El primer dissabte d’agost, des de fa 13 anys, esmorzem la quadrilla/colla d’amics per celebrar “la vida i l'amistat" en un poble que té el seu origen en una alqueria medieval d'època musulmana prop de la fortalesa de Pop i als peus del Cavall Verd. És un poble de tradició agrícola on la crisi de la fil·loxera va produir un gran moviment migratori, sobretot, cap els Estats Units d'Amèrica. També diuen i conten els que entenen del tema que és el bressol de l'actual pilota valenciana

Esta vegada estava sentat al costat d’un emigrant, un fill d’emigrants i dos més que van viure la seua primera infantesa en la capital de l’amor. 

 

Dona la casualitat (serendipitat) que:

1- ara estic llegint el llibre "Viatge al País dels Blancs" d'Ousman Umar; 

2 - ahir per la vesprada (dissabte 1), vaig assistir a l'acte de presentació del projecte d'agermanament de Laguar amb el poble de Petra (repoblació mallorquina al segle XVII després de l'expulsió morisca de 1609);

3 - una fetillera urbana, el diumenge passat, em va diagnosticar que tinc el síndrome de l’emigrant (també conegut com d’Ulisses) perquè no se dir d’on soc, tinc símptomes de tristesa amb ganes de plorar, nostàlgia, mal de cap, cansament, no dorm bé i ansietat per no saber què passarà quan arribe el moment de jubilar-me.

 

Tot i a que dir-ho, jo sols soc un migrant de dins de la pell del bou : 3/4 anys en terres sorianes, 16 anys en terres saforenques, 6 anys en el Cap i Casal, 35 anys en terres blanques i 2/3 anys en terres morisques. 

 

Els pares dels meus amics, en canvi, van emigrar fora de la pell de bou per la fam, en busca de treball i un futur més pròsper. 

Però la vida, no sempre, "és de color de rosa" i se'n van tindre que tornar al poble en una mà davant i l'altra darrere. 

 

 Alguns d'ells, es van dur en el  seu Sarró un “idioma” propi:

 

El patuet (pataouète) era inicialment un mot francès que designava el parlar alacantí/ menorquí/ rossellonès d'Algèria (emigració finals segle XIX i principis del XX). A mitjans del segle passat (XX) es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una barreja de francès, valencià, italià i àrab. La paraula "pataouète" es relaciona amb el barri de població europeua de Bab El-Oued, situat al nord de la Casbah d'Alger, pronunciat bablouette o paplouette.

Expressions en «pataouète» derivades són: faire figua (fer figa), faire frissa (frissar), a la baballah (actuar sense criteri o en mans de deu,literalment), bourricot en sentit despectiu, marronner (de "marro" en sentit d'enganyar o burlar-se), caguète (indecís), sac à puces (gos), babao (babau), ouèla ("güela"), aspérer ("esperar"), boutifarre, esclaffer, fartass ("fartàs"), la figa ta uela (expressió popular valenciana), j'ai mal aux osses ('em fan mal els ossos', amb un plural occitanitzant)...

El valencià que es parla no és el mateix que es pot escoltar en terres valencianes. S'han introduït curiosos modismes, gal·licismes originals i alguna que altra paraula berber. Per exemple, del diari es diu jornal; de la font, fontana; de taulell, comptuà; de l'anís, aniset; de la botija, garguleta; del passeig, promenà; dels diners, sueldo o sou, etc. 

El valencià s'afrancesa i el francès es valencianitza. Generalment fan referència a l'alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp: bieta, cacaó, carrota, celerí, culotes, moixú, paté (es conserva en tot l'idioma), ridó, sicató, tricó.

Els pieds-noirs (peus negres) van ser els colons d'origen europeu que vivien a Algèria durant el període colonial francès, molts amb arrels alacantines, valencianes i mallorquines. Van emigrar a Algèria al llarg de finals del segle XIX a la recerca de feina al camp i a la construcció. I també després de la guerra civil espanyol (anys 40 i 50, segle XX) per la fam, la pobresa i la dictadura que existia en la pell del bou. Tenien la nacionalitat francesa, però l'any 1962 amb la independència d'Algèria, després d'una guerra molt dura, prop d'un milió de persones van marxar cap al sud de França i/o zones properes com la costa alacantina. 

Millor expressat : van ser expulsats de les seues cases i propietats.

El meu xicotet homenatge a tots i totes els migrants (els rénes, els Didiers, els Víctors, els pacos, els ernests, les sandres, els Wils, les Maries, les dores, les rosites, els vicents, els Arturos, els antonios, les remeis, els Peps, etc,etc) en uns moments actuals, un poquet/prou convulsos per a la gent emigrant. 

Recordeu per no oblidar : tots som migrants (emigrants i immigrants). Som persones que, sense importar el motiu, eixim, transitem i/o arribem a llocs distints als nostres d'origen.