Passen els dies i no actue. Li pegue voltes al nano cavil·lant el tema i no trobe de què escriure i parlar. És com si mirara el foc i les seues flames embadalit. És estèril. Res. El foc ja són cendres.

Aleshores, he decidit pujar unes fotos estiuenques que vaig fer als 2+1 pobles on he estat (Albaida, Aljorf, Laguar) i vosaltres opineu.

Mentre mireu les fotos, us deixe un grapat de frases fetes que he anat escoltant i apuntant a les persones amb què m’he ensopegat aquest estiu :

1.- “Arruixa i no faces fang, amb l’arruixadora” em va dir una dona major que estava fent les seues 10 mil o trenta mil passes diàries. Vol dir que  feu accions amb prudència i respecte i tindreu una major satisfacció.

2.- “M’he fet vell i estic ple d'alifacs”.  És un mal físic que sobrevé amb els anys o que es patix a conseqüència d'una malaltia.

3.- “No en sap sap mal la vellea, sino les coses que  ens porta la vellea".

4.- “Cuando el problema o la necesidad entran por la puerta, el cariño sale por la ventana”.

 

5.- “Quan el capellà no predica amb l’exemple, ningú no es creu el seu sermó”.

6.- “Tots per al sac i el sac en terra” el que en castellà vol dir : el uno por el otro, la casa sin barrer.

7.- “M’escoltes o què? Perds el fil de la conversa”. Estar despistat.

8.- “Mecaguendènia, fem foc o fugim? el gos de l’amic està solt i ha fet una malifeta amb les perdiganes dels caçadors”. Perdigana és una perdiu jove.

 

9.- “Em deixe la partida. Tinc una pilota assentada en la mà”. És la lesió típica dels jugadors de pilota valenciana produïda com a conseqüència dels colps de la pilota en la palma de la mà del jugador. Un home calb, panxut i entrat en anys li diu “busca una palera – figuera, arbust punxós- i cull una paleta o penca i l’obris pel mig i eixa llet blanca te l’ha poses d’apòsit i el curaràs. Si té figues paleres també les pots collir i menjar-te-les; però ves en conte quan la peles amb les seues punxes”. (en castellà “chumbera”)

 

10.- “d’un llidó, fa un sermó”. Tinc un bon amic que exagera molt les coses que li passen. El llidoner (almez en castellà) és un arbre escampat per les vores dels camins, en terrenys erms i no gens exigent ni amb l’aigua ni amb el sòl. La seua fusta és dura i forta, però a la vegada molt elàstica i que es deixa dominar. Per eixa raó, els nostres avantpassats llauradors, carreters i ramaders gastaven la seua fusta per fer forques, rodes, gaiatos, etc. Els llidons, que són comestibles i pareixen cireretes, estaven verds a l’estiu, però ara, a setembre es faran grocs i  mauraran (negres). Ja els podeu collir i menjar a peu d’arbre perquè la seua escassa polpa pareixen caramels.