En la cuina del Jardí, taverna ubicada en un cantó dels carrers nous de l’eixample del poble dels Marquesos, el tràfec era superior a d’altres diumenges. El Senyor Duc havia enviat als seus emissaris de què arribaria eixe diumenge de bon matí a veure la partida de fira (pilota) anunciada al trinquet “Val i ratlla i pilota encalada” i després fer l’esmorzada de “les viandes que ajuden al fet del foder” (busqueu, busqueu els seus significats), però que abans passaria per l’església per confessar-se “dels pecats del piu” (recordeu que Déu se’n riu d’ells).  

El taverner es va afanyar en anar al forn, la pescateria i a la carnisseria perquè l’entrepà de sobrassada amb calamarons acompanyats de cacaus del collaret (els cacauets de dos grans per baina que s’estrenyen i semblen un collaret de perles) era la delicatessen que sempre demanava el Senyor Duc per esmorzar. No volien errar, puix era un honor que el Senyor Duc fera l’àpat en el seu establiment.

El pa que li va demanar a la fornera “la manroneta” (el seu malnom li venia perquè és una pilotaire i el seu millor colp de pilota és el manró o colp de corbella) és un pa fet amb farina, rent, aigua, un pessic de sal, una cullerada d’anís verd i un altra de gingebre mòlt que té una molla esponjosa i fina.

La sobrassada vella demanada la carnissera “la surdeta del dau” (pilotari esquerrana quan té la carnisseria tancada) és un embotit farcit de carn de porc crua, capolada i pastada amb pebre roig, sal i embotit dins un tros de budell gruixut que li havia ensenyada a fer la seua iaia “sa tarbernera”. Sí, està ben escrit,  oriünda del poble de Tàrbena (La Marina Baixa). Aquesta sobrassada vella és el Rolls Royce de les sobrassades perquè s’elabora amb la raça de de porc negre mallorquí i alimentat amb figues madures, restoll i bellotes.

Després d’eixir de la carnisseria va anar a la parada del  mercat on la pescatera “la petxineta” (pilotaire que quan li pega a la pilota i fa el rebot, el seu canell i la mà formen una figura semblant a una petxina ) tenia uns calamarons (“chipirón” en castellà, de l’èuscar “txipiroi”) tendres i saborosos pescats a la Mediterrània i subhastats a la llotja saforenca del poble del Duc. Els calamarsons són uns mol·luscos semblants al calamar, però més menuts, de color roig/rosat, transparents i fosforescents.

L’entrepà anava acompanyat d’unes olives en aigua en sal (salmorra) adobades amb sajolida (l’herba de les olives que fa endreçar la verga) i la beguda demanada per beure en l’àpat de “lesviandesqueajudentalfetdelfoder” era un “vin caut” (chaud o calent) occità aranès. El taverner havia fet un viatge exprés Andorra (dels caliquenyos parlarem un altre dia) i va entrar a Vielha (Vall d’Aran) on li van explicar l’elaboració del “vin caut” per al Senyor Duc: vi, unes gotes de rom, un grapat de panses, dos culleretes de sucre, una figa seca. El vi calent és un clàssic de les begudes eròtiques. Per a fer la digestió, el taverner tenia una beguda espirituosa feta a la Serra de la Mariola : herber del poble “dels cardaors”.Profit!!

L’autor de l’escrit, avisa, que no respon de cap dels resultats sobre menjars i begudes narrats en aquest text i que els personatges tots són ficticis i no tenen res a veure amb la realitat. L’autor sols es fa responsable del resultat gastronòmic: un plaer per al paladar.

Última hora: després d’informar a l’audiència present de l’esmorzada del “Senyor Duc de la Sort” Salva Malonda Vidal, ell mateix, ha enviat, a correcuita, el seu millor colom missatger pel Camí Gandia-Ontinyent per recordar al lletraferit que la resta de setmana la seua esmorzada són tosta(d)etes i que el seu “cremaet” (rebentat) dominical se’l havia fet a mig camí de pujada, en la Venta del Morquí per anar calfant el cos.