Diuen i conten que tant en les xarxes socials, com en les tertúlies de les televisions privades, com en els programes de “reality show” que miren 4 milions de persones, com amb eixos polítics als quals vam votar 24 milions de persones fa 3 mesos, el 28 d’abril, i a dia de hui encara no s’han aclarit;  que tots parlen alhora, a crits, que acaba tot en disputes, escàndols i guirigalls “montando unos pollos”.

La forma original (i més correcta) d’aquesta expressió en castellà és “montar un poyo”. Sí, amb “y grega” perquè la locució no parla de la cria de la gallina. El “poyo” era un podi o xicoteta tribuna portàtil sobre la qual pujaven els oradors en les places públiques des d’on parlaven. Quasi sempre eren temes polítics que acabaven amb altercats entre els assistents i l’orador. La paraula prové del llatí “pòdium”...

...i que en la nostra llengua, ni el “poyo” ni el pollastre, no munten ni armen res. Que nosaltres tenim les canyes per ...

...“muntar o armar un canyaret”.  És un parlar a crits que acaba en disputes i escàndols.

Els “polls” són paràsits que viuen en el cabell de persones, altres mamífers i també en plantes i arbres. No aneu a cap carnisseria i demaneu “teniu polls?” perquè el carnisser de tota la vida vos dirà que ell no té, però que potser el gos ajocat en la portella del corral d’ovelles si que tinga un grapat de polls.

Fa anys, quan acabava l’animació lectora a la biblioteca ho feia amb una cançoneta popular que em va ensenyar un contacontista que diu així :

“Dalt de ma casa,/ s’ha mort un poll./ En tomaqueta,/ l’han dut al forn./ Els de la Xina,/ no l’han volgut./ I els del meu poble,/ se l’han fotut”. En aquesta cançó popular s’empren les mans sense menejar-se del lloc (al cap, als ulls, al pit, a la boca); però també hi ha un altra cançó popular en la que es fa rotgle per ballar i diu així :

“el poll i la puça es volen casar,/ volen fer una gran festa / i no tenen pa; / com ho farem si no tenim pa?/ surt la formiga i respon: / dins del meu formiguer hi ha pa / ja es podeu casar / que el pa el duré jo”

Un “pollanc” pot ser un brot que naix en les branques velles i xupla la seua saba com la larva de les abelles.

Un “pollet”, és la cria d’una au (per exemple, la gallina) que quan es fa gran li diem pollastre (mascle) o gallina (femella).

En la nostra llengua també tenim el seu femení, “la polla” que és un au de riu. Res a vore amb el castellanisme  “polla” que serveix per pixar i fer-ho (creure).

Tot l’escrit ve a conte perquè un orengo, Juan José Morant, el 8 de juliol, escrivia sobre “un canyaret”  vora la carretera d’Albaida a Gandia (Montaverner) que serveix d’amagatall per a fer coses que ara no vénen al cas i que si teniu curiositat de llegir tindreu que buscar entre les xarxes socials.