el temps passa inexorablement inclús per als que esteu llegint aquestes lletres (si hi ha algú) i no se perquè sempre ens recordem de les persones per a valorar el que han fet quan ja s’han mort i a la persona que li afecta no pot dir ni fu. Inici aquestes notes així perquè la notícia de la mort de J.A. Labordeta em porta a molts records de la dictadura i la transició. Sí, jo l’he viscuda i la recorde. En ple nou mil·leni tots aquells temes no són tabús ni estan prohibits però ni parlem ni els expliquem ni li donem la mínima importància. Temes com història, llibertat, estima de la terra, llengua materna, democràcia, reivindicacions de drets i un llarg ectècetera. Jo estava estudiant l’E.G.B. (dècada dels setanta del segle passat) en les escoles de Palma i Ador i en el pati de les escoles cantàvem la cançó del règim franquista “cara al sol” i fora de l’horari escolar una tal Josep Piera (us sóna ell?) ens donava les primeres nocions bàsiques d’una llengua (sabeu quina?) que parlàvem al carrer però que no sabíem escriure perquè estava prohibida. Després, en l’època de l’institut a Gandia als de poble ens “marginaven” en grups concrets perquè parlàvem eixa llengua (no recorde el nom?) i , fins i tot, el dia després del colp (us sóna Tejero?) un company de classe anava pistola en mà provocant i “acollonant-mos”. Ací vaig tenir un professor,del qual ja he parlat en altra ocasió , també perquè li han fet homenatges després de mort (Josep Camarena) el qual ens va inculcar l’estima per la nostra terra i història local. Durant el temps universitari (dècada dels 80, jo sóc llicenciat en geografia i història.especialitat hª medieval) també vaig viure mogudes de tot tipus, sobretot, estudiantils com la reforma de LRU (llei de 1983). Ens vam passar pràcticament un any de vagues, manifestacions, tancaments per intentar que els estudiants estiguérem presents i se’ns escoltara (us sóna Plan Bolonia? puix açò ja passava fa més de vint anys)en els grups d’estudis per a la futura reforma i nous plans d’estudi on es separava Geografia de Història i de hª de l’Art (va entrar en vigor, la reforma lluitada, durant el curs 1993-94). I és en aquesta època on vaig conéixer a Labordeta en un acte universitari : cançons-poesia. Personatge desconegut per als jóvens actuals però molt reinvindicatiu en èpoques més complicades. Per exemple, són pare, catedràtic en temps de la república, quan va acabar la guerra civil el van deportar i va perdre tots els títols acadèmics (moltíssima gent així; p.e.,us sóna Josep Giner i Marco? puix quasi el mateix: sense voler comparar a les persones, déu em valga!). Labordeta va fer una tasca molt important per donar a conéixer el medi rural i dignificar el camp. Per exemple, la seua obra “Cantar y callar” parla sobre la llibertat, contra el franquisme i a favor de la democràcia. Més tard fou guionista i presentador d’un programa de Televisión Española Un país en la mochila (1993-2000), una sèrie de 29 capítol en la que Labordeta, motxilla a l’esquena caminava per l’España interior mostrant la cara més desconeguda del país y de les gentees que en ell vivien.
el temps passa inexorablement inclús per als que esteu llegint aquestes lletres (si hi ha algú) i no se perquè sempre ens recordem de les persones per a valorar el que han fet quan ja s’han mort i a la persona que li afecta no pot dir ni fu. Inici aquestes notes així perquè la notícia de la mort de J.A. Labordeta em porta a molts records de la dictadura i la transició. Sí, jo l’he viscuda i la recorde. En ple nou mil·leni tots aquells temes no són tabús ni estan prohibits però ni parlem ni els expliquem ni li donem la mínima importància. Temes com història, llibertat, estima de la terra, llengua materna, democràcia, reivindicacions de drets i un llarg ectècetera. Jo estava estudiant l’E.G.B. (dècada dels setanta del segle passat) en les escoles de Palma i Ador i en el pati de les escoles cantàvem la cançó del règim franquista “cara al sol” i fora de l’horari escolar una tal Josep Piera (us sóna ell?) ens donava les primeres nocions bàsiques d’una llengua (sabeu quina?) que parlàvem al carrer però que no sabíem escriure perquè estava prohibida. Després, en l’època de l’institut a Gandia als de poble ens “marginaven” en grups concrets perquè parlàvem eixa llengua (no recorde el nom?) i , fins i tot, el dia després del colp (us sóna Tejero?) un company de classe anava pistola en mà provocant i “acollonant-mos”. Ací vaig tenir un professor,del qual ja he parlat en altra ocasió , també perquè li han fet homenatges després de mort (Josep Camarena) el qual ens va inculcar l’estima per la nostra terra i història local. Durant el temps universitari (dècada dels 80, jo sóc llicenciat en geografia i història.especialitat hª medieval) també vaig viure mogudes de tot tipus, sobretot, estudiantils com la reforma de LRU (llei de 1983). Ens vam passar pràcticament un any de vagues, manifestacions, tancaments per intentar que els estudiants estiguérem presents i se’ns escoltara (us sóna Plan Bolonia? puix açò ja passava fa més de vint anys)en els grups d’estudis per a la futura reforma i nous plans d’estudi on es separava Geografia de Història i de hª de l’Art (va entrar en vigor, la reforma lluitada, durant el curs 1993-94). I és en aquesta època on vaig conéixer a Labordeta en un acte universitari : cançons-poesia. Personatge desconegut per als jóvens actuals però molt reinvindicatiu en èpoques més complicades. Per exemple, són pare, catedràtic en temps de la república, quan va acabar la guerra civil el van deportar i va perdre tots els títols acadèmics (moltíssima gent així; p.e.,us sóna Josep Giner i Marco? puix quasi el mateix: sense voler comparar a les persones, déu em valga!). Labordeta va fer una tasca molt important per donar a conéixer el medi rural i dignificar el camp. Per exemple, la seua obra “Cantar y callar” parla sobre la llibertat, contra el franquisme i a favor de la democràcia. Més tard fou guionista i presentador d’un programa de Televisión Española Un país en la mochila (1993-2000), una sèrie de 29 capítol en la que Labordeta, motxilla a l’esquena caminava per l’España interior mostrant la cara més desconeguda del país y de les gentees que en ell vivien.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada