No se parlar, però si escriure i vaig a contar-vos el meu primer any de vida, però no li ho conteu al meu amo perquè vull que siga un secret entre vosaltres i jo. Ell m’ha dit que no volia tindre més animals de companyia (mascotte en francés) perquè encara estava traumatitzat després de la mort de l’última mascota (un gosset). Ofegada. Diuen i conten que la mort és un trauma en els humans (sapiens) i que els costa de superar perquè ens agafen estima i voler.

A més a més, també m’ha contat que des què té fills, sa casa ha estat una “maison” d’animals : 3 periquitos, 2 cagarneres, 3 peixos, 2 hàmsters, 2 tortugues i un conill. Per cert, jo, convisc amb un de color atzabeja (azabache, negre brillant). Juguem i dormim junts. Com el meu amo no em pot llegir, vos puc contar un altre secret, que quan li posa el menjar (herbafals) li el furte i passe una estona xuplant i rossegant-lo.

A hores d’ara, estareu preguntant-se: si no volia tindre més animals a casa, per què estic jo en ella? tingueu un poc de paciència humans (sapiens).

Resulta que la seua dona va estar malalta i en repòs a casa. Passava una època dolenta i a la filla menuda li van dir que un gos és una bona teràpia psicològica per recuperar-se de certes dolències. Pensat i fet, com una bona valenciana, va anar a una casa d’acollida. Protectora d’animals li digueu els humans (sapiens).

Només va entrar en la casa d’acollida, jo, que sols tenia un mes de vida, en vaig posar als seus peus i ja no em vaig separar d’ella. Som 6 germans d’una camada mestissa. No conec a mon pare i l’amo de mare ens va abandonar en un camí. Menys mal que la casa d’acollida ens va trobar i ara us puc contar la meua curta història vital. La filla, molt simpàtica i vivaç em va adoptar d’immediat i va omplir la paperassa. Com és la joventut humana (sapiens). Casa nova, família nova. Vida nova.

Sí, ja tinc un any i 4 mesos i el meu amo i tota la seua família m’han agafat amb molta estima i voler. Em cuiden i estic molt bé. Passejades (reconec que ara en estiu fa massa calor), higiene (com m’agrada llavar-me i l’aigua!!), metges (vosaltres els humans els anomeneu veterinaris i les punxades – vacunes- no m’agraden) i m’alimenten bé. Bo, una xicoteta queixa, ara que no em sent ni l’amo ni la meua família, crec que podrien donar més llepolies, o premis com dieu els humans (sapiens). A ningú ens amarga un dolç, veritat? També, de volta en volta, faig alguna “barrabassada” i em castiguen. Ho tinc merescut.

Recordeu, els gossos entenem el rellotge (biològic), escoltem indiscretament les vostres converses (som poliglotes), coneixem el vostre humor (alegries, tristors), ... Sí, vos comprenem i ens comuniquem, però sense parlar, en silenci, amb un lladruc, una mirada, unes pessigolles, ... per aquesta raó els humans (sapiens) digueu que vam ser el primer animal domesticat per vosaltres: “el mejor amigo del hombre”.

Signa. Odín.