dos llibres i un recordatori : multiculturalitat, memòria, escola pública i en valencià,

el primer és una novel·la de personatges on les vides dels quals s’entrellacen amb moments clau de la Història, des del final del segle XIX fins als nostres dies, i que recrea el dia a dia de ciutats tan emblemàtiques com Sant Petersburg, París o Jerusalem. “Dispara, jo ja sóc mort” de Julia Navarro (La Rosa dels Vents) on ens torna a sorprendre als lectors amb una història d'amistat i traïció amb el conflicte entre Israel i Palestina com a teló de fons. És una història d’històries, una novel·la que amaga moltes novel·les i que, des de l’enigmàtic títol, fins a l’inesperat final, proporciona més d’una sorpresa i emocions a flor de pell. La traducció és de Jordi Puig Martínez. “Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant”. Amb aquesta frase implacable i contundent comença una història protagonitzada pel jueu Samuel Zucker, que al final del segle XIX arriba a Jerusalem fugint de la Rússia dels tsars, i els Ziad, una família musulmana que li vendrà una part de les seues terres i l’acollirà amb amor a la nova terra promesa. Entre en Zucker i l’Ahmed Ziad naixerà una amistat que es mantindrà sòlida i indestructible generació rere generació, aliena als conflictes religiosos, a la traïció i a la intolerància, a la violència i a la venjança que s’han anat covant en un territori marcat pel dolor i la mort, però també per l’amor i les ganes de viure. Personalment m’ha dut a conéixer una cultura i una religió desconeguda per a mi : la jueva ...sefardí, Salònica, jididisch, sàbat, talmud, fallah, progom, Dreyfus, sionista, pasqua o péssah,... una pàtria? o igualtat, llibertat i esborrar les diferències entre homes/dones degudes a la religió?...una utopia “l’hort de l’esperança”...

el segon és un llibre de tall revisionista que es submergeix en les vertaderes causes de la guerra civil. “El

gran miedo de 1936” de Gabriele Ranzato(La Esfera de los Libros). Després de guanyar la Guerra Civil, Franco va imposar a Espanya una dictadura de tall feixista i durant molts anys va continuar matant i mantenint en les presons a un gran nombre dels seus opositors. Així, el franquisme es va convertir en el règim antidemocràtic més fosc i longeu d'Europa occidental i, per això mateix, la República que va esclafar ha passat a la història com un símbol de democràcia. No obstant això, és inqüestionable que, al començament de la guerra, l'Espanya republicana es va veure immediatament enrotllada per una onada revolucionària. És un convenciment compartit per molts que eixa greu alteració del sistema democràtic va ser provocada pel colp militar, que va fer indispensable armar al poble per a fer-li front. Però, va ser realment així? Els generals colpistes van voler afonar la República només per l'hostilitat de les capes més reaccionàries cap a les reformes que esta estava realitzant dins de l'orde i el respecte a les normes d'una democràcia liberal? O el sistema democràtic ja s'estava desgastat des de la victòria del Front Popular i els militars van comptar amb l'actiu suport, o almenys amb la desconcertada passivitat, d'amplis sectors de la societat espanyola, que van témer que el país es trobara en el camí d'una revolució irreversible? recordar sense oblidar...perquè la història es repeteix...incertesa, pessimisme, desordre social(atur, vagues, fam, pobresa salarial,revenges i violències,etc.), desnivell de benestar, església insensible, escoles públiques front religioses, enfonsament institucions democràtiques, capitalisme col·lapsat, petit llaurador que no pot viure,i por a l’abisme(del carrer a les trinxeres): enfonsament de l’estat de dret, no interessa una magistratura independent, censura, incapacitat i desencert, desconcert i impotència...

el recordatori és un detall històric-educatiu per a què no l’oblideu: per una escola pública i en valencià:

en el segle XVIII, el destí del poble pla era treballar i acatar les instruccions que rebia. Les possibilitats de rebre educació i instrucció eren mínimes. Existia una escola elemental, principalment en mans de l’Església, i els mestres estaven mal pagats. No existia l’escola secundària (com hui l’entenem), eren les anomenades escoles de llatinitat (ensenyar llatí); les quals donaven accés a les facultats superiors(teologia, dret i medicina), passant abans per les menors (arts o filosofia). Resumint, l’educació era un privilegi de la noblesa i el clergat. Amb la Revolució Francesa naixen els tres nivells d’ensenyament : primari, secundari i superior que, teòricament són públics, oberts a tots i controlats per l’estat. En la pràctica, la primària per a la classe humil i la secundària i superior per a la classe mitja i alta, es a dir, una consolidació minoritària(classe social mitja/alta) i selectiva(patrons econòmics). Tanmateix, la universalització de l’educació que naix amb la mort de l’Antic Règim, a Espanya no es consolida fins ben entrat el segle XX (en 1900,  la taxa d’analfabetisme a Espanya era del 63%; en 1930, és del 44,37% i en 1975 és del 5%) amb la idea de l’ensenyament comprensiu (1970, L.G.E. o llei Villar Palasí on s’estableix l’E.G.B. dels 6 als 14 anys i una secundària bipolar-FP,BUP-). En el curs 1963-1964 (fa 50 anys) s’inaugura l’INEEMM “José Segrelles” d’Albaida, és el 6é institut públic de la província de València :Lluís Vives(1845) i S.Vicent Ferrer(1933) a València més els de Requena(1928), Xàtiva(1933) i Sagunt(1952). No baixeu els braços i seguiu lluitant amb les vostres forces