Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans som porucs de la mort i que la mateixa ens espanta molt. La vida és com una espiral i devem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta “ostres, això em podria passar a mi”. La persona que s’està morint sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i a resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que siga cuinant-les a foc lent, com? sincerant-se, compartint, contant el que es sent, amb valentia i sense por.

El llibre que vos recomanem des de la Biblioteca d’Albaida reconec que m’ha costat de llegir, no sols per la temàtica, sinó també per l’estil narratiu, expressions  i vocabulari emprat per la seua autora. Debra Adelaide és escriptora, editora i acadèmica australiana (doctora en literatura femenina per la Universitat de Sydney). Té més de 10 llibres publicats sobre la literatura australiana. És una novel·la commovedora i plena d’humor negre que narra els intents de la protagonista (Delia), malalta terminal (encara no ha fet els 40 i feia dos que li havien diagnosticat càncer de mama bilateral i de fetge), per preparar a la seua família amb vista al dia que ella no hi siga. Delia està casada, és mare de dues filles i escriu una columna periodística mordaç i plena d’ironia de guies domèstiques en un setmanari. La seua malaltia fa, entre altres coses, que s’obsessione en escriure un manual que deixar a les filles (un tipus de guia per a quan siguen adultes). Eixes altres coses són, per exemple: anar a triar-se el taüt (o fèretre com diuen els de les funeràries), decorar-lo i fer-se fotos dins d’ell amb un martini a la mà; veure amb els seus propis ulls realitzar una autòpsia; fer salsitxes i tortillas de dacsa amb sang seua com feien els asteques(val, vos avance la lectura dient-vos que finalment les va tirar sense provar); pintar la seua habitació (cambra mortuòria) d’un color verd pàl·lid anomenat aigua del Nil perquè per als antics egipcis era el color apropiat en el viatge de la vida a la mort i a l’altra vida (color serè, càlid, fresc i reposat al mateix temps); estudiar a les gallines o com diu la protagonista ...tastar els àtoms més petits de la vida ordinària....,és a dir, centrar-se en les coses petites però significatives. Però, mentre escriu, s’enfronta amb fantasmes del passat: uns fets ocorreguts catorze anys enrere : mare fadrina (pare esvaït com una ombra) d’un fill atropellat (mort cerebral i la donació del seu cor per a salvar a una xiqueta). Malgrat tot, és una novel·la original, vitalista i que ens ensenya una nova cara de l’amor, la pèrdua, la família i la llar. Com a mostra un trosset de la novel·la quan parla sobre testaments i últimes voluntats....es poden resoldre algunes altres qüestions abans de morir, i algunes resulten divertides a més de pràctiques...celebrar una festa i...escollir alguna de les teues pertinences...clausurar els comptes corrents personalment i...en metàl·lic...informar hisenda amb antelació i...una devolució més ràpida...regalar les claus del cotxe a un amic o parent...

Quasi ho oblide, el títol és “Com dir adéu : guia domèstica per morir” i publicat per l’editorial Empúries.

posdata : un parell de reflexions abans de tancar les parpelles en busca de l’eternitat : primera reflexió, malgrat que l’oïda és l’últim sentit que es tanca, ara estic pensant en el sexe i en el clímax i ja entenc perquè és malnomenat com la petita mort; i, la segona reflexió és: la mort de l’autor/a és una cosa, però algú pot explicar-me les conseqüències de la mort dels lectors, on queda el llibre?

Ara, silenci,sssss, llegiu, si voleu i si vos ve en gana i a l’exterior de la tapa del taüt o en la làpida poseu l’expressió : PREFERIA LLEGIR
posdata : aquesta recomació de lectura també es publica en :
http://www.vilaweb.cat/ontinyent/