pilota de fulls de paper

L’altre dia, passejant amb el gos pels carrers del poble, un cotxe ens passa per la dreta. Li dic al gos, “d’ací no res, el del cotxe tindrà que frenar i fer marxa enrere perquè aquest carrer ara s’ha convertit en un atzucac”. El gos alça el cap i comença a fer i pegar revoltes fins enrotllar tota la corretja. Em pregunte: - redeu, m’haurà entès? En això sentim una frenada en sec i un pobre home abaixa la finestreta esquerra del cotxe i ens pregunta, mig en francés i mig en castellà, per on té que eixir perquè el google maps els indica aquesta eixida del poble. “- té que fer marxa arrere i girar ahí davant perquè aquest carrer ara és un cul de sac. - Ah voilà, merci beaucoup pour votre explication. J’ai compris parce que mon père était pied-noir”. Xe quina alegria em vaig portar, un foraster que entén el valencià. *Un incís per a les generacions actuals (la imaginació al poder): estimeu la llengua materna! Segle passat, un espanyol emigra a l’Alger perquè es morien de fam (guer...

Hui la passejada ha estat interurbana i vora riu i en ella he comprovat que el pas del temps passa inexorablement per a totes les coses. Com per exemple, en el taulell a l'entrada del carrer, on fèiem la treta de les partides de raspall (modalitat de pilota valenciana) al "barri dels mosquitos". Està PERETE.  Sí, està inservible com diuen els sud-americans. També m'ha cridat l'atenció com de peretes estan les letrines, escussats, aseos, lavabos, evaquatoris, vàters, urinaris, serveis, banys, el comú, la columna mingitòria, retrete o com "collons" vullgueu anomenar el voler "anar a plantar un pi" o "tirar un os al caldo" de la vella estació de tren. Sabeu què? La llengua no és estàtica i evoluciona, per eixa raó ja no parlem llatí i sorgiren les llengües romances. I també emprem paraules eufemísticament, és a dir, utilitzem una paraula en lloc d'un altra perquè la considerem malsonant, tabú o amb unes connotacions inadeqüades.  Per...

L’estiu passat, un llamp d’una tempesta seca va provocar un incendi a la Vall d’Ebo que es va escampar per les terres de la Marina, de la Safor i del Comtat.   Una bona part del terme de La Vall de Laguar es va veure també afectat. Aquests dies de vacances he caminat per camins, bancals, fonts, hortes, casetes i muntanyes que renaixen de les cendres, de l’olor a cremat i on veus la natura com rebrota de nou.   Alguns camins encara conserven els seus rastells per al pas dels animals de càrrega com eren els matxos, les mules i les burres quan les terres de secà de Laguar eren treballades de sol a sol i els nostres avantpassats es quedaven a dormir en les casetes, en matalafs de palla, i passaven dies i dies arreplegant la renda (ametles i olives, principalment). Hui en dia, moltes casetes estan abandonades i assolades (enderrocades) amb el pas del temps per culpa de l’abandonament de les terres i el foc. Les fonts del terme solen tindre un sistema de piles esculpides en pedres...

  El pont laboral que és un aqüeducte de 5 arcs : Pss. Fff, tic-tac, tic-tac és l’hora. Tac. Mmm fer tris-tras fins el poble i tatxam-tatxim per nyam-nyam, glup i plop/pop de vi amb els amics i la família i fer tic-tic amb els gots. És el tatxam després del treball per fer uf amb ells. Cric-crac la clau i rum-rum el cotxe. Mec/pit-pit quan arribem i pix. Tots ha,ha,ha amb mi. Tsit/ep després. Bla,bla,bla. Un moment, ring, ring. Xss, alò?   Uix. Ba a totes i tots. Gori Gori, Xiu Xiu. Transcripció del text (i les onomatopeies): Atenció ! Bufe, el rellotge marca l’hora. Tanque la porta. M’agrada caminar seguit fins el poble i fer camí fester per menjar, engolir i destapar una botella de vi amb els amics i la família i colpejar els gots de vidre. És la culminació després del treball per descansar amb ells. Pose la clau i engegue el cotxe. Toque el clàxon quan arribem i baixe perquè em pixe. Tots es riuen de mi. Ens saludem. Xarrem pels colzes contant-mos la vida. Un moment...

Altres temps, altres històries.  Diu i conta la gent d’una cert edat que el mes de novembre era un mes per a femar, llaurar les terres i iniciar la collita de l’oliva al rompre el dia (fer, collir i/o arreplegar). També que era un mes de trànsit entre la tardor i l’hivern on passaves dels primers freds a la bonança de l’estiuet de Sant Martí (11 de novembre)   i a les primeres nevades. En eusquera el mes de novembre s’anomena “azaroa o hazila” (època de llavors). *Un incís : En basc, els noms dels mesos tenen un significat. Recopilen informació i coneixement. No és només el primer, segon o desé mes. El nom representa un moment o cicle natural concret al qual el caseriu respon culturalment. Ens parlen de modes de mirar i estar en el món.   Tornem... Si es doneu conte, estic escrivint en passat les formes verbals perquè el canvi climàtic ha marejat tots aquests costumaris en el curs de l’any. En aquest mes, “azaroa/hazila”, uns dimoniets peluts i negres com el sut...

D'aquells que marxaren i d'altres que arribaren....    Vespres de novembre de 1609. Nit fosca i tèrbola. Plou. Cossos mig nus i banyats. Tot és un silenci i sols es sent el sospir i bategar dels cors de les ombres capdavanteres. Filera humana. Caps catxos, pensaments llunyàs. Tenen por, però els soldats els obliguen a seguir caminant. Arriben baix del castell, es sent l'olor marí de l'aigua salada i s'escolta el soroll de les ones colpejant el vaixell amarrat al port. Para de ploure. La lluna plena trenca els núvols i il·lumina la gran muntanya i els seus penya-segats incrustats en la mar. Els fan pujar de manera forçosa, d'un en un, per la passarel·la al vaixell que els durà a un destí obligat i no desitjat perquè són expulsats de les seues terres. Tots no. Els seus fills ens són arrabassats a la força. Són els botins de guerra dels soldats. Dos germans. Yousef té 9 anys. La seua germana Amira 5. Ell porta una coixinera. Fulles de llorer, brots de ruda, ram...

  La vida i la mort. Dues paraules tan unides i inseparables però que sempre volem que estiguen allunyades una de l'altra.  La mort sobtada d'una amiga de la infantesa, malgrat la seua malaltia, molt vitalista i alegre mai és esperada i que sempre ens pilla amb el peu canviat ens porta al buit, la tristor i la foscor.  La nova vida d'un recent nascut ens porta als somriures, el fer-li festes i les alegries a la casa.  Eixes vivències vitals també les trasllade als "companyers/es" dels animals de companyia (ara anomenats mascotes; un incís, la mascota també és una figura que representa un grup o simbolitza un esdeveniment, per exemple, "el naranjito"). Són animals que ens proporcionen afecte i inclús protecció que conviuen amb les persones i no pertanyen al món salvatge.  Ahir vaig soterrar al conill "pitxi" que portava quasi 8 anys vivint amb nosaltres. Moment de tristor.  Hui, abans de l'alba i a trenc d'alba he eixit a passejar amb el...