pilota de fulls de paper

Després de la becadeta de migdia, vaig caminant cap el lloc de treball i tinc que fugir per no esgarrar-me el camal i arrapar-me la cama. Diuen i conten les persones majors que saben molt de cultura popular que quan a un xic o xica que van caminant li arrapa un “ ambraser ” (parlar de la Marina Alta), la gent ho interpreta com una senyal de què es casarà amb una vídua o vidu. Mores d’albarzer, sastres i modistes al carrer. Qui anava a dir-me a mi que el “barsa” tinguera alguna cosa que vore amb “l’ambraser” (parlar de la Marina Alta). Segons el diccionari Alcover-Moll, té un origen incert i una etimologia insegura o dubtosa i prové de la paraula “barsa”. Estic parlant d’una planta arbustiva espinosa de la família de les rosàcies que fa un fruit comestible, la mora . Però, comencem pel principi : una llegenda sobre els “ambrasers”. La tensió augmentava per moments i encara que era el fill del Déu Pare i una verge mortal, els seus agullons li estripaven la pell derramant una go...

Com cantava el Jaume Sisa "passeu, passeu de la tristor farem llum i casa meua és casa vostra... i omplirem el dia de colors i perfums”. Quan fas passejades matineres, a trenc d’alba, el cor estima i també aprenem les parts del cos perquè els peus caminen, els ulls ho escodrinyen tot, els dits toquen les fulles banyades de l’olivera, les mans agafen una branqueta de fenoll per a què les dents masteguen i que la llengua taste   i la boca parla per dir bon dia.   Pares l'orella per escoltar el cantar de les aus i sentir el raucar de les granotes en el riu. El nas olora el flaire de la flor de gesmiler en les casetes o dels productes fitosanitaris per tractar la mosca mediterrània. Amb els ulls ben oberts veus córrer els catxapets (cries de conills) per amagar-se de nosaltres o alçar el cap i veure entre eixa mata de cotó fluix (altocúmuls) com el sol vol obrir-se pas, ensenyant el morret i els primers rajos. Però hui he “profanat” un antic forn morú i vull fer un xicotet homen...

En la cuina del Jard í , taverna ubicada en un cant ó dels carrers nous de l ’ eixample del poble dels Marquesos, el tr à fec era superior a d ’ altres diumenges. El Senyor Duc havia enviat als seus emissaris de qu è arribaria eixe diumenge de bon mat í a veure la partida de fira (pilota) anunciada al trinquet “ Val i ratlla i pilota encalada ” i despr é s fer l ’ esmorzada de “ les viandes que ajuden al fet del foder ” (busqueu, busqueu els seus significats), per ò que abans passaria per l ’ esgl é sia per confessar-se “ dels pecats del piu ” (recordeu que D é u se ’ n riu d ’ ells).   El taverner es va afanyar en anar al forn, la pescateria i a la carnisseria perqu è l ’ entrep à de sobrassada amb calamarons acompanyats de cacaus del collaret (els cacauets de dos grans per baina que s ’ estrenyen i semblen un collaret de perles) era la delicatessen que sempre demanava el Senyor Duc per esmorzar. No volien errar, puix era un honor que el Senyor Duc fera l ’à pat en el s...

Cullerot era el nom que li haviem posat a la galga ( gos) que teníen en la borrera. Era un degos jove molt lleuger amb el cap xicotet i ulls grans. Les orelles eren primes i un cos, coll, cua i pates també primes. El nom li l'havia posat un company quan l'animal era un cadell i el va veure xapotejant dins d'un toll (xarco) fet per la darrera ploguda i que estava ple de cullerots. La galga lladrugava quan vam tancar la borrera i vam agafar els cotxes. La colla de parelles d'amics(10) havíem quedat per celebrar el final de l'estat d'alarma i que l'amic fuster ens fera  una fideuà amb clotxines, galeres i gambes de muntanya (pebrera o pimentó roig). A la mar ens esperava, tot il·lusionat, el mestre músic que s'havia acabat de treure el títol de capità de vaixell. Però els plans els vam tindre que canviar perquè hi havia boira al Benicadell i, aleshores, era mal oratge mariner: boirina en la vall, pescador al treball; boirina en la muntanya, pescador en la c...

Disculpa, com et diuen? Puix mira, no t ’ ho creur à s per ò en la feina m ’ han cridat de moltes maneres. Des de vicent, pep, pepe, mikel, jose, per ò a mi realment em diuen Josep. S í , Josep des de 1982, quan vaig complir 18 anys i vaig dir als meus pares: “ - Vull posar-me el nom en valenci à” . Tenia el carnet de conduir acabat d ’ eixir del forn i comen çà una ruta gens tur í stica i si molt farragosa i enrevessada de paperassa administrativa. El llibre de fam í lia el portava de casa, per ò tenia que fer carretera i manta per poder tindre tots els papers. El primer poble a visitar fou la capital del municipi de La Vall de Laguar (Fleix) on tenia que demanar la partida naixement o millor dit “ certificaci ó n literal de inscripci ó n de nacimiento ” (el secretari em mir à en cara estranya). Una vegada aconseguit el certificat i saludada la fam í lia paterna, vam tornar a engegar el cotxe per anar al poble que est à baix del qu è est à al mig, sense passar pel qu è est à...

  La fallega està fresca, tendra, acabada de fer. Sent sorolls dalt de mi a vint metres, darrere uns matolls uns ulls i parpalles grans em miren. La cornamenta és de pam i mig. Les cames en tremolen, estic quiet.....  Tinc un especialista en enyorança que em va recomanar una abstinència de 120 dies. Sí, fes com si posares a macerar els teus records. No vages fins que passen els 120 dies exactes. Passats eixos dies, ja pots tornar. Arranca les brosses amb la mà, fes-te una cassalla amb els amics, despenja una pilota, gaudeix de la natura, escotetga les perdius i, sobretot, no oblides de convidar a la dona i la sogra a dinar que tal dia com hui de fa 29 anys, plovia, plovia, plovia i després de més de set anys vas dir, sí vull.  Gràcies especialista dels somnis fets realitats. Pau i Salut!  Posdata: la foto que a mi em sembla uns halos de llum (cúpula) va dedicada a l'amic Rabosa i el seu mont de Venus i l'arrui (cabr@) va baixar al camí em va dir "bon dia Josep, quan ...

  Quina empastrà havia fet. Tenia un aspecte entelat i tèrbol. Alguna cosa m'havia sentat malament.  Lo remudat que anava per a celebrar el final de l'estat d'alarma i ara tot@ la roba  feia "auloreta".  Tot havia començat un ratet abans quan pels cantons del poble i a toc d'alba, la botzina de l'agutzil i la seua veu pública feia el bàndol que tot el món esperava des de feia mesos: "es fa saber a totes les veïnes i veïns del poble, majors i menuts, que les autoritats lleven les prohibicions de la mascareta, la distància de seguretat i el toc de queda. Hui és dia de festa major a la plaça. Tot el món està convidat". El posterior revolteig de les campanes i la traca era l'anunci per anar tot el món a la plaça.  La gent tenia ganes de festa : abraçades, petons, coets, menjar, beure i ballar al so de la banda de música. Hi havia una burrà de menjar i beguda perquè als festers els havia tocat una poalà de duros i tenien una fotracà de diners per ...