L’estiu passat, un llamp d’una tempesta seca va provocar un incendi a la Vall d’Ebo que es va escampar per les terres de la Marina, de la Safor i del Comtat.  Una bona part del terme de La Vall de Laguar es va veure també afectat. Aquests dies de vacances he caminat per camins, bancals, fonts, hortes, casetes i muntanyes que renaixen de les cendres, de l’olor a cremat i on veus la natura com rebrota de nou. 

Alguns camins encara conserven els seus rastells per al pas dels animals de càrrega com eren els matxos, les mules i les burres quan les terres de secà de Laguar eren treballades de sol a sol i els nostres avantpassats es quedaven a dormir en les casetes, en matalafs de palla, i passaven dies i dies arreplegant la renda (ametles i olives, principalment). Hui en dia, moltes casetes estan abandonades i assolades (enderrocades) amb el pas del temps per culpa de l’abandonament de les terres i el foc. Les fonts del terme solen tindre un sistema de piles esculpides en pedres formant abeuradors, els quals s’utilitzaven per donar de beure al bestiar, però la sequera dels darrers mesos, ha fet que les fonts minven molt els seu cabdal i pràcticament no xorren o estiguen seques com és el cas de la Font del Nap. Una fonteta situada a uns 500 metres d’altitud del mar dins de la Serra del Penyó i que quan xorra filtra les seues aigües al riu Gorgos. La Font del Nap està situada en lloc històric (camí Pla de Garga o Gargues) en la crònica del desterrament (expulsió) dels moriscos de la Marina Baixa (Relleu, Sella, Orxeta, Finestrat) els quals, octubre de 1609, agafaren la senda de Beniardà cap la Penya del Castellet (Serrella) on feren nit i després baixaren pel barranc de Galitero (o Galistero), creuaren el riu Gorgos (també anomenat Castells, Benigembla, Pop, xaló) per la partida dels Fortins i pujaren per les Gargues cap al Cavall Verd on estaven concentrats la resta de moriscos que més tard serien expulsats de les seues terres. Fent aquesta ruta d’unes dues hores de caminar fugien i s’amagaven de les Milícies i l’exèrcit dels Terços.

En un d’eixos dies de vacances, no vam perdre el costum d’esmorzar amb els amics i d’encetar la bota per la Puríssima. Enguany un giró rosat d’una sola fermentació quan crema el sucre i el converteix en alcohol. El giró és un raïm apinyat i primerenc, de grans morats, xicotets, redons i molt dolços i el diccionari Alcover-Moll cita un document de l’any 1614 de l’arxiu del Convent de Felanitx (Mallorca) en el que es parla de la verema de girons, possiblement la primera cita escrita que hi ha d’aquesta varietat (recordeu que les terres guareres van ser repoblades per gent de les illes, segle XVII). Durant l’esmorzar no paraven de cascar-me (enguiscar, fer enrabiar) perquè deien que havia fet un pacte amb el diable des que era funcionari : no envelliment, no engrossiment, cabells i barba canosos i poc doblar el llom. Jo els insistia que el món de les oposicions no és gens bonic i és molt dur de superar. Eixes converses amigables em van dur al rumiar i al record del món de les oposicions (gener 90)  quan... no podia més... ho volia deixar córrer tot...estava desanimat i sense força ni física ni mental...no sabia dosificar l’esforç ni sabia desconnectar...tenia una mentalitat negativa...aprovava però no entrava a treballar (borsa) i tenia que tornar a opositar...

Estimats amics i amigues, no, no és una tasca senzilla preparar oposicions perquè implica una dedicació intensa durant molt de temps (mesos, quasi dos anys com va ser el meu cas en oposicions per a l’administració local – arxiver-bibliotecari-), però com després del foc, la vida rebrota quan les aproves.

Lliçó de lluita.