Si hagueren mort tot funcionaria igual : sols serien més xifres de morts i la notícia no tindria atenció dels mitjans de comunicació. Ningú els coneix, és gent senzilla que fa torns de 12 hores durant 7 dies, accepten les hores extres en els dies de descans perquè la paga és el doble i el viatge d’autobús cap a casa dura 15 h. Ara (quasi dos mesos després) són herois i estan fent història; estan preparant-se llibres, documentals i fins i tot filmant-se pel·lícules sobre la seua tragèdia. Un 22 d’agost els teletips de notícies donen la informació que 33 miners xilens estan vius en un habitacle de 50 metres després de la solsida del tossalet de San José (Copiapó) a més de 700 metres de profunditat. Tot gràcies a què un dels conductes de respiració d’uns 20 cm. no es va esfondrar i ha estat el lloc de comunicació amb l’exterior. Aquest petit forat és la via de comunicació i d’alimentació per a estar en contacte. Tenen entre 19 i 63 anys. Fins ací, com vos he dit una notícia més d’un accident en la mineria; però, la heroicitat d’aquests miners naix perquè la solsida s’havia produit 17 dies abans. Sí!, com llegiu, el 5 d’agost. Durant aquests dies, sense notícies de l’exterior, Luis “el capataz” s’havia convertit en el líder d’aquests 33 miners per a mantindre l’ordre i la disciplina. Els feia menjar cada dos dies el següent : dues cullerades de tonyina, 1 got de llet i dues galetes. A part d’aquests 50 metres on conviuen, tenen un passadís o túnel d’uns 100 metres on poden caminar i fer “les seues necessitats fisiològiques”. A partir d’eixe moment es va engegar la maquinària tecnològica del segle XXI (pla A) amb una perforadora duta des de la NASA americana però el tipus de sòl va impedir el seu treball (solsides continues). S’ha tingut que passar a un pla B : perforació més lenta i amb un diàmetre de 36 cm (va arribar al túnel el dia 20 de setembre) per on,encara, no poden passar encara els miners. Per tant, té que anar,tornar i tornar fins arribar a un mínim d’uns 96 cm. per on esperen traure els miners (d’un en un) amb una càpsula de rodes. Tot amb un càlcul estimat, mínim, de 3 mesos (cap a novembre) si no hi ha cap entrebanc. L’historia pareix treta d’un manual de supervivència de com rescatar a persones que viuen en condicions d’aïllament total i extrem i on els piscòlegs treballen, des de l’exterior, per aconseguir que es mantinga la condició física i mental fins que puguen ser rescatats; però, els miners diuen que tenen les seues pors i que augmenta l’ansietat per ser rescatats.
Si hagueren mort tot funcionaria igual : sols serien més xifres de morts i la notícia no tindria atenció dels mitjans de comunicació. Ningú els coneix, és gent senzilla que fa torns de 12 hores durant 7 dies, accepten les hores extres en els dies de descans perquè la paga és el doble i el viatge d’autobús cap a casa dura 15 h. Ara (quasi dos mesos després) són herois i estan fent història; estan preparant-se llibres, documentals i fins i tot filmant-se pel·lícules sobre la seua tragèdia. Un 22 d’agost els teletips de notícies donen la informació que 33 miners xilens estan vius en un habitacle de 50 metres després de la solsida del tossalet de San José (Copiapó) a més de 700 metres de profunditat. Tot gràcies a què un dels conductes de respiració d’uns 20 cm. no es va esfondrar i ha estat el lloc de comunicació amb l’exterior. Aquest petit forat és la via de comunicació i d’alimentació per a estar en contacte. Tenen entre 19 i 63 anys. Fins ací, com vos he dit una notícia més d’un accident en la mineria; però, la heroicitat d’aquests miners naix perquè la solsida s’havia produit 17 dies abans. Sí!, com llegiu, el 5 d’agost. Durant aquests dies, sense notícies de l’exterior, Luis “el capataz” s’havia convertit en el líder d’aquests 33 miners per a mantindre l’ordre i la disciplina. Els feia menjar cada dos dies el següent : dues cullerades de tonyina, 1 got de llet i dues galetes. A part d’aquests 50 metres on conviuen, tenen un passadís o túnel d’uns 100 metres on poden caminar i fer “les seues necessitats fisiològiques”. A partir d’eixe moment es va engegar la maquinària tecnològica del segle XXI (pla A) amb una perforadora duta des de la NASA americana però el tipus de sòl va impedir el seu treball (solsides continues). S’ha tingut que passar a un pla B : perforació més lenta i amb un diàmetre de 36 cm (va arribar al túnel el dia 20 de setembre) per on,encara, no poden passar encara els miners. Per tant, té que anar,tornar i tornar fins arribar a un mínim d’uns 96 cm. per on esperen traure els miners (d’un en un) amb una càpsula de rodes. Tot amb un càlcul estimat, mínim, de 3 mesos (cap a novembre) si no hi ha cap entrebanc. L’historia pareix treta d’un manual de supervivència de com rescatar a persones que viuen en condicions d’aïllament total i extrem i on els piscòlegs treballen, des de l’exterior, per aconseguir que es mantinga la condició física i mental fins que puguen ser rescatats; però, els miners diuen que tenen les seues pors i que augmenta l’ansietat per ser rescatats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada