Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta ràbia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “bon dia”, el meu cap estava lluny, amb els records de l’amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d’una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l’olivera de la plaça. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l’era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m’abrigara més.  El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el valència o el “madrit” guanyava la lliga. Res m’ha espavilat.  Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posterior festa de celebració  m’ha reviscolat l’ànim. He tornat a plorar perquè ja no el tindré al meu costat mirant la partida de pilota del Poble Dalt i després quan s’acabe poder anar a fer-se el cafenet i continuar parlant de pilota, de què tenim uns xicons que estimen el nostre esport i que “ho fan bé els xicons, són bons”. Sí, perquè el seu nebot i el meu fill són (perdó, eren) dos fills més per a ell.

Permeteu-me un moment, tinc que parar d’escriure perquè no veig bé la pantalla de l’ordinador...

Ja està!! per cert, els que porteu ulleres, tingueu sempre en la butxaca eixos drapets moderns que van de categoria per llevar les gotes de les llàgrimes que s’apeguen als cristalls. Us ho dic per experiència. Tinc que tornar a parar...

Com què he arribat al treball amb deu minuts d’antelació i m’he posat a escriure aquestes 4 paraules perquè necessite “desfogar-me” perquè on jo treballe tinc que estar en silenci i no em deixen “bramar”.

Bo, si vos dic la veritat, seran més de 400 paraules. Perdoneu l’errada.

Acabe, molts i moltes es preguntareu :

-          Què ha passat Josep?

-          Abans d’eixir de casa rep un whatsapp dient que el meu amic havia faltat. Sabia que estava malalt, però no esperava (sí, està clar, tots ens hem de morir) que fora tan ràpid.  

Diuen que l’amistat és una relació afectiva entre persones que no són família. És un sentiment de confiança, consol i respecte. Amistat és estimar.

Vos pose dos enllaços, són de fa 3 anys : un per llegir i l’altre per veure i escoltar.

Van per tu “NEGRA”!! (francis).

http://pilota-albaida.blogspot.com/2015/09/despres-de-molt-de-temps-sense-escriure.html

https://slide.ly/view/da6d8fcdb1e9fb3b1c20e4cdcfad5614?utm_content=gallery

La ruta de les ermites al poble : des del segle XIII al XXI

El diccionari ens diu que l’ermita és una capella situada en un paratge despoblat. La paraula ve del llatí “eremita”. El seu significat passà d’ermità a residència de l’ermità.

Eremita és l’home que viu en un erm per esperit d’ascetisme o penitència.

Erm, vol dir lloc deshabitat, desert.

Les ermites, conservades fins als nostres dies, representen un patrimoni artístic d’incalculable valor, envoltades de les més antigues tradicions religioses (i culturals).

Com deia el crític d’art J. Ruskin, “cap arquitectura és més supèrbia (=soberbia) que la senzilla”

Albaida compta amb dos grapats (un grapat = una mà amb 5 dits) d’ermites dedicades als seus respectius sants, la majoria dins del casc urbà: del Roser (Aljorf), de Santa Anna (dins del convent, derruïda) , de Sant Joan, de la Verge de Gràcia, de Sant Antoni, de Sant Josep, del Crist del Calvari, de Sant Miquel, del Romeral, del Pilar.

Un passeig pausat pels carrers del poble, creuant un riu i pujant a una muntanya