pilota de fulls de paper

El temps pot ser la durada i successi ó de les coses que tenen un final com per exemple “ tenir temps de ” (vida) i/o l ’ estat de l ’ atmosfera, “ fa bon temps ” (oratge).   El valencians tenim una locuci ó que diu “ donar temps al temps ” que vol dir deixar passar les coses, per ò quan u va fent-se major, no deuria deixar passar el temps perqu è el temps passa, “ qui temps espera, temps li falta ” . Si acabeu de tornar de les vacances, com jo, tenim la sensaci ó que han estat curtes i que fa un segle que han estat. Per ò si encara no les ha tingudes (les vacances), els dies que el queden per agafar-les estan fent-se una eternitat. La percepci ó que tenim del temps varia en funci ó de molts de factors o al menys aix ò diuen els experts. L ’ edat, les malalties, les emocions, les activitats di à ries, etc. s ó n elements que influeixen en modular el temps. Per aix ò no é s estrany la sensaci ó que el temps passa volant conforme ens fem majors, o que el temp...

La llum del cresol minva, però el repte que em vaig proposar està aconseguit. Recuperar i recordar velles tradicions, encara que la meua esquena, genolls i dits de la mà, em diuen a l'orella, " una y no más, santo tomás".  Com podeu comprovar i veure en les fotografies he fet i recordat velles tradicions: pelar ametles a mà en una taula i trencar ametles amb un martell. Abans cal arreplegar la matèria primera (prima). De bon matí, quan el sol asoma el cap pel Montgó, he començat a espolsar els ametlers marcons (menys fulla i menys corfa) perquè cauen abans de l'arbre i el porc senglar se les menja (quina nit ens han donat, un bon ramat ens ha llaurat el bancal). Després ha tocat la classe comuna, més fulla i difícil d'espolsar (borda, puntera,...).  Una canya, un cabàs de llata i un barret són les meues eines. Una botija d'aigua i el gos de companyia.  Feta la collita i quan  el sol d'agost acarona el meu cap i estic torrant-me com les ametles...

Estic sentat al banquet de la centenària morera de la plaça. Estic a soles amb ella. Silenci. De colp i volta em cauen un parell de fulles de la morera al cap i note com un gruixut braç de pell rugosa rodeja el meu muscle. Alce la vista i veig com un dels 4 braços de la morera de la plaça està agafant-me i a cau d'orella em parla.  -Xicó no el conec. Eres foraster? Em pregunta la morera. -No, mon pare i ma mare eren "guareros". Jo m'he criat fora i venia de menut al poble. Recorde quehi havia dues moreres i un banc més llarg i unes escaletes vora l'església.  Enguany els "vells" amics han volgut ser festers (ibn-arranca(e)ts 2020) i hem fet sarau i comboi durant 14 dies agafant "la barreta de festes".   El nou silenci és trencat per la veu ronca i "ressacosa" (pobreta morera beu de tot en festes). -Porte cent anys a la plaça i el dia que ens van plantar hi havia cinc moreres. Sols quede jo i tinc molt vist i viscut. ...

Un senzill tambic de rajola del 9, lluit de fi, separa el verd de la vida, de la cendra de la mort; com podeu comprovar en la fotografia que adjunte a l'escrit. No volia escriure res perquè estem a l'estiu, on tot el món viu; i, a més a més, de vacances i necessite "desconnectar del món on-line de la immediatesa". Però mira per on estic fent una feina "complicada i emotiva" per a mi, per culpa d'un xicotet coleòpter. El "rellotge de la mort", corcó o corc de la fusta (anoblus punctatus), ha fet pols, mai millor dit, els primers mobles que els meus pares van comprar quan vivien al poble d'Ador (La Safor). Li ho comentat al meu germà. Em dol en l'ànima (si en tenim que ho dubte), però tinc que desfer-me d'ells. Del corcó i dels mobles. El foc purifica, però crec que en aquest cas està servint per esborrar les petjades materials de la nostra vida. Em torque la suor matinera i les llàgrimes que regalimen per les meues ulleres i reacci...

Diuen i conten que tant en les xarxes socials, com en les tert ú lies de les televisions privades, com en els programes de “ reality show ” que miren 4 milions de persones, com amb eixos pol í tics als quals vam votar 24 milions de persones fa 3 mesos, el 28 d ’ abril, i a dia de hui encara no s ’ han aclarit;   que tots parlen alhora, a crits, que acaba tot en disputes, esc à ndols i guirigalls “ montando unos pollos ” . La forma original (i m é s correcta) d ’ aquesta expressi ó en castell à é s “ montar un poyo ” . S í , amb “ y grega ” perqu è la locuci ó no parla de la cria de la gallina. El “ poyo ” era un podi o xicoteta tribuna port à til sobre la qual pujaven els oradors en les places p ú bliques des d ’ on parlaven. Quasi sempre eren temes pol í tics que acabaven amb altercats entre els assistents i l ’ orador. La paraula prov é del llat í “ p ò dium ” ... ...i que en la nostra llengua, ni el “ poyo ” ni el pollastre, no munten ni armen res. Que nosaltr...

No se parlar, per ò si escriure i vaig a contar-vos el meu primer any de vida, per ò no li ho conteu al meu amo perqu è vull que siga un secret entre vosaltres i jo. Ell m ’ ha dit que no volia tindre m é s animals de companyia (mascotte en franc é s) perqu è encara estava traumatitzat despr é s de la mort de l ’ú ltima mascota (un gosset). Ofegada. Diuen i conten que la mort é s un trauma en els humans (sapiens) i que els costa de superar perqu è ens agafen estima i voler. A m é s a m é s, tamb é m ’ ha contat que des qu è t é fills, sa casa ha estat una “ maison ” d ’ animals : 3 periquitos, 2 cagarneres, 3 peixos, 2 h à msters, 2 tortugues i un conill. Per cert, jo, convisc amb un de color atzabeja (azabache, negre brillant). Juguem i dormim junts. Com el meu amo no em pot llegir, vos puc contar un altre secret, que quan li posa el menjar (herbafals) li el furte i passe una estona xuplant i rossegant-lo. A hores d ’ ara, estareu preguntant-se: si no volia tindre m é...

Anys huitanta del segle passat. S ó n les huit del mat í i els tres amics estan plantats davant la via del tren. Estaci ó de rodalies de la capital de la comarca envoltada de tarongers que els dur à a la capital de la prov í ncia. Amb cinc minuts de retard ix. É s el mes de juliol i el vag ó est à mig buit i es poden seure sense problemes. El curs toca a ex à mens finals i molta gent ja est à de vacances. La conversa entre els 3 amics es davant un pl à nol de ciutat de 50x60 cm. i un peri ò dic “ el ba ü l ” ple de cercles en retolador roig. Diari en paper quinzenal i diferent: anuncis de comprar, vendre, llogar, ofertes treball, etc . Tots tres amics estudien en la Universitat P ú blica d ’ Estudi General de la capital. Un amic, J.F. V. i M., es fa preguntes sobre la vida i l ’ exist è ncia; l ’ altre t é vocaci ó per ensenyar,   J. C. i T.; i el tercer, J. M. i M., t é curiositat per saber les coses. Qu è cregueu que estudien? (vinga, penseu, opineu,...) Dos am...