Disculpa, com et diuen? Puix mira, no t’ho creuràs però en la feina m’han cridat de moltes maneres. Des de vicent, pep, pepe, mikel, jose, però a mi realment em diuen Josep. Sí, Josep des de 1982, quan vaig complir 18 anys i vaig dir als meus pares: “- Vull posar-me el nom en valencià”. Tenia el carnet de conduir acabat d’eixir del forn i començà una ruta gens turística i si molt farragosa i enrevessada de paperassa administrativa. El llibre de família el portava de casa, però tenia que fer carretera i manta per poder tindre tots els papers. El primer poble a visitar fou la capital del municipi de La Vall de Laguar (Fleix) on tenia que demanar la partida naixement o millor dit “certificación literal de inscripción de nacimiento” (el secretari em mirà en cara estranya). Una vegada aconseguit el certificat i saludada la família paterna, vam tornar a engegar el cotxe per anar al poble que està baix del què està al mig, sense passar pel què està dalt, per anar a l’abadia i que el retor em fera un certificat de baptisme. Com què al costat de casa el retor vivia la família materna, també entràrem a saludar-la. El poble és Campell. Després agafarem la carretera del portet que ens va dur, entre bancals de tarongers, al poble conegut com “el balcó de la Safor” (Ador) on necessitava un certificat d’empadronament. Finalment vam aparcar el Seat-124 roig en la plaça del beat Andreu Hibernón a Gandia, on la policia nacional tenia la seu de fer i renovar els dnis. “- Hay Pepe, ¿qué vas hacer?” Li vaig contestar amb el meu valencià de poble : “- Com em va dir un carreter: Aixa arrere! A voltes, no sempre fem el millor camí, ni obrem correctament i necessitem tirar arrere i rectificar. Crec que posant el meu nom en la meua llengua materna és corregir i rectificar un camí que ens van obligar a agafar erròniament amb el decret de Nova Planta”. Recordar-vos que fins l’any 1977 a l’estat espanyol estava prohibit inscriure en el registre civil cap persona que no tinguera el nom en llengua castellana. Eixe any es publicà una llei on s’admetia la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües de l’estat espanyol i...

...els pallassos de la tele cantaven allò del “saludito de don josé” :

“Hola don pepito, hola don josé. ¿Pasó usted por casa?, por su casa yo pasé. Y ¿vió usted a mi abuela?... @diós don pepito...”

Aquest record personal ve a conte perquè estem catalogant uns expedients del jutjat de pau i del registre civil quan ensopeguem en una caixa que inclou expedients diversos dels anys 90 del segle passat : separacions matrimonials, divorcis, trasllats, conciliacions, traducció i canvi de nom, etc. Dins dels expedients dels canvis de nom trobem un fullet “com et diuen”.

Nodeixeumorirlamemòria

Els noms dels fills són un maldecap per a molts pares. Abans no era tant perquè els noms passaven de pares a fills o se li posava el nom del sant que tocava el dia que naixia u. Els registres civils són un termòmetre viu de les dèries i excentricitats de cada moment perquè amb els noms (antroponímia, és la part de l'onomàstica que estudia els noms propis de persona), si em permeteu la comparança, ha passat el mateix que amb les marques i productes dels supermercats. S’han multiplicat. Els noms des de sempre han fluctuat depenen del lloc, les modes i les devocions. I si no aneu als arxius i a les genealogies i ho comprovareu.

Amb el decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707 (Felip V) es va prohibir l’ús d’aquelles llengües que no fora el castellà als Regnes de València i Aragó (1715, Mallorca i les Pitiüses; 1716, Principat de Catalunya). Però no sols això, també va començar la substitució i/o eliminació de la toponímia valenciana. Com diu el decret “..pondrá el mayor cuydado en introduir la llengua castellana, a cuyo fin darà las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado...”. Set anys més tard (1714), el rei deixa escrit que s’utilitzen tots els mitjans més robusts, segurs  i eficaços per procurar anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen, que a dins de les escoles no hi ha d’haver cap llibre que no siga en castellà i tampoc ni es parlarà ni escriurà cap altra llengua, que la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà. Hi havia que esborrar de la memòria de valencians, mallorquins i catalans les seues abolides constitucions, usatges, furs i costums, és a dir, també va tindre conseqüències jurídiques i governamentals.

Fins l’altre dia (30 d’abril de 2021), els canvis de nom i cognoms es trobaven regulats en base a una norma anterior a l’actual constitució, era la llei del registre civil de l’any 1957, modificada per una llei de 1999 sobre noms i cognoms i el seu ordre (simplificar els tràmits per a la normalització ortogràfica) i per la llei de 2007 que regula la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones. Ara ho regula la nova llei del Registre Civil (20/2011) adaptada als criteris constitucionals i accessible electrònicament. La primera diferència important entre les dues lleis és que es pot sol·licitar el canvi de nom i cognom pel propi interessat si és major de setze anys. Un altra diferència, s’avança en la igualtat de gènere, es permet que tots dos progenitors puguen decidir l’ordre dels cognoms en la inscripció de naixement, aleshores s’elimina la prevalença del cognom patern. També s’elimina la referència a la filiació no matrimonial, així com agilitzant els tràmits del canvi de nom i cognom perquè l’expedient l’autoritza l’encarregat del registre civil i no el ministeri de justícia sempre que l’interessat prove l’ús habitual del seu nom.