La mort inesperada resulta més traumàtica i el dolor per la pèrdua resulta també més dur de superar; així com el procés d’adaptació després d’eixa pèrdua no esperada (el dol). La vida és un conjunt de guanys i pèrdues, no és culpa de ningú, però viure exigeix una adaptació constant. Com deia un filòsof per combatre la misèria humana tenim tres dons: el somni, el somriure i l’esperança. Els experts ens diuen que no hem de mentir mai sobre la mort, que el tema de la mort deuria parlar-se en la vida diària sense eufemismes (paraula o expressió atenuada), no amagar el dolor i no impedir el consol.

Paula era una jove usuària de la biblioteca que només li deien que tenia una llibre que llegir a escola o l’institut passava per la biblioteca a demanar el llibre. Primer amb el carnet de sa mare, després amb el seu.

Ara, amb tot el nostre respecte i condol, la biblioteca vos escriu i vos llig l’adaptació que hem fet del conte  de Wolf Erlbruch “ L’ànec i la mort”. És el nostre xicotet homenatge per a Paula (i son pare que també era soci de la biblioteca).  

Feia temps que l’ànec notava que algo estrany el seguia sense fer soroll : - qui eres? La mort li contesta: - soc la mort, per fi m’has vist. L’ànec es va espantar : - ja vens a buscar-me? La mort li va contestar : - sempre he estat prop de tu, des del dia que vas nàixer...per si de cas. L’ànec es va sorprendre per la resposta i li va preguntar : - per si de cas què? ; - un constipat mal curat, un accident...mai és sap. Li va contestar la mort. L’ànec que era un preguntó : -ara t’encarregues d’eixes qüestions?. La mort li va contestar : dels accidents s’encarrega la vida; dels constipats i resta de coses que us poden passar, també.

A l’ànec se li va posar la pell de gallina. La mort va somriure amb dolçor. Si no tenies en conte qui era, fins i tot resultava simpàtica. L’ànec li va dir : - vols que peguem un volt (passejada curta) per l’estany? Al cap d’una estona, la mort va descobrir que capbussar-se no era lo seu, era un lloc massa humit. -Tens fred? Va preguntar l’ànec. -Vols que el calfe?. Mai ningú s’havia ofert a fer algo per la mort.

Es van dormir tots dos. Al dia següent, l’ànec es va despertar el primer i tot feliç va clacar: - no estitc mort!. La mort es va despertar badallant i li va contestar : -M’alegre per tu.

L’ànec i la mort van eixir a passejar i xarrar de tot un poc. L’ànec era el més xarrador i li contava a la mort que els amics li havien dit que quan el mors, et converteixes en àngel i que puges a un núvol d’on mirar la terra; d’altres diuen que vas a fons de la terra, on el torren.

La mort, a vegades, podia llegir els pensaments i li va contestar : - quan el mors, tot desapareixerà, al menys per a tu. Què si estic segura? Tan segura com segurs estem del que sabem una vegada hages mort.

Durant setmanes l’ànec i la mort no tornaren a l’estanc i es quedaven sentats en l’herba i quasi no parlaven fins que un dia una ràfega d’aire fresc va despentinar les plomes de l’ànec i va notar fred. – tinc fred, vols calfar-me? Li va dir l’ànec a la mort.

Alguna cosa havia passat. L’ànec s’havia quedat quiet, sense respirar. La mort l’agafà en braços i el va dur al riu. Allí, el va gitar amb cura damunt l’aigua i li va donar un suau espontenet. Es va quedar mirant com s’allunyava i quan el va perdre de vista, la mort es va quedar trista.

Però així és la vida.

D.E.P.