Eren temps de la mariacastanya quan els que manaven havien decidit canviar les normes que regulaven el dret a l’educació, les competències universitàries autonòmiques i uns nous plans d’estudis sense contar amb l’opinió dels estudiants. Anys huitanta del segle passat. LODE. En grup d’estudiants ens vam oposar. Els que estudiàvem lletres ens vam rebel·lar (històries, filologia, dret). Reunions, manifestacions, tancaments, vagues. Un any mogut, anem a dir-ho així, però recolzats pel professorat el curs no el vam perdre.

Com què durant l’època estudiantil, anem curt de peles i no podíem fer ús de les fotocopiadores de la universitat, un company ens va donar la idea: jo conec un vell mestre que ens pot deixar la seua màquina d’escriure i la CICLOSTIL que tenen retirada en l’escola. Ja no vivíem temps de clandestinitat per amagar-se per por a la democràcia, a l’incompliment de la llei, als grisos (policia nacional). O sí, no ho tinc massa clar perquè encara teníem molt recent el colp d’estat i els companys estudiantils d’ultradreta que ens rebentaven les assemblees en la facultat amb una presència hostil i poc democràtica de la seua part. Dit i fet. Pamflets. La qüestió és que els pamflets els vam fer, de nit, en una vella ciclostil.

El ciclostil era una màquina multicopiadora, que en aquells temps, encara semblava moderna i servia per fer un bon grapat de còpies de paper. Eren màquines manuals amb dos cilindres i una manovella que emprava un paper anomenat estergit que actuava sobre un altre massís de cautxú. Contenia una safata on es distribuïa el paper i una altra on anaven a parar els fulls impresos. El paper estergit era doble i unit amb cola. Sobre una les de les fulles (era molt fina) s’escrivia el text amb la màquina d’escriure que perforava la fulla amb les lletres. El paper estergit (“esténcil”) s’instal·lava en la roda. Amb la manovella giraves el paper i just en eixos “foradets” era on la ciclostil introduïa un poquet de tinta per a què el paper blanc que es superposava en la màquina rebera la impressió. Eixe paper després d’un grapat de còpies es deteriorava ràpidament. No recorde si amb unes dues-centes còpies.

I com canta Joan Manel Serrat “temps era temps que més que bons o dolents eren els meus i han estat els únics”

Salut, Pilota i Lectura !

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog