En la festa del nadal tradicional no poden faltar, entre d’altres, dues coses : per un costat, sentar-se al recer i l’escalf del foc de la llar amb el seu gran tronc de nadal buscat a postes per aquest dia. No sóc cap expert però a part d’altres simbolismes que puga tindre, sembla incloure el sentit familiar entre els presents i els nostres avantpassats i, amb tot el respecte, és l’altar de culte familiar (vell culte al foc). El dia de nadal, generalment, acabàvem tard de dinar i ens entreteníem al racó del foc amb converses; i, per l’altre, les estrenes. Al segle XIII-XIV ja era costum estesa donar o fer les estrenes de nadal, sobretot als infants, amics, coneguts i servents. També eren conegudes com “pa-i-nous”, potser si en record de èpoques passades en què el present era eixe menjar perquè els pobles pagans posaven una taula ben parada al peu de la porta del carrer per tal que poguessen menjar a discreció els vianants desconeguts. Ara en l’actualitat es poden confondre amb els aguinaldos. En aquest caminar de la vida, ha tingut més sort la paraula aguinaldo que les estrenes. Podem dir que les estrenes van nàixer com a un present demostratiu d’alegria, amor i generositat (símbol d’unió familiar) front els aguinaldos com a obsequi de gratitud front aquells que alegraven amb la seua presència la casa del patrici (època romana), és a dir, un reconeixement als serveis prestats. Com deia el mestre Bernat Capó en el seu costumari : “hui la vida s’ha convertit en un remolí que no aconsegueix d’asserenar-se”. Els costums evolucionen constantment i allò que ens semblava encantador, ara ens fa fàstic. La immensa majoria de pares i fills hem perdut la mesura del temps i ja no tenim eixe raconet anomenat convivència i educació. Actualment les estrenes ja no tenen encant i poesia (present generós i entranyable) i s’han convertit en un donatiu obligat. I acabe amb una parèmia (proverbi):

-         què fan els infants?

-         el que veuen fer als grans