És quasi migdia i estic acabant d'ordenar els llibres que al llarg del matí els socis de la biblioteca ens han tornat després de la seua lectura i préstec. Agafe l´últim i el guarde. Al costat hi ha un llibre de color blanciverd que em crida l'atenció. L'obric i el fulletge. Pàgina 37, “divorcios y bibliotecas”. L'autor del llibre està en una fira del llibre i davant té un lector amb diversos llibres d'ell, acabats de comprar. Encara amb el plàstic. L'autor que signa li pregunta si és que l'acaba de descobrir com escriptor. Sabeu que li respon el lector?

- No, fa temps que el llig, però m'he divorciat i l'ex-esposa, s'ha endut tots els llibres.

L'autor pensa, tindrem que estudiar aquest tema des del punt de vista de la importància dels divorços en la MULTIPLICACIÓ DE LES BIBLIOTEQUES. Potser la idea siga algo provocativa, deixe'm-la en pau, no siga ens acusen de tindre interesos materials per damunt de l'harmonia de la parella.

Aquesta petita lectura m'ha dut a rellegir l'autor. El llibre elegit es titula “La caverna” de José Saramago. Traduït per Xavier Pàmies i editat per Edicions 62. És la història d'un terrissaire de 64 anys i la seua família. El seu món està condemnat a mort, però a quatre passes hi ha un altre món, el Centre, que creix i es multiplica, i que, rebutja els productes del terrissaire perquè estan antiquats. Les circumstàncies fan que abandone l'ofici i el poble. En aquesta societat ja no hi ha lloc per a oficis tradicionals. El poder econòmic s'els ha menjat.

Però bé, encara tenim sort de què la literatura pot recordar-mos les vegades que faça falta, que la dignitat de la vida deu estar per damunt dels arrossegadors dogmes del materialisme sense fre i perquè la vida no està asseguda esperant-se, ens hem de posar a treballar. Tindrem dies de creació i d'altres de destrucció on ens sentim ridículs i inútils com una muntanya de runa que ni fa ni deixa fer. Però com diuen els majors : fill eres, pare seràs, tal faràs, tal trobaràs. El nostre petit cervell comprén que per saber cal mirar i escoltar; i per això, els nostres majors, ens tornen a dir i recordar que el paisatge és un estat de l'ànima: qui escup al cel, a la cara li cau.

El que més ens costa als humans (perquè done per sabut que els animals fa temps que no parlen, però encara està per demostrar si fan ús secret del pensament) és reconèixer les nostres debilitats i confessar-les. I posats a filosofar us recorde que l'humor és com les marees, tant puja com baixa. Aleshores, cada cosa al seu temps i les figues per l'agost.

Sabem que el plaer humà és pervers front les derrotes dels altres i argumentar amb les coses que han de passar és una pèrdua de temps perquè qui té cabòries no dorm o dorm per somniar amb elles. S'ha de viure amb el que es té perquè unes portes s'obriran i d'altres es tancaran. En aquesta vida arriba un moment en què no hauria de caldre més que ser capaç de carregar el nostre propi cos i no quedar-se, la resta de la vida, lligat a un banc de pedra mirant una paret. És a dir, ens hauríem deixar portar pel curs dels esdeveniments (reals o fantasiosos) : el riu de la vida.

Ens anem? Som-hi