pilota de fulls de paper

NO se les sensacions després d'un part natural, però el dia després d'aquest acte lúdic-religiós són difícils de qualificar. Jo he estat en els parts dels meus fills al costat de la meua dona : són hores llargues, de dolor físic-marejos i lipotímies incloses- i psíquic-tensió, nervis i adrenalina acumulada-, d'emocions fortes : plorar i riure, de familiars fent detalls i felicitant-te, de moltes fotos, de menjar poc i malament, d'anar a pressa i corrent per tenir-ho tot a punt, de pintar i arreglar l'habitació del nounat, ...puix la comunió pareix el mateix. Un simple acte religiós de combregar i prendre el cos del nostre senyor s'ha convertit, des de fa temps (societat de consum) en una celebració rodejada de despeses incontrolades i males de digerir, ara i sempre, amb crisi o sense : vestits (primer i segon), regals (mostrar-los), perruqueries, viatges, convits, coets, flors, invitacions, fotos,etc. Al final si tot o quasi tot acaba bé: alegries i relaxame...

Si us abelleix, vos ofereix una oferta pasqüera amb retard però d’allò més dolça i gustosa per xusclar-se els dits : Pel matí, a trenc d’alba, fer llenya i encendre el forn per a pastar. Mentre agafe temperatura peguem una passejada pels camins del voltant a uns huit-cent metres d’altitud mirant la neu de la serra Aitana i fent un manoll d’espàrrecs per fer un remenat amb alls tendres i favetes per esmorçar. Acompanyat d’un gotet d’absenta. Rent, sal, aigua calenta, farina i a pastar el pa.. Per a dinar un arrosset caldòs de perdiu (no caçada amb les mans però poc a faltat) i descans al racó del foc perquè està nevant i fa fred. Per la vesprada toca les mones (El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors): ous, raspadura de llima, taronja sucada, sucre, sal, farina, rent i a pastar i fényer en un llibrell heretat dels besavis. A la post i a esperar que la pasta es faça bona (per cert la past...

Diuen que la primavera la sang la fa bullir i per això apareixen les alergies, els constipats. Però no és eixe el meu tema d'escriptura sinó .... jo volia parlar d'una audició de música a la qual vaig assistir fa un parell de setmanes, però la bogeria sanitària-vital m'ha marcat unes quantes setmanes sense temps d'esbarjo ni res. Aquesta audició , personalment, va ser interessant per als pares que van assistir però per a mi portava sentiments barrejats de música i esport (no puc llevar-me del cap la pilota). Sí! tocaven dos clarinetistes com Jaume i Laura i un pianista com Guillem. Peces de Diabelli i populars com "Ja ve Sento i 3 hojitas madre". Tots tres, mira per on , formen l'equip benjamí de pilota del club d'albaida. Vegeu! pares i mares, no està barallat l'esport autòcton amb la música. Però com el temps passa inexhorablement, tinc un altre tema que vull comentar-vos. És un tema complicat: la mort, però des d'un punt de vista distint. ...

És un diumenge qualsevol, fa bon oratge i abelleix dinar a la casa dels guardes o del clau, després fer una passejada per la senda verda (Roser-Covalta) i ensenyar a la gent l’alcavó de la sèquia del Port. La primera sorpresa és la nova autovia, el seu pont i el respecte per la conservació del nostre patrimoni. No té més importància : mil anys d’història plasmades en la foto de dalt. Sobren les paraules, però m’agrada que conegueu un poquet més la nostra història i pugueu estimar-la: A l’anomenada font Cabdal (en àrab , naixement) és on s’inicia aquest sistema d’irrigació d’aigua cavallera. Captada i canalitzada, probablement, durant l’època de colonització musulmana (segles VIII-IX) pels indicis metrològics i toponímics la podem considerar com una de les més antigues del territori valencià. És un braç d’aigua subterrània d’uns 5mil litres per minut (de mitjana) que rega més de 200 fanecades dels termes municipals d’Albaida, Atzeneta i El Palomar. Té uns 7 quilòmetres de recorregut a...

Passa el temps i em percate....fa dies que no he escrit res, ni he llegit. - Què tinc? Per què estic en blanc? - aprofita el temps, recollons! Amb tanta il·lusió que havies començat! .Em diu el meu cervell. - No ho se: crec que és la manca de temps de lleure, em conteste. - alavinga!, si tens ajuda en tots els teus treballs d'oci i professionals? no fotis. Moltes preguntes i poques respostes. S'amontonen moltes sensacions dins del meu cap, però ni una ni mitja, ni cap tira endavant ( nocantaelcapellà). - Bufa o fa vent? No, està tronant i fent graníssol. Quina tardor i hivern que portem! Ximpleries de les que parlar sense cap ni peus fa que no vullga seguir. Com l'oratge : a mal temps, bona cara....no és possible. Tinc la moral "alcoiana" per les soles de les espardenyes de mitja cara. Se que aquest escrit no es cap tipus de reflexió perquè són paraules i frases inconexes, però és la burumballa que tinc en el meu cervell. Tinc un bon amic que em diria: - ...

Estic en una “sala de espera” d’un hospital, el temps passa més lentament i no ens criden. Són quasi les 8 de la nit, estic pensatiu i en altre lloc (absent crec que es diu) Està essent un dilluns tempestuòs d’agafa’l i no el deixes. De bon matí m’informen de la mort d’un amic, veí de casa, i a migdia veig la mort davant de mi (literalment, sense tabús). La meua companyera de treball a la biblioteca i l’arxiu, durant 5 anys, està morint-se, té metàstasi. Sa mare em crida i vaig a sa casa. Impressiona!, la veritat siga dita: calfreds, ronquits, plors, plegàries, metges, parxes de morfina...s’acaba la vida terrenal d’una xiqueta de 29 anys que ha sofert un càncer de pit. El dia anterior, diumenge, vaig anar a veure-la i encara em va conéixer, malgrat estar molt dèbil, no es queixa de dolor (mai ho havia fet). No puc quedar-me més, tinc que acompanyar als meus pares a Alacant al metge : la vida ha de continuar rodant..... ... he agafat una revista per a distraure’m. Per supost que parla ...

Un usuari de la biblioteca em torna un llibre que jo li havia recomanat , el de Rafael Chirbes "Crematorio" de l'editorial Anagrama i publicat en l'any 2007 quan ell em fa un comentari i em diu: vols que te'n deixe un meu ? És un llibre amb molts de personatges, un vocabulari molt ample i com l'obra de Chirbes sense punts ni punts i a part. Açò era per nadal i ara l'he acabada de llegir. M'ha costat un poquet perquè s'ha unit el poc de temps que tinc per a mi junt a ser una obra molt espessa. Són narracions caòtiques, amb l'aparició de cents de personatges i l'ús de tècniques cubistes per les fragmentacions dels textos: com un collage. Les comparacions són odioses però si algú ha llegit a "Ulisses" de J.Joyce és una obra narrada com una reflexió interna.  Com vos acabe de dir no te punts , però si que hi ha diàlegs entre els personatges que es relacionen entre sí. No se, podríem catalogar-la com un monòleg interior con...