Passejant pels carrers del poble pots descobrir que la naturalesa s’obri camí entre parets com podeu comprovar en la fotografia

figuera

i també que encara queden vestigis d’un passat recent :

Anella: és un cèrcol de metall ficat a les façanes de les cases per a lligar els animals. Matxos, burres, cavalls, vaques.

Fent les fotografies de les anelles, un veí s’ha parat i m’ha comentat el següent : “fa molts anys quan jo era un xaval es gastaven per a lligar els burros i després, més majoret per a penjar les bosses de fem. Ara no té profit, però li he  dit a ma mare que no la lleve, que la conserve”

anelles

També hi havia d’altres anelles o ganxos dalt de tot, a les eixides de les teulades, per pujar les coses a la cambra (per als mil·lenials: el pis més alt, immediatament davall de la teulada) mitjançant la força humana i una corriola (mirar i trobar en la fotografia): eina de ferro amb forma de circumferència emprada per a pujar objectes amb l'ajuda de cordes o cadenes.

corrioles

Per cert,

al segle XXI, les anelles de les façanes es podrien reaprofitar per a què els clients lliguen les  seues mascotes quan entren a comprar al comerç local i no tinguen que lligar-les als fanals o senyals de trànsit.

Què us sembla la idea?

Els humans hem ocupat espais que no eren nostres oblidant i ignorant que la naturalesa té una llei no escrita que l'ordena i l'organitza. És una llei que té mecanismes propis per reordenar-la amb reaccions també naturals i pròpies que els humans hauríem de respectar.  Si repassem la història i fem memòria vorem que sempre tenim els mateixos problemes ( no són ni esporàdics ni fortuïts) i sempre acabem fent el mateix, el resultat : res canvia i no aprenem la lliçó.  Una part de la culpa pot ser siga pels capricis de la naturalesa, però les destruccions de material urbà i les morts d'éssers humans (les més dures) són causades per decisions errònies dels humans perquè ens apropiem indegudament dels espais físics. A la terra el que ès de la terra.

  

La mort encara és un tabú en la nostra societat. Parlar de la mort i pensar en ella ens angoixa perquè és un fet del que no ens podem amagar. Educar-mos (adults i joves) en aquest aspecte és important, el problema pot sorgir en les paraules per parlar del tema. Jo, personalment (i en nom de la biblioteca) sols podem que recordar que la mort forma part de la vida i en el nostre cas també de companys/es de treball. Sí, ens ha tocat de prop  perquè a agost va ser Paloma; ara fa deu anys ens va deixar Míriam i ahir César.

Durant 5 anys (2003-2008), Míriam Nàcher Borderia va treballar a temps parcial a la biblioteca dins del Projecte Trèvol de la Mancomunitat de Municipis de La Vall d’Albaida. Un càncer va apagar la seua flama.

César Porta i Garcia el vam tindre com a becari l’estiu de 2015. Estava estudiant Filologia i entre altres tasques li vam encomanar la de classificar la secció de “Novel·la” per temàtica i afegir-ho en la signatura suplementària. Mireu el que escrivia en la seua memòria...

“Crec que ha sigut una experiència gratificant on he pogut aprendre l’ofici de bibliotecari, cosa que pareix fàcil però no tant.”

“He tingut algunes anècdotes, com arribar un dia i trobar-te la biblioteca pràcticament inundada, perquè la maquina d’aigua de dalt de l’ajuntament va rebentar i l’aigua es va filtrar en mode gotera al corredor dels lavabos i va arribar fins a la porta d’eixida de la biblioteca, per sort els llibres i l’arxiu no van patir cap dany”....

“Sense res més a afegir, pense que ha estat una bona experiència per a saber com funciona la biblioteca i espere que la tasca que he realitzat haja sigut satisfactòria.”

Descanseu En Pau