Aquest cap de setmana s’ha celebrat la festa de Sant Joan a Albaida (25-27 de juny). Festa organitzada per les “quintes” (dones) de 40 anys. Sopar popular, batukada, actes religiosos, cremà de la foguera, parc infantil, orquestra han estat els actes més significatius, però mira per on jo hem quede amb la IV Festa de la Dansa d'Albaida que van fer el dissabte a les huit de la vesprada. Un intercanvi cultural de danses entre el poble d’Albaida i l’eivissenc de Santa Eulària des Riu i la rondalla de Castelló. El grup pagès de les illes s’anomena Es Broll. La curiositat de saber el perquè de la vestimenta i el ball m’han portat ha indagar un poquet sobre aquest ball i indumentària. Per cert, a les illes parlen “salat” (al costat del meu poble, Laguar, està Tàrbena on encara es conserva aquest dialecte) o millor dit: és un subdialecte del valencià/català on s’utilitza l’article derivat del demostratiu llatí IPSE (es, sa).

Aquest grup de ball dóna continuïtat al mil·lenari folklore eivissenc compost por música, ball, llegendes, historia oral, costum, supersticions, artesania…

En les seues danses els papers de l’home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, manté els braços al costat del cos i fixa la mirada en el terra, mai en l’home. Camina amb passes molt curtes i ràpides, descrivint cercles sobre un mateix centre. L’home no té uns passos determinats prèviament i amb grans salts intenta mostrar la seua força, l’homenia amb què guanyar el favor de la dona. A vegades s’ha comparat la imatge de la dona eivissenca amb les terracotes fenícies : representant figures femenines, la silueta triangular (símbol de Tànit), l’actitud hieràtica i distant recorden la deessa que maneja l’home a voluntat. Ell s’ha d’esforçar per seguir-la i no donar-li mai l’esquena. L’home es pot comparar amb el gall en zel. Es troba recollit en documents antics un “ball del gall” en el qual l’home perseguia la dona mentre ella seguia amb els seus cercles sense prestar-li atenció. Els balls i tota la cultura popular pertanyen a una societat rural, pagesa i això pesarà molt en alguns moments. La gent que viu en i del camp no té gaires ocasions per a les festes. Es balla a les bodes i als pous i fonts dispersos pel camp, quan el nivell de l’aigua de les fonts era el més baix de l’any. Diu la tradició que s’escollia una gran pedra dels voltants de la font i s’hi disparava amb un trabuc. Si la pedra es rompia, tornava el l’aigua a la font.

indumentària tradicional : jupetí, jaquetó, xalina, la toca, la gonella, el vestit blanc i el de color. La “emprendada” és un conjunt de joies que lluïen les dones eivissenques els dies de festa i que constitueixen un llenguatge visual immediat que s’utilitza per expressar el seu nivell econòmic.

instruments: castanyoles de fusta de ginebre d’uns 15 cm de llarg, 11 cm d’ample i 4 cm de gruix.; tambó està fet d’una soca buida de pi d’uns 20 cm de diàmetre i alçada i els taps estan fets amb pell de bestiar i van decorats amb pintures amb motius vegetals o geomètrics; la flaüta dona la melodia a la música i està feta a partir d’una rama de baladre buidada amb foc. Té tres forats i va decorada amb gravats geomètrics.

balls : Sa Curta, dansa suau i de ritme pausat, la dona dóna xicotetes passes descrivint cercles davant la seua parella; Sa Llarga, dansa d’aire més violent i ritme més ràpid que sa curta; derivats de Sa llarga són : Nou Rodades i la Dansa Nupcial, on es diu que la parella té els primers contactes davant de la gent ajuntant les primeres voltes els colzes i després les mans, mostrant la jove els anells, regal del nuvi.