Hui tocava portar el cotxe al mecànic al poble del costat. Res, coses de les “modernors” i la tecnologia. Enrique és un mecànic com els d’abans, si m’ho permeteu. Engega el motor, para l’orella i diu el que sent. Després vénen els ordinadors/mecànics.

Quan ja me’n anava cap a casa, escolte com li diu a un home més major que jo, que esperara un poc i el duria al seu poble, un poc més amunt del meu. Jo m’ofereisc a dur-lo. El mecànic i l’home més major que jo em donen les gràcies. Fem camí. Les presentacions normals, jo Josep i vostè? Ricardo. Li dic el malnom com em coneixen al poble on treballe i visc, “el bibliotecari” i d’on sóc i l’home, ja no m sorprenc, diu que sap on està La Vall de Laguar. Fa 30 anys no era així. Si no deia sanatori de Fontilles, quasi ningú situava Laguar en el mapa. Alguna cosa bona estarem fent.

Ell comença una conversa molt distreta i animada. Em dir-vos que el trajecte s’ha fet curt i tot. Està jubilat i cria gossos. En té més de dotze i tots podencs. És caçador de garrot i no té escopeta. Em conta que el podenc és un gos de gran agilitat i finor del nas i d’oïda per a caçar conills. El garrot és un bastó gruixut. També diu que cal estar sempre damunt en l’educació dels fills i m’aconsella la següent frase : "a dios rogando y con el mazo dando". Si vols aconseguir algo no sols deus pregar a Déu o confiar en la sort, sinó que també hi ha que treballar per aconseguir el que u vol. Tenim que ensenyar-los a ser treballadors i bones persones.

Arribem al seu poble costerut i el deixe davant de casa. Però no em vull acomiadar d’ell sense preguntar-li pel seu mal nom. Al poble tots em coneixen com  Ricardo ”Llúpia”. El meu  besavi tenia una berruga/bony en el front i des d’aleshores que ens coneixen amb eixe malnom.