Mirant documentació antiga, l’amiga Mª Luisa es troba un document de 1712 on hi ha un juí perquè el “queixer” de la sèquia no estava ben conservat.

Queixer? Els dos ens quedem mirant-mos amb els ulls oberts com pàmpols. No havíem sentit ni escoltat mai eixa paraula. Agafe el diccionari Alcover-Moll i ens diu :

-Queixer : canal o llit artificial per a una séquia o conducció d’aigua.

Per a alguns de vosaltres (lectors) tant queixer com séquia són paraules desconegudes. La “séquia” és una excavació llarga revestida de rajola o pedra que serveix per a conduir l’aigua d’una font, d’un riu ja siga per a regar per a abastir d’aigua al poble o per moure els molins. La sèquia mare és la més ampla i pren l’aigua directament del riu o font i la reparteix per mig de “sequioles” o “sequions”. A la comarca de La Safor, els sequions són els conductes derivats dels “braçals”, i dels sequions parteixen altres conductes més estrets anomenats “regadores”.

Aleshores si la mare és la sèquia gran, com s’anomenarà la secundària? Sí , ho heu endevinat : “sèquia fillola”.

Recordeu que l’aigua han estat l’element que va fer possible el pas del nomadisme al sedentarisme dels éssers humans (agricultura i ramaderia).

Pel nostre rotgle, i en conjunt, els nostres espais de regadiu els podem considerar com una més de les herències (tranquils, aquesta herència no té un impost sobre successions i donacions com la dels nostres pares i mares) destacable dels vora 8 segles de presència musulmana:  “això és del temps dels moros”.

Jaume I (segle XIII) atorga privilegis (Furs) als nous propietaris cristians que tenien que regar “segons que antigament és acostumat en temps de sarrahins”

A Pego hi ha una cançó popular que diu “Una llauradora plora / a la vora d’un sequiol, / i un llaurador la consola / amb una fulla de col”

Una altra petjada al nostre paisatge rural que estem deixant que s’esborre  del nostre patrimoni.