Ara us contaré una història que ens va passar fa anys.

El Roc pare, D.E.P., ens havia convidat a passar el dia i la nit (cap de setmana) a la seua caseta del "correnou" amb els fills. L'oratge és va fer/girar tort per a poder gaudir del paisatge però no per a contar històries a vora del foc de la ximeneia i fartar del bon menjar i beure de la muntanya.

El sol va lluir pel matí, però a la vesprada, de colp i volta, quan teníem ja un manollet d'espàrrecs i un margallonet, es va omplir de boires espeses que baixaven muntanya i barranc avall fent dificultosa i perillosa la passejada/excursió amb els xicons.

Tornant cap a la caseta vam tindre una visita inesperada: la "buberota o bubota" ens va eixir a saludar-mos eixe capvespre darrere els pins com podeu comprovar en la foto (solteu i feu córrer vostra imaginació d'infants). 

Al crit del Roc pare: "la buberota, la buberota s'ha fugit del cementeri i ve a per nosaltres"; tots, majors i menuts, cametes per a que us volem, ens vam entrar corrent dins la caseta que vam tancar a pany i clau. 

A la nit, mentre es torraven les carxofes en la "brasilà" del foc i a la llum del cresol, el Roc ens va narrar el següent conte: 

"Fa molts anys, molt anys quan no hi havien ni teles, ni telèfons, ni cotxes, la gent anava en carros tirats per haques, a les cases la llum la fèien els cresols i al corral estaven les gallines soltes... a les boquetes de nits d'estiu, la gent dels pobles es sentaven en cadires de boga fent rotgle al carrer per a xarrar i els xiquets jugaven als carrer. 

Se'n anaven prompte a dormir perquè al dia següent tots matinaven. Així un dia darrere un altre.

Però una nit va ser diferent.

Quan estaven tots a punt de tancar els ulls per a dormir es van escoltar i sentir sorolls de cadenes i campanetes pels carrers foscos del poble "cris, cras, dilin, dolon" i una veu fosca: 

De les GROSSeS NO QUEDaRÀ NI Una I DE LeS PRIMeS ALGÚNa. 

Els xiquets van començar a plorar, i els pares i iaios a cridar de la por que els va entrar. 

Al dia següent no va eixir ningú al carrer, de sobte, buits de gent i el dinar es va convertir en menjar lloger: bullit.

Tots tancats dins de les cases, així un dia darrere l'altre fins que un matí la iaia Roqueta es va alçar del llit i va dir a la família: "eixe fantasma a mi no em fa por". Va agafar la burreta i se'n va anar a buscar al fantasma pels bancals. 

La sorpresa va ser enorme. No quedava ni una CIRERA grossa ni una prima i l'horta sense tomaques. 

El fantasma era UN LLADRE.

Conte contat, pel canó de la ximeneia s'ha envolat i els fantasmes no existeixen ni als contes"

Aquest conte el narra l'amiga i narradora de contes populars Almudena Francés del poble de Massamagrell i d'Agrés. Allí la bubota es va fer amb els melons i les pomes, respectivament. 

Profit!!