acomiadar-se d'un amic


Em pose a llegir, són les deu de la nit. Hui he pogut sopar més prompte. Però no puc concentrar-me, el meu cap està pensant amb tu. Records i sentiments s'amontonen. Jugant i sense jugar, són quasi vint anys (quina casualitat com la cançó del Serrat), però el tren de la vida laboral ha parat davant de ta casa i aquesta oportunitat no pots ni deus deixar passar. A les primeries, la nostra relació, com totes les novençanes, era d'hola-bon dia però les coincidències anaren unint-mos. Tu havies acabat d'aprovar les oposicions feia mig any i jo entrava en les oposicions baix del braç i les mans en les closses (tenia la cama trencada). També eixies de la Facultat de Geografia i Història, com jo. Erem forasters a un poble al qual li va costar de reconéixer i acceptar-mos en la nostra valua professional (vingueren de la Safor o d'on fóra). Vam fer colla i amb el temps amistat : -pújavem junts amb el cotxe, esmorçàvem tots els dies a la "Fonda". El dinar del dimarts es van convertir en asidus totes les setmanes quan vam acordar i ho aprovàren els polítics de deixar de treballar els dissabtes pel matí. Tot gràcies als teus esforços sindicalistes i als quals hem vas involucrar (ahí estem encara) per aconseguir un mínim i digne Conveni Laboral. Després tot ha anat molt de pressa : casaments, fills, triennis, dies bons i roïns, eleccions ( un grapat de sumes, restes i recomptes de paperetes : municipals, europees, nacionals, autonòmiques, referèndums), més oposicions i tribunals, cassoletes (El Palomar, Carrícola, La Casa el Clau), dinars de Santa Rita (partits jugats) i de Nadal, maldecaps com l'inventari de peces del Museu de Benissoda (quin treball, marededéu! més ardu i complet i encara sense veure el llum del públic). No vull oblidar els moments d'esbarjo (amb les cassoles d'arròs al forn de la meua sogra) amb les famílies (quines fartades de cireres,senyor!). Però mira, llei de vida, com deia al principi el tren de la vida continua: te'n tornes a casa (al vostre niu saforenc com antics companyers que feren el mateix camí d'anada i tornada : Joan, César,Ximo's..). T'ho mereixes! com a persona i professional del teu treball, després de fer durant vint anys vint mil quilòmetres a l'any t'ho agrairan els teus pares i la teua família.
Sort, amic EVARIST!
posdata : fins i tot, tu tens el monyo canòs i jo la barba.

Comentaris

  1. bo....almenys t'has enrecordat d'anomenar a altres saforencs..però no ens vas fer una carta ni res , de res!!!

    ja t'ho cobrarem amb un vinet quan el tio Evarist ens convide a un dinar d'acomiadament no?

    salut i república.

    Joan

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog