pilota de fulls de paper

Si hagueren mort tot funcionaria igual : sols serien més xifres de morts i la notícia no tindria atenció dels mitjans de comunicació. Ningú els coneix, és gent senzilla que fa torns de 12 hores durant 7 dies, accepten les hores extres en els dies de descans perquè la paga és el doble i el viatge d’autobús cap a casa dura 15 h. Ara (quasi dos mesos després) són herois i estan fent història; estan preparant-se llibres, documentals i fins i tot filmant-se pel·lícules sobre la seua tragèdia. Un 22 d’agost els teletips de notícies donen la informació que 33 miners xilens estan vius en un habitacle de 50 metres després de la solsida del tossalet de San José (Copiapó) a més de 700 metres de profunditat. Tot gràcies a què un dels conductes de respiració d’uns 20 cm. no es va esfondrar i ha estat el lloc de comunicació amb l’exterior. Aquest petit forat és la via de comunicació i d’alimentació per a estar en contacte. Tenen entre 19 i 63 anys. Fins ací, com vos he dit una notícia més d’un a...

el temps passa inexorablement inclús per als que esteu llegint aquestes lletres (si hi ha algú) i no se perquè sempre ens recordem de les persones per a valorar el que han fet quan ja s’han mort i a la persona que li afecta no pot dir ni fu. Inici aquestes notes així perquè la notícia de la mort de J.A. Labordeta em porta a molts records de la dictadura i la transició. Sí, jo l’he viscuda i la recorde. En ple nou mil·leni tots aquells temes no són tabús ni estan prohibits però ni parlem ni els expliquem ni li donem la mínima importància. Temes com història, llibertat, estima de la terra, llengua materna, democràcia, reivindicacions de drets i un llarg ectècetera. Jo estava estudiant l’E.G.B. (dècada dels setanta del segle passat) en les escoles de Palma i Ador i en el pati de les escoles cantàvem la cançó del règim franquista “cara al sol” i fora de l’horari escolar una tal Josep Piera (us sóna ell?) ens donava les primeres nocions bàsiques d’una llengua (sabeu quina?) que parlàv...

Tornem a treballar després del mes de vacances amb les piles ben carregades. Tinc que reconèixer que les vacances en el meu poble paternal i maternal m’omplin d’oxigen (jejeje i d’altres cosetes que no venen al cas. Eieiei! estic referint-me a triglicèrids i colesterol per si hi ha alguna persona que no pensa bé). Per això, la persones arrimades a mi (família) diu que no volen tornar en estiu perquè abusem un poquet/molt. La qüestió es que durant el mes d’agost són les festes del poble i ,a més a més, aprofiten els amics a fer-nos la visiteta : menjades, balls, vetllades, pilota, bous,etc. Com anècdota, dir que enguany , jo i un xic d’ací, sí d’Albaida (no dic el nom per guardar-li l’honor,jejeje), hem guanyat el concurs de festes del “ball de la poma” tot i això que davant teníem una parella professional dels balls de saló. Sí, durant les festes del poble : tres dies de missa-processó(Sant Miquel,Sant Roc i els Sants de la Pedra)-pilota-ball-cucanyes i tres dies de bous al carrer per ...

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la festa de Sant Joan a Albaida (25-27 de juny). Festa organitzada per les “quintes” (dones) de 40 anys. Sopar popular, batukada, actes religiosos, cremà de la foguera, parc infantil, orquestra han estat els actes més significatius, però mira per on jo hem quede amb la IV Festa de la Dansa d'Albaida que van fer el dissabte a les huit de la vesprada. Un intercanvi cultural de danses entre el poble d’Albaida i l’ eivissenc de Santa Eulària des Riu i la rondalla de Castelló. El grup pagès de les illes s’anomena Es Broll . La curiositat de saber el perquè de la vestimenta i el ball m’han portat ha indagar un poquet sobre aquest ball i indumentària. Per cert, a les illes parlen “ salat ” (al costat del meu poble, Laguar, està Tàrbena on encara es conserva aquest dialecte) o millor dit: és un subdialecte del valencià/català on s’utilitza l’article derivat del demostratiu llatí IPSE ( es, sa ). Aquest grup de ball dóna continuïtat al mil·le...

Ja he parlat sobre el tema i el llibre( crec recordar a principi d’any) però, a la fi, he acabat de llegir el llibre “ La senda de l’èxode ” (estava en la capçalera del llit, però llig poc perquè reconec que enseguida m’agafa la soneguera) i m’agradaria insistir més en la qüestió d’un dels majors processos d’ emigració forçosa de l’Edat Moderna . L’ expulsió dels prop de tres-cents mil moriscos espanyols de les corones de Castella i Aragó (1/3 de la població), ordenada en virtut del decret emés per Felip III el 4 d'abril de 1609, suposa la culminació del procés d’eliminació de les minories religioses que s'inicia al nostre país amb l’expulsió dels jueus de 1492 i que posa fi a una convivència més o menys pacífica que es produïa des de l'Edat Mitjana. Esta expulsió constitueix un dels majors processos d’emigració forçosa de l'Edat Moderna com ja he comentat i va tindre una profunda transcendència demogràfica, econòmica, social i cultural, especialment per a la Corona...

El final de mes ha estat bastant dolent en quant a notícies preocupant per a certes persones arrimades a l’entorn familiar. En aquest punt li tinc que donar la raó a la famosa llei de Murphy...si algo puede salir mal, saldrá mal.... Les tres amigues tenen les mateixes inicials (M.J.) en el nom que no en els cognoms (F.,G.,M) i les tres estan passant-ho bastant mal perquè a dos d’elles els han diagnosticat càncer (pulmó i mama) i a la tercera té una pneumònia. Però hem d’agafar l’antídot contra el mal humor i adentrar-mos en la part bonica i positiva de la vida, pujar l’auto-estima i valorar l’esforç diari que tenim per viure i gaudir de les persones,animals o plantes que t’estimes o que ells també el volen a tu de diferent manera d’expresar-t’ho. Sí, com diuen al meu poble tenim que agafar el bou per les banyes. Vaig ha intentar explicar un poc les malalties i esperar que la medicina cure a les M.J.s el més ràpid possible perquè sinó tornarà Murphy a dir-me...todo lleva más tiempo del ...

Comença a aclarir el dia i sona el rellotge que em desperta d’un somni que ara no recorde... em calce amb les meus espardenyes de mitja cara o taloneta, per cert, bastant gastades, agafe la cistella i el ganxo i camí del bancal de cirers. L’oncle de la meua dona m’ha comentat que enguany, malgrat l’hivern tant llarg i gelat (la qual cosa és bona per a la cirera de Laguar si és en desembre i gener) l’ha fet massa tard (març-abril) i ha fet que no quallara la fruita com toca i retardara la seua maduresa. En resum, poques cireres i menudetes. Efectivament m’he quedat sorprès davall del cirer la poca cirera que hi ha per a collir. Però el silenci del camp i la frescoreta en la pell fa que penge el ganxo i amb les dues mans comence a triar cireres perquè l’oratge de maig ha fet que badara(=clavillar) aquesta classe de cirera (burlat o francesa) i de quatre dos cauen a la soca per als pardalets que comencen a fer-nos companyia amb els seus cants. S’ha fet migdia i sols hem collit una trent...