Entrades

Imatge
Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans som porucs de la mort i que la mateixa ens espanta molt. La vida és com una espiral i devem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta “ ostres, això em podria passar a mi ”. La persona que s’està morint sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i a resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que...
Imatge
En la festa del nadal tradicional no poden faltar, entre d’altres, dues coses : per un costat, sentar-se al recer i l’escalf del foc de la llar amb el seu gran tronc de nadal buscat a postes per aquest dia. No sóc cap expert però a part d’altres simbolismes que puga tindre, sembla incloure el sentit familiar entre els presents i els nostres avantpassats i, amb tot el respecte, és l’altar de culte familiar (vell culte al foc). El dia de nadal, generalment, acabàvem tard de dinar i ens entreteníem al racó del foc amb converses; i, per l’altre, les estrenes . Al segle XIII-XIV ja era costum estesa donar o fer les estrenes de nadal, sobretot als infants, amics, coneguts i servents. També eren conegudes com “pa-i-nous”, potser si en record de èpoques passades en què el present era eixe menjar perquè els pobles pagans posaven una taula ben parada al peu de la porta del carrer per tal que poguessen menjar a discreció els vianants desconeguts. Ara en l’actualitat es poden confondre amb els ...
Imatge
la història local o també coneguda com microhistòria fa que coneguem i descobrim temes que en altres èpoques haguera estat inversemblant. Personalment i perquè els meus mestres també m’ho han incultat gaudeisc d’aquestes lectures “de marginats”. Per aquest motiu m’agrada i m’aplique la frase qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut . D’aquesta guisa he rebut el llibre de Manel Arcos titulat “ El robatori de Benimassot ” publicat per l’editorial Tívoli. Fins fa poc teníem poca bibliografia i les cròniques de roders quasi sempre eren narracions orals que es convertien en llegenda, misteri i moltes versions dels mateixos per part de la premsa escrita. El robatori de la ferradura (34 lladres i 9 víctimes) va ocórrer a les darreries de l’últim terç del segle XIX : un diumenge a les 6 del matí a l’hora de missa. Concretament el 22 de febrer de 1874. Època convulsa d’un sexenni democràtic (1869-1875) amb una societat alliberada però plena de senyorets i cacics. La 1era República...
Imatge
El problema és la memòria i per tant hi tenim que fer un esforç en divulgar-la. Es poden fer treballs rigorosos, però quan passa el temps la gent oblidem i no recordem els fets. Tenim que documentar-ho bé per a què no arribe el dia que algú ens diga “..ací no ha passat res... ” i ser, com ja ho som, un poble amb la història segrestada. Malauradament, tenim que recordar-ho de manera insistent perquè segueix hi havent gent que posa traves per a què els valencians coneguem la nostra història passada (germanies, expulsió morisca, decret de nova planta, guerra del francès, guerra civil, emigracions, exilis,etc.). Qui conega un poquet la història es donarà conte que tenim un dèficit democràtic el qual no ens ha eixit gratuït i s’ha de corregir mitjançant la solidaritat, l’esforç, la justícia, la llibertat, la democràcia i el posicionament amb els ciutadans que no callen davant les injustícies. L’oblit és la pitjor desgràcia per a les societats perquè ens aboca a patir-la de nou i inclús ...
Imatge
Feia temps que volia escriure sobre el sanatori Sant Francesc de Borja més conegut com “el sanatori de Fontilles” (etimològicament : fontetes, és el nom de la partida situada en el terme de La Vall de Laguar). El passat divendres vaig estar amb uns amics i crec que és una bona excusa per parlar sobre ell. Com molts sabreu, això espere, estan de commemorció perquè celebren els seus primers 100 anys (primera pedra l’any 1902); malgrat que va ser inaugurat el 17 de gener de 1909. Un advocat nascut a Tormos (Joaquín Ballester) i un jesuïta del poble d’Albal (pare Carlos Ferrís) van crear una Associació per donar suport legal al sanatori i poder oferir assistència (mèdica i humana) als malalts. És un centre especialitzat en lepra (el primer d’Espanya) el qual es va crear per oferir assistència mèdica i humana als malalts llebrosos. En un lloc tranquil i harmoniós amb la natura es va edificar una recepció i un pavelló de malalts (1907), un teatre(1915), una església(1913), una casa del m...
Imatge
tots els matins vaig caminant al treball i hui he ensopegat amb el ti sensio fent la seua passejada matinal, xino-xano. L’home està major, en la baixada de la font de la vila ens em parat a l’ombra d’una casa i m’ha dit una frase.. no hi ha cap cavall que no es torne rossí.. . Aquest refrany significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanaglorie perquè vindrà el dia que perdrà el vigor. Aquest refrany junt al llibre que acabe de llegir   “ Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts ” de Toni Cucarella en edicions 3i4 han estat l’excusa per fer aquest escrit sobre oficis molt vells, d’altres perduts i frases fetes i com diu l’autor a l’inici de la seua obra... evocar no és reviure el passat, sinó donar-li sepultura. ..   ... mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí,   en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací (Xàtiva) ... corrien els anys 60 del segle passat i el seu ofici era : sanador d’animals ... com pitjor gust fa, més efecti...
Imatge
un escriptor de novel·les negres i un ensenyant de filosofia han intentant en el seu llibre que mitjançant acudits i molta ironia puguem entendre la filosofia. Ells creuen que si juguem amb la nostra ment aconseguim alterar la nostra manera de veure les coses perquè les preguntes ens generen altres preguntes. Al llarg d’un llibre de 246 pàgines publicat per l’editorial La Campana , D. Klein   i Th. Cathcart ens mostren sense cap ordre cronològic, sinó més a partir de les preguntes que tenen al cap i així em ve al cap un acudit : ....Un home casat arriba a sa casa i es troba a la seua dona i al seu millor amic despullats al llit. Quan l’home casat està a punt d’obrir la boca, l’amic ix del llit i li diu: “abans que digues res, amic meu, a qui creuràs, a mi o als teus ulls” ... Abans d’iniciar el repàs/resum al llibre vos faig una petit recordatori sobre la idea de la regressió infinita (quan ens preguntem si hi ha una causa primera. El diàleg d’un alumne grec amb el seu m...