El cap de setmana ha estat ben profitós per parlar amb la gent major, en els amics a la plaça i vore pilota al carrer i a la tele; però sobretot, recuperar “quasi” de l’OBLIT, oficis perduts en la nostra memòria.

Entre setmana, m’havien llaurat el bancal i em vaig alçar amb la mania de rascar i netejar les soques dels fruitals, però abans tocava la passejada matinera amb el gos.  Abans de trenc d’alba estàvem fent el camí del barranc gaudint de la natura i el cantar de les pardals quan en una revolta del camí vam ensopegar amb un home jubilat i que té un ofici en fase de desaparèixer: FERRER de forja, enclusa i farga.  

Com va? Sord, jubilat i sense gos que s’ha mort, però bé dins de lo que cap. En aquesta vida en peguem una en l'enclusa i l'altra en el martell… i cadascú va seguir el seu camí després d’un curt barret i una fotografia del seu bastó de caminar.

Vam pujar el camí de les coves i les ombries per gaudir de les vistes del paisatge natura fins tornar al poble. Un altre home ens saluda. Bon dia. Bon dia. Què fem? Fent l’ofici més vell que hi ha tots els pobles. Quin? Li vaig preguntar tot incuriositat. RODACANTONS. Eixe ofici no es perdrà mai. Ací no us done pistes de qui era la persona no siga que vinga a casa a buscar-me i recupere l’ofici d’ESQUILADOR i ESMOLADOR. Xarrant els dos vam arribar a la plaça on hi havia un home descarregant el “gènero” que duia en la seua furgoneta. Un altre ofici “quasi” perdut: EMBOGADOR (cadirer). Agafa una cadira de boga i amb el vímet comença a arreglar una cadira i en això apareix un altre home que anava a obrir el Centre Social del poble per a poder fer-mos un café en llet. Vine Josep i t’ensenyaré el darrer treball que he acabat també d’un ofici “quasi” perdut. LLATER (llatador). Mireu les fotos. En això em crida per telèfon el fill si me’n recordava del tracte que havíem fet. Sí, ja vaig. Ajudar a “recuperar” un ofici “quasi” perdut. DESPENJADOR DE PILOTES de badana i vaqueta. Tocant portes, demanant permís, pujant teulades amb paciència i una canya per no trencar cap teula (heu de xafar dues teules a l’hora en el peu, si xafeu una, la trencareu) anaven caient al bell mig del carrer. Mil gràcies a la paciència i col·laboració de les veïnes i veïns del carrer de la pilota. Tot va rodar correcte i perfecte amb més de 30 pilotes recuperades de les teulades i terrats.

Al cap de poc van arribar “els forasters” a jugar a pilota i vam fer conversa recuperant un ofici “quasi” perdut. XARRADOR. Els dos pares, que no ens coneixíem de res, teníem ganes de conversa i li vam donar a la llengua mentre els equips rojos i blaus calfaven. Ell també és d’un poble que va despoblant-se i on molts oficis acabaran desapareixent perquè sols els fan la gent major. No hi ha una nova generació per a ells. RAMADER, LLAURADOR, CARNISSER, FORNER, BARBER i un que em fa fer gràcia com el va anomenar: ESCURAXIMENEIES (netejar la sutja).

 Un paronet: la partida de llargues va estar molt renyida en el joc, quinzes restats i ratlles disputades. 4-2 per als de casa (recordeu, els rojos). 8-3 perdien els blaus (els de fora) quan el traure blau va començar a treure als 4 cantons sense quasi faltes i als rojos els costava fer ratlles (ací és on es guanyen les partides al carrer). Un joc va durar 17 minuts contats per mi i vam passar a un 8-7 i val blau per fer el joc i empatar. Van perdre la ratlla i els rojos van fer els dos jocs següents. Final, després de dues hores de partida, 10-7 per als rojos.

Tocava tornar a despenjar pilotes i fer-se l’aperitiu. Abans de l’aperitiu al Centre Social, vam xarrar un estona amb la gent major que estava a la plaça, baix la morera i havien vist la partida de pilota.  Un té 89 (del 34) anys, l’altre 93 (del 30). Els primers records són de la guerra i l de la mili. Amagats al Mont Negre, en les casetes de camp, en una punteta d’ovelles i cabres, sense els pares i amb un retor amagat. Hi havia molta fam i l’home més major en conta que amb un molinet de café enganxat a una cadira baixeta de boga molien el grapat de farina groga per poder pastar una punta de pa en el forn morú que hi havia a la caseta. L’altre home “més jove” em conta que eixe retor amagat al Mont Negre, anys després de la guerra, quan ell va fer la mili a València, se’l va trobar pel carrer i gràcies a ell va poder vindre de permís al poble “perquè els mandos no deixaven eixir a ningú” i feia un any sense anar al poble. (mili de 18 mesos). Eixe em va dir, el meu ofici també desapareixerà : PEDRAPIQUER (margenador com diem nosaltres).

 Un altre paronet: per la vesprada el nostre equips roig va guanyar 10-1 a l’equip blau. Aquesta partida no va tindre color.

 Els costums canvien, la tecnologia ens inunda el dia a dia i relega a l’oblit oficis que no tenen cabuda dins d’aquesta societat actual industrialitzada i globalitzada.  

Mantindre el record sempre és bonic. RECORDAR PER NO OBLIDAR.  No és cap romanticisme nostàlgic reviscolar la memòria d’oficis artesans i tradicionals perduts.

 Un paronet final : hui dilluns, l’home del 30, estava a bon hora, rascant les penqueres i l’horteta que encara fa.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog