Diu i conta la gent d’una cert edat que el mes de novembre era un mes per a femar, llaurar les terres i iniciar la collita de l’oliva al rompre el dia (fer, collir i/o arreplegar). També que era un mes de trànsit entre la tardor i l’hivern on passaves dels primers freds a la bonança de l’estiuet de Sant Martí (11 de novembre) i a les primeres nevades.
En eusquera el mes de novembre s’anomena “azaroa o hazila” (època de llavors).
*Un incís : En basc, els noms dels mesos tenen un significat. Recopilen informació i coneixement. No és només el primer, segon o desé mes. El nom representa un moment o cicle natural concret al qual el caseriu respon culturalment. Ens parlen de modes de mirar i estar en el món.
Tornem...
Si es doneu conte, estic escrivint en passat les formes verbals perquè el canvi climàtic ha marejat tots aquests costumaris en el curs de l’any.
En aquest mes, “azaroa/hazila”, uns dimoniets peluts i negres com el sutge saltaven, balvaven i feien les seues malifetes entre les primeres boires espesses de la tardor. Els sabaters i barbers sortien a la porta de casa i esmolaven les seues falcilles (falcetes) i navalles, respectivament, per tal de tallar la boira i així el llop i les raboses se la pogueren menjar. Les volves de les primeres nevades eren degudes a que en el cel estava de festa i els morts plomaven les oques.
Diu i conta la gent gran que l’òliba es bevia l’oli de les llànties del cementeri, sobretot, en la nit de les ànimes. Els collidors/arreplegadors d’olives paraven l’orella per escoltar el cant dels estornells i fugien de l’òliba, si entropessaven amb ella, perquè tenia mal averany (auguri). Els estornells eren els emissaris enviats pels moriscos (la gent que va plantar les nostres oliveres i que no van poder emportar-se-les quan els van expulsar) que envaeixen els bancals d’oliveres per fartar-se d’olives i després anar-se’n amb 3 olives cadascú d’ells: una al bec i una a cada pota. Missió complida.
I si fora que la bruixa de Laguar va convertir als moriscos expulsats en estornells i venien a per les seues olives?
La xicalla dels pobles olivarers recollia i desfeia en aigua dins d’una quíquera (tasseta xicoteta per a contindre oli) l’escorrim de la cuita del sabó casolà fet amb les morques moltes de l’oli per jugar a fer bambolles que amb una canyeta bufaven en el seu interior que s’inflaven i enlairaven per caure de seguida.
Altres temps, altres històries.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada