La mà esquerre d'un dels millors pilotaris de Laguar, de tots els temps, que jo recorde, acaronen una pilota de vaqueta d'uns 30 grams de pes que potser l'artesà la fera fa més de 60 anys. La té guardada a sa casa, el fill d'un llaurador que ara tindria 110 anys i que jo de menut el sentia cantar quan llaurava els bancals del meu iaio; i, sobretot, quan estava en l'era amb el seu matxo negre i el trull batent els cereals per separar-los de la palla. Ell a soles i a capella cantava cançons de batre. La feina de batre era molt dura i pesà baix el ple sol de l'estiu. El cant de batre va lligat a les feines agrícoles i era trasmés per via oral. El cant s'emprava per a fer entretinguda la feina i per "arrear" a l'animal i marcar el ritme de trot. 

Potser a algú us sone " Encara no són onze i el sol ja pica, que serà en ser les dotze farà calitja..." (Al Tall).

No soc cap expert de la matèria, però crec que el cant de batre és una petjada més del món morisc. 

Tot just quan hui hem soterrat a la mare d'un amic. D.E.P. Una dona nascuda a l'Alger, a Sidi Moussa, perquè els seus pares havien emigrat de Laguar per la fam i la misèria.