adrenalina acumulada-, d'emocions fortes : plorar i riure, de familiars fent detalls i felicitant-te, de moltes fotos, de menjar poc i malament, d'anar a pressa i corrent per tenir-ho tot a punt, de pintar i arreglar l'habitació del nounat, ...puix la comunió pareix el mateix. Un simple acte religiós de combregar i prendre el cos del nostre senyor s'ha convertit, des de fa temps (societat de consum) en una celebració rodejada de despeses incontrolades i males de digerir, ara i sempre, amb crisi o sense : vestits (primer i segon), regals (mostrar-los), perruqueries, viatges, convits, coets, flors, invitacions, fotos,etc. Al final si tot o quasi tot acaba bé: alegries i relaxament, ja és dilluns i toca fer reflexió. MOLT BONIC, en definitiva : l'acte religiós : sobri i acceptable, on el protagonista sols són els/les combradors/es i no, nosaltres, els pares/mares.
Marededéu!, i perdoneu la paraula, escric aquestes lletres i pense tots els embolics que vaig tenir i faig ser capaç de fer durant la primera comunió del meu primer fill, valga la redundància: Baralles continus amb la família, intents de "suborn" per a què no la prenguera i un llarg etcètera al qual vaig tenir que claudicar (idees incloses i tot) per fer ...."el que fan tots....és una tradició.....tu no la pots canviar......mira l'alegria del teu fill/a....