Anar-se'n de pont

Un pont més llarg del normal ha fet possible que anàrem a passar-lo al poble dels avis. Estaven esperant-mos amb els braços oberts i el foc encès. El motiu : feia massa setmanes que no havien vist els seus nets. Dels fills, bé val més no parlar. El dissabte no vam poder anar perquè teníem ja programades dues partides de pilota i un sopar organitzat i programat pel fill d’un amic que tenia ganes que ens ajuntarem a compartir la “coca de sal”. Gràcies per eixa iniciativa!, és una bona excusa per trencar la rutina diària i poder desconnectar del quefer i maldecaps durant unes hores d’esbarjo amb bona companyia. La meua modesta opinió i pensar em diu que tot no es “anar-se’n de pont” per mig d’una agència de viatges ací o a més enllà, sinó que aquests actes socials tant petits, com un sopar en casa amb els amics, uneix més l’amistat, la família i la posterior escurada (bé, diré la veritat: la va fer el rentaplats. Quin invent senyor i jo no el volia!) Les partides es van allargar més del previst, i més quan la vesprada es tan curta, per la tardança d’un dels equips, però la veritat que va valdre la pena perquè es van veure quinzes molt bonics. Un parell de boleres i un bot de braç que travessaren per mig del carrer, van servir de bateig d’un dels jugadors per part dels, tot i a que dir-ho, escassos aficionats que miraven la partida. El xicó quan es va acabar la partida ens va dir que estava orgullós d’eixe qualificatiu i ens va reconéixer (malgrat les formes de fer-ho) sentir-se satisfet d’eixe malnom. Per raons laborals dels seus pares viuen ací, en aquestes terres blanques que els han obert els braços, però diu que ell i la seua germana porten i senten la sang dels seus orígens materns i paterns i que la tenen molt arrelada: “la terra de les coves” (al-ahuar). Sí, clar que sí! És “el xiquet de Laguar”. M’agrada que estimen la terra que els va veure nàixer. Ha estat un cap de setmana d’enyorances perquè la gent del poble ha aprofitat el bon oratge i està “quedant-se” en les casetes de camp. Així , els amics caçadors per fer bons menjars i caçar ben poc; puix enguany hi ha poques perdius i encara menys conills; a més a més, em comenten que cada vegada està més inaccessible transitar per la muntanya llevat dels camins del senderisme. Per cert, qui diu que ja no es fa auto-stop? Baixat del Collao vaig tenir que pujar a un grup de senderistes esgotades i sense forces per a seguir caminant (la xicoteta catedral del senderisme és dura de pelar : Fleix-Jubees-Barranc de l’infern-Benimaurell. 14 quilòmetres i mig de pujar i baixar amb molt de rastell). Els altres, per anar amb els fills a caçar “l’encesa”(per la nit i amb una llanterna entres i fas llum i amb les mans agafes els que pots) o parar t....als pocs corrals que queden amb condicions d’accés. I si no tens fills, fer un sopar d’allò més global i multicultural-gastronòmic (valencià-castellà-anglés-holandés) amb els amics holandesos arrelats en les nostres terres: torrada de costelles i embotit del terreny, amanit amb carxofes amb oli d’oliva i farcit d’olives trencades. Tot banyat amb cervesa holandesa, vi cassolà i per acabar de rematar la nit amb conjuro i queimada inclosa.