tots els matins vaig caminant al treball i hui he ensopegat amb el ti sensio fent la seua passejada matinal, xino-xano. L’home està major, en la baixada de la font de la vila ens em parat a l’ombra d’una casa i m’ha dit una frase.. no hi ha cap cavall que no es torne rossí... Aquest refrany significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanaglorie perquè vindrà el dia que perdrà el vigor. Aquest refrany junt al llibre que acabe de llegir  “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts” de Toni Cucarella en edicions 3i4 han estat l’excusa per fer aquest escrit sobre oficis molt vells, d’altres perduts i frases fetes i com diu l’autor a l’inici de la seua obra...evocar no és reviure el passat, sinó donar-li sepultura...

 ...mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí,  en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací (Xàtiva) ... corrien els anys 60 del segle passat i el seu ofici era : sanador d’animals

...com pitjor gust fa, més efectiu és el remei... quan a base d’ungüents, herbes i resos anaven curant als malalts

... li trac l’oli al setrill... perquè els camins del senyor són inescrutables : bagassa

els supersticiosos tenien la sort d’esquena d’aquelles accions que duien mal hora com ...tombar el saler a taula, posar el pa al revés...

...forasters vindran que de casa mos trauran... quan, abans de la globalització, tot el de fora era millor que el nostre. Me’n recorde de l’últim ramader de Laguar que em deia ...com l’ovella guirra no hi ha cap... Sí, parlava de la roja o suada que feia la millor llet i carn i tenia la llana molt feixuga.

També va passar amb la música...es que los valencianos lleváis la música en la sangre...però, al final de la correguda, la música oficial era el flamenc i el ball de les sevillanes front les nostres dansades, albades (art de versar), ball de folies (cançó popular curta) que van caure en desús

Ara us recordaré alguns oficis amb modèstia, primer perquè malgrat que la majoria d’aquests oficis tradicionals han desaparegut, la memòria col·lectiva encara està viva en gent nascuda abans dels anys 60 del segle passat i també m’agradaria fugir de l’expressió nostàlgica de ...tot temps passat fou millor... ; i, segon, perquè al ser un procés d’opinió(el meu), és tan sols una pinzellada d’alguns dels més de 500 oficis que enllisten els especialistes de la matèria.

Oficis com : - segador, la sega a mà amb la dalla o la falç(corbella) i a més lligar les garbes, trillar i batre, ventar i guardar a la pallissa; - veremador, la verema és feina de finals estiu a ben entrada la tardor; - moliner, moldre el gra dels cereals ha estat una necessitat bàsica de l’alimentació(ací, sobretot, molins d’aigua); vaquer, no em refereisc a l’activitat de pastor (també hi podríem incloure) sinó a la indústria i el comerç de la llet (lleteria); - carboner, durant la combustió, que durava d’una a dues setmanes, el carboner havia de vigilar la pila dia i nit; lligat a la construcció i el creixement urbà : rajoler, teuler, terrisser (ceramista); i on visc ara (a les terres blanques) : -teixidor, cerer, vidrier i l’esparter;

d’altres que catalogaria com oficis ambulants o vida nòmada són : l’arrier o carreter, el granerer, fer graneres de palma (margalló); el cadiraire, més conegut com embogador de cadires perquè eren cadires de boga; l’espardenyer, , el matalasser, el drapaire (comprava draps,roba bruta, paraigües i mobles vells), l’esmolador (ganivets i objectes de tall), titellaire (donar vida amb les mans), i el sereno (guardià de nit quan als carrers hi havia poca llum).

Deixe per al final un ofici entre la necessitat i el prejudici : la dida, l’alletament infantil. Malgrat ser considerat com un acte de generositat i de solidaritat, sempre ha estat un tema mig secret, farcit de supersticions, controvèrsies mèdiques i divisió de classes.

I acabe amb dues frases de la dida ...mateta de fenollet: qui t’ha vist i qui et veu... mut i callosa que ve la rabosa...

Bé, si voleu conèixer altres oficis, passeu per la biblioteca d’Albaida i pegueu una miradeta als següents llibres : “El gran llibre dels oficis perduts” de Jordi Pablo publicat per edicions 62 i “Oficis tradicionals valencians” d’Abel Soler, Ramon Yago i Rafa Jordà publicat per l’editorial Tàndem.